La capacitat que tenen DobleCapa d’anar més enllà hi és, no tenen límits. Perquè no se’ls plantegen. La bateria, el cigar box i les ganes de (re)descobrir-se hi són, com ens han demostrat amb cada avançament. Ens va passar amb “Planes de mierda“, el seu primer avançament, i va tornar a passar amb “Tormenta“.

Una sensació que es repeteix amb cada cançó que escoltes de “Yo lloré porque me dolía mucho” (Aloud Music, 2026). Perquè amb cada tema d’aquest tercer disc DobleCapa ens revelen la seva capacitat per experimentar, jugar amb altres instruments de corda ja clàssics com la guitarra o el baix, o amb les tecles de l’orgue, del melotró o de sintetitzadors.

L’evolució de DobleCapa entre “La Felpa” (2019) i “Yo lloré porque me dolía mucho” (2026) hi és. I es nota, perquè aquest nou treball condensa el com podien ser quan van començar, sense embuts, plens de ràbia, i cap on poden arribar, transformant la sonoritat d’aquestes emocions. La seva naturalitat i realisme hi són, convertint els instants en cançons que ho diuen tot a través de notes i acords; de títols que suggereixen, que donen pistes sobre el que hi pot haver darrere suplint les veus i les lletres.

DobleCapa
Entre un blues abrasiu i el punk instrumental, Mario Navajas i Arianne Picón porten els seus instruments més enllà de suposats límits. Ella amb la contundència de la seva bateria, i ell amb un cigar box que és pur foc.

Ja ho semblava a Suau amb la Canoa (2017), i va anar a més amb La Felpa (2019), quan se’n van anar fins a Chicago on Steve Albini va gravar i va barrejar aquest segon treball a Electrical Audio.

Tota una fita, que d’alguna manera va refermar la seva manera de crear, i una personalitat sonora que els va portar fins a festivals com ArcTanGent, Portals, Primavera Sound o Mad Cool.