En actiu des de fa més de dues dècades i amb una discografia que supera la desena d’àlbums (presentant els quals ha girat per Europa, Amèrica i Àsia, actuant ni més ni menys que l’Issue Project Room a Nova York, el Centro Nacional de las Artes a Ciudad de México, el Ftarri de Tòquio, el DOM Cultural Center de Moscou, l’Église Saint-Merry de París o l’Auditorio Nacional de Música de Madrid), Miguel A. García és tot un referent en música experimental i art sonor, tant per la seva obra com a compositor, com per la seva carrera a l’escena d’improvisació electroacústica. Trajectòria durant la qual l’artista de Bilbao ha col·laborat amb noms com Fernando Carvalho, Francisco López, Francisco Meirino, Ibon RG, Jean-Luc Guionnet, Juan Carlos Blancas o Seijiro Murayama, així com comissariat esdeveniments i festivals com el Zarata Fest, el Hotsetan a Azkuna Zentroa o el mític i extint Club Le Larraskito. Cursa immaculada, en fi, a la qual ara se suma aquesta obra davant de la qual ens trobem. Un doble àlbum amb què l’artista euskaldun ha aconseguit transmetre amb lucidesa el moment vital en què es troba i donar forma a aquest artefacte artístic atemporal i genuïnament avantguardista, anomenat «Littentula».

Com un modern Prometeu però usant com a matèria primera la documentació dels seus propis processos de captura (tant per a síntesi tímbrica, com per a composició), en aquest nou llarg García rubrica una íntima i atractiva invitació a la sublimació, mitjançant peces que són abstractes per naturalesa i que ostenten una sensibilitat brutal. Estimulant envit, que ha estat orquestrat pensant en músics amics de la talla de Garazi Gorostiaga, Enrike Hurtado i Garazi Navas, quins han convertit les seves partitures en una obra major que transcendeix gèneres i que es divideix en dos volums bessons, units per una nova bellesa artificial concebuda a partir dels gens del vell món.

Al primer disc de «Littentula», García oficia com a creador d’un autèntic escenari sonor, on allò orgànic transmutat ens remet al cicle de regeneració de la natura. Els quatre temes que el componen es desenvolupen a partir d’una mètrica dels batecs intrigant, que aconsegueix estimular i ampliar la nostra percepció sobre la cara oculta d’allò que és aparent. En el segon, aquesta lògica preconscient acaba derivant en una mena de convulsió a càmera lenta, d’espasme emmudit, velat, latent i estranyament intens, a través del qual arribem a intuir que en l’objecte de creació es manifesten l’aurora i l’ocàs. Joc de miralls, amb el qual Miguel A. García planteja davant nostre el doble oposat intrínsec més essencial. La vida