Cròniques

Power Burkas podria ser la teva vida (Crònica del Muerte Festival)

Publicat fa

3 anys concretament

08/07/2021

Per

Encara és aviat per assegurar que el nou treball dels vigatans Power Burkas, Naïf, potser, serà un dels discs de l’any, però d’ençà que va sortir publicat (ara fa uns mesos), teníem ganes de poder-lo tastar en directe. Sota aquesta premissa, el Muerte Festival es va convertir en l’escenari perfecte per motivar-nos a fer un viatge llampec des de Lleida fins a la barcelonina sala Upload per gaudir dels Burkas i d’un bon grapat de propostes interessants.

El festival s’havia inaugurat el divendres 2 de juliol amb un cartell amb alguns dels noms més destacats de l’undergorund (i no tan underground) català, com Fetus, Gyoza o l’incombustible Ricky Gil. La jornada de dissabte, a priori potser més discreta pel que fa a noms, va estar protagonitzada pels ja esmentats Power Burkas i per Filles Europees, Robot Emilio i Dan Peralbo.

La primera bona notícia que ens vam endur en arribar a la sala Upload era que podríem ballar (!), l’ús de la mascareta era obligatori i per beure havíem d’anar a la barra exterior de la sala i acabar-nos la cervesa abans d’entrar, però tot i les incomoditats, vam poder recuperar vells costums que creiem oblidats.

Filles Europees van ser les encarregades d’obrir els concerts amb un estil que va anar viatjant des del noise al pop, passant pel post-punk o la new wave. Era un dels grups que menys controlats teníem del cartell, però sense dubte van ser el descobriment de la nit, no només per la qualitat de les seves cançons, sinó també pel seu directe, on no es van limitar a tocar cançó rere cançó, sino que van buscar diverses maneres de trencar els rígids esquemes tradicionals, intercalant temes amb parts instrumentals que semblaven gairebé improvisades. En alguns moments costava fins i tot endevinar on acabava i on començava el següent tema, però tot va fluir de meravella, deixant-nos amb ganes de més quan es va acabar el repertori. Menció especial també per la sala Upload, que va sonar prou bé durant tots els concerts, especialment en aquest de Filles Europees, on, amb sis músics (tres guitarres), no tenien una tasca fàcil.

Torn pel power pop i el garatge amb Robot Emilio, que amb una fórmula senzilla, però efectiva van arrencar els primers balls a la pista. Una pista que no es va arribar a omplir del tot durant la nit, però imaginem que amb les restriccions actuals tampoc hi havia molt més marge de maniobra. Els penúltims en tocar van ser els Dan Peralbo, els quals van començar el concert en format acústic a l’exterior de la Upload per enganxar als qui érem a fora fent una cervesa entre concert i concert. Llàstima que, un cop dins la sala, una corda de guitarra trencada tallés l’inici fulgurant del concert i fes anar a la banda a remolc durant uns quants temes. Així i tot, van comptar amb una parròquia de fidels que no van deixar de cantar els seus temes de folk-indie ensucrat.

El torn final va ser pel plat fort de la jornada: Power Burkas. Amb una pista força plena, els vigatans van descarregar gairebé tots els temes de Naïf, potser, intercalant-los amb temes més antics com Amor de garrafa, Ferralla o Flipant estímul virtual. El seu nou àlbum és, probablement, el seu treball més “equilibrat” pel que fa a la seva fórmula musical i això també es nota a dalt l’escenari: Un directe sense alts i baixos, amb tornades que ja tothom coneix i riffs que ens van fer posar als primers pogos des de feia més d’un any.

Els estatunidencs Minutemen deien en una de les seves cançons que “la nostra banda podria ser la teva vida” i sempre que veiem als Power Burkas en directe tenim la mateixa sensació. Quatre paios normals, fent música anormal, amb unes cançons i unes lletres que de seguida fas teves i les portes al teu dia a dia, com la genial La traça, Decéncia Laboral o l’ultracostumista Autorentat. Passades les dues de la nit, amb el bon gust de boca que ens havien deixat les quatre propostes del Muerte Festival i amb la samarreta molla d’una suor que ja gairebé ni recordàvem, els Burkas van tancar la Upload amb Ja ens entenem. Era el moment de tornar cap a casa sense haver de dir gran cosa més, perquè al cap i a la fi… Ja ens entenem.

Temes relacionats:hardcore muertefest powerburkas

Cròniques

Crònica del Desemboca Rock’n’Roll Festival

Published

7 mesos ago

08/05/2024

Crusty

Rock’n’Roll Festival 4 i 5 de maig 2024 / Castell d’Aro / Girona

Hi ha concerts, amb els que ja saps que t’ho passaràs teta, però a vegades les expectatives t’acaben decepcionan si te les poses molt altes. En canvi d’altres vegades ja saps que t’ho passaràs teta, però els aconteixements acaben superant de bon troç el que t’imaginaves. Segurament, això és el que em va passar a mi, i a bona part del públic assistent al Desemboca Rock’n’Roll Festival de dissabte passat a la Sala Font del Ferro de Castell d’Aro, organitzat per Arocinema Associació.

Com em va comentar l’Àlex, un dels màxims responsables de tal esdeveniment, feia 3 anys que intentaven portar a un grup australià, els Private Function que ho està petant fort per allà on van a tocar; no sé que tenen aquests/es “aussies” que foten “grupassus”. Mireu sinó Amyl & The Sniffers (hagués sigut la p___ bomba que haguéssin tocat junts, fotem la sala abaix!!)Tenia en ment, que fotrien un bon espectacle, però van superar de tros el directe. Però anem per parts, que el festival, hi actuaven 4 bandes:

1. Els primers en sortir a l’escenari, van ser els palafrugellencs, THE EDUCATORS, el trio encapçalat per en Jordi Antico, en Lluís Català i en Manel Cruz, van deleitar-nos amb un bon còctel de totes les seves influències musicals, vamos, van descarregar un bon rock’n’roll garatgero, primitiu i directe a la jugular. Van sonar de nassos i es van permetre el luxe de deleitar-nos amb algunes versions, algunes de clàssiques que ja tocàven com el “White light white heat” de la Velvet Underground passat pel seu sedaç musical o el “Somebody to love” de Jefferson Airplane. Un 10 nanus, va estar genial el “setlist”. Esperem que no sigui l’últim bolo, que sabem que us agrada tocar en directe!! Encara m’en recordo d’un concert que us vaig muntar al 2011 al Pierrot Lunar de Maçanet de la Selva amb els MOSTROS de Mallorca. I algun altre concert al gimnàs de l’Institut de Vidreres, no sé si aquell cop vau tocar amb Subsonics o algun grup per l’estil…

2. Els segons a sortir a escena, van ser un altre trio (com sempre solo dir, els trios mai deceben…), aquest cop del país veí, França, els Weird Omen. Com vam comentar, havien vingut a tocar en una altre ocasió per terres baix empordaneses, fot com més de 10 anys per lo menys, a l’ATZAVARA CLUB; havien de tocar amb els Esteso’s Combo, però finalment van tocar sols davant de unes 20 persones… quina llàstima, diria que me’ls vaig perdre en aquella ocasió…Un grup de garatge, que al escoltar els seus discs per Internet, els vaig trobar fluixos de sonoritat, com si els discos no fessin honor al seu directe; però nens, quin directe, xd, jo crec que la sala, el dissabte es va dividir amb els partidaris dels francesos o el desgavell muntat dels australians. Una formació de guitarra Gretsch, bateria esquerrà brutal i lo més espaterrant de la nit, el músic que va donar-ho tot bufant, un saxofonista, que jo crec que si l’Iggy Pop hagués tocat mai aquest instrument, seria aquest personatge. Donava molt de joc, i el directe va ser exquisit. Una gran sorpresa en viu!!

3. El Desemboca, es caracteritza per ser un festival que engloba diferents sonoritats al voltant del Rock’n’Roll, i lo xulo de veure 3, 4 o 5 bandes en una mateixa nit, és poder gaudir de diferents estils musicals, que al cap i a la fi, ens engloba a tot el públic que estem acostumats a la música independent, alternativa o underground.

Des de Kansas City, als Estats Units, arribava The Whiffs, aquest quartet de dues guitarres, baix i bateria. Formació que facturava un powerpop de lo més net possible, amb harmonies i melodies vocals a tres bandes per enamorar les nostres orelles. El guitarra de la camisa de topos blancs, “xapurrejava” un castellà extrovertit que va fer gala en diferents ocasions, tot i no acabar d’entendre’l molt…Bona banda per a incondicionals de Big Star, Rubinoos i el primer Tom Petty, com molt bé deia la definició de la web del mateix Desemboca del que es podrien trobar la gent que assistís a veure’ls.

4. Per acabar la nit, el plat fort que servidor venia a veure, els Private Function. Desitjós de passar-m’ho de muerte veient-los en directe, si va afegir el fervor amb el que em vaig deixar submergir per la intensitat i el caos controlat de la seva posada en escena. Estic parlant dels australians de la segona ciutat més gran en població d’aquell país, Melbourne. Aquest sextet actualment, de 4 cigales i dues figues, ens van fer embogir com si un cangur de les seves terres ens estés empaitant. Van posar potes enlaire un directe incendiari, on el seu cantant, en Chris Penney aka el cantant punk de l’Orquestra Diversiones amb una samarreta de Judas Priest, jaja!! va fer més gimnàstica que en tota la nostra EGB junta. Bromes a part, que d’això van una mica les seves lletres, d’ironia, sarcasme… van arrodonir una actuació digne d’emmarcar, d’aquelles que amb els anys, recordarem els que hi vam assistir. Venien presentant el seu tercer llargadurada, de títol “370HSSV 0773H” (llegeixis al revés “Hello Asshole” jaja!!), un discarral rodoníssim de principi a fi. Evidentment van tocar-nos la majoria de temes del disc, on podríem dir que a la meitat del concert o així, la seva tremenda i altíssima baixista, la Milla, va agafar el micro, per reventar-ho tot. Si, se’ls pots considerar una formació d’actitud Punk, tocant una barreja de PunkRock i Garatge, amb parts molt tralleres, la Milla es va encarregar de temes Grindcorinians i hardcoretes extrems. Va ser tal la engorilada que portava a sobre, que no vaig poder resistir-me als meus 45 tacus de enfilar-me al baixet, per sort, escenari de la Sala Font del Ferro, per intentar pujar al bombo de la bateria, en un intent suicida de fer un salt, per sort, no va anar a més, jaja, i acte seguit encarar el públic assitent per tirar-m’hi, i patalajer cama amunt en un característic ball crustinià, jaja!!

No em vam tenir prou, que els vam fer sortir un parell de cops a l’escenari a tocar-nos els bisos pertinents… Va acabar la nit, i la sensació d’allà dins, era que havíem assistit a un espectacle espectacular digne de qualsevol club o “antro” subterrani de petites dimensions, on el públic s’entrega a tocar del grup/escenari.

Llarga vida a aquests saraus, llarga vida al Rock’n’Roll en tots els seus formats minoritaris, llarga vida al Desemboca Rock’n’Roll Festival!!

Foto: Intent per part d’en Crusty i l’Àlex, d’aixecar el cantant dels Private Function, que pesava lo que no està escrit, quin tros de mamalló “aussie” xd!!La foto és d’en Mario Olmos (si mireu el perfil del carallibre de Desemboca Rock’n’Roll Festival, també trobareu altres fotos brutals d’en Mario, així com de la Marta Low Rider), els fotògrafs oficials de tal locura!!

per Jordi Comas (en Crusty)