La discogràfica La Castanya a publicat el nou disc de Negro AKA Fernando Junquera. Un disc expansiu i elegant amb aproximacions a la música ambient i al postrock des de la guitarra elèctrica.

Segons la nota que hem rebut a la redacció, Chris Brokaw (Come, Codeine) ha escrit sobre Clase media i de com va descobrir la música de Fernando:

Al gener de 2015 vaig tenir ocasió de veure i escoltar per primera vegada a Negro, el projecte en solitari a la guitarra de Fernando Junquera. Va oferir una embriagadora barreja amb la seva expansiva tasca a la guitarra, a mig camí entre el fingerpicking i un brunzit monòton, que òbviament bevia d’aspectes del primitivisme americà i del postrock, però que tenia alguna cosa més. Van passar diverses coses sobre l’escenari que no vaig poder identificar. En tocar, somreia molt i semblava estar passant-ho d’allò més bé. Al club, la il·luminació era escassa però la sensació de celebració era tan palpable com l’opacitat i la cordialitat en l’ambient.

La seva obra s’ha definit com medievalisme post-nuclear, i això es fa més clar i literal que mai en el nou disc de Negro, Clase media. El treball a la guitarra elèctrica de Junquera mai ha tingut un aspecte tan narratiu, fins i tot quan, de vegades, hi ha cançons en què la narrativa es desvia en incursions electròniques. Les composicions compten, alhora, amb una conclusió i un final obert; el so és simultàniament comprimit i compacte i panoràmic.

Les meves cançons favorites són les tres últimes, però és un disc que realment val la pena escoltar d’una tirada. “Valencia cíborg” inclou gravacions de camp molt encertadament; el focus s’aparta de la guitarra i pot agafar altres rumbs. “Benicarló Tuareg” sona valent i sense por; els canvis d’acord apareixen inesperadament a manera de convidats de terres llunyanes. Velocitat de pèrdua, amb una durada total de més de 12 minuts, finalment proporciona espai a Fernando per frenar i estendre. Al llarg de tot el disc, hi ha més confiança en una atmosfera en la qual la súper trituradora es deixa anar i permet que les tenebres s’estenguin i prenguin el timó. Negro ocupa un espai únic en el nou panorama musical, un interstici de poesia guitarrística i deriva ambient que sembla que poca gent està explorant avui en dia, i Clase media és un disc en el qual et pots perdre a mesura que suggereix noves direccions.

Clase media és la quarta referència de Negro després de dos LPs –Negro (2007), Formación del espíritu nacional (2013), Heráclito (2016) i l’Split EP compartit amb Esperit!. El disc, gravat a Cal Pau Recordings, produït i barrejat per Santi Garcia conté 8 cançons de guitarra instrumental, freak blues, ambient, noise i fingerpicking. Editat per La Castanya el 15 de juny en LP + MP3, CD i Digital.