“Guadalupe Plata” (2018) al carrer des del 30 de novembre, suposa, en les seves pròpies paraules, “un nou intent d’anar més enllà en la nostra creuada de la involució i la idea de crear el nostre “Gris-Gris” particular. Per això vam decidir tornar a aprofundir en el so gibrell, com a baix principal, una bateria amb pocs micros que pogués treure la major naturalitat de so y una guitarra endollada a l’amplificador sense intermediaris ni res que pogués pertorbar la pau del convent. Vam afegir instruments nous en algunes cançons com ara una ampolla d’anís, una bandúrria desmuntada y algun so de porta vella, amb la fi d’afegir un tint de l’Espanya profunda”. Convé d’estacar que tots aquests elements rústics, una vella guitarra Harmony amb olor a encens, ampolles d’anís, bandúrries, un gibrell baix omnipresent, una bateria amb so espectral, contrastaven enormement amb la gegantesca televisió de plasma a la qual endollaven la Nintendo Switch durant els descansos de la gravació.

Composat, gravat y mesclat en tres setmanes i mitja, entre l’abril i juliol de 2018, a La Mina (Sevilla) que va servir de local d’assaig i estudi. Mentre en algun dels quatre discos anteriors (o cinc si contem l’EP de debut) havíem necessitat sols tres o quatre dies, en aquest no han sigut dies si no setmanes. La raó principal: la major part s’ha composat allà, sobre la marxa, deixant-se portar pel moment. Tanmateix, la possibilitat d’anar incorporant sons, com el cas del grinyolar d’una porta, feia que tot es dilatés més del compte. Recordo durant la tercera setmana de gravació trucar al Mark Kitkatt, d’Everlasting Records, per dir-l’hi que tot anava bé però que ens calien uns dies més. Em va respondre que semblàvem els putos My Bloody Valentine. No el vaig entendre gaire però em va entrar el riure nerviòs. Per fi, el 25 de juliol vaig rebre aquest missatge de Raúl Pérez, el productor: “He neutralitzat els darrers 10 arranjaments que volia fotre en Perico. I hem acabat el disc”.

El resultat final són dotze cançons on podem trobar el clàssic i inconfusible so de sempre de Guadalupe Plata i la immersió en altres barems com són les “corraleras”, la “cueca”, el vals i els ritmes ocults. Cal destacar també dos homenatges: un al sant patró, Screamin’ Jay Hawkins (“Oigo voces”), i un altre a un vell amic d’Úbeda, “Corral”, amb el que per fi acompleixen la promesa de dedicar-li una cançó fent servir a més la lletra que ell mateix els va suggerir: “Corral, Corral, ¿por qué asustas a las chicas? No sé, no sé”.

Respecte al disc anterior (el qual es va endur un Premi MIN al millor àlbum de rock, que per cert ningú de nosaltres va poder recollir) trobem a primera vista dos elements en comú. De nou hem anat a La Mina. Tot i que havíem avisat al Raúl que mai no repetim estudi vam acabar trobant a faltar la seva piscina i el menjar cubà que serveixen a la seva urbanització. I de nou, trobem una connexió amb Xile, amb Sebas Orellana de La Big Rabia capitanejant una incursió en el folklore del seu país a “Lo mataron”, relectura d’una cançó tradicional (El afuerino) popularitzada per Roberto Parra.

La portada, obra de Paloma Almagro i Pedro De Dios, és una pintura acrílica de caràcter votiu inspirada en els exvots mexicans. En aquesta, el grup agraeix a la patrona d’Úbeda la seva determinant col·laboració per impedir que uns dimonis robessin els seus instruments. Amb la fi d’aprofundir visualment en aquesta idea, el primer videoclip del LP l’està realitzant l’estudi mexicà d’animació Pneuma. El primer cartell de la gira, dissenyat per El Rapto, ha sortit també d’aquesta base. La fotografia promocional que acompanya el llançament és obra de Carlos Jimena, el nostre William Mortensen (considerat l’anticrist de la fotografia pictorialista). Com el seu propi nom diu, es tracta d’un diabòlic “Aquelarre” que va ser possible realitzar a l’església ubetense de San Lorenzo (siglo XIII) gràcies a la col·laboració de la Fundación Huerta de San Antonio (encarregada a la seva conservació) i al fet que aquest espai va ser degudament dessacralitzat.

M’agradaria acabar amb la primera conversa que vaig tenir amb Paco Luis Martos en arribar a La Mina, tan pròpia de Guadalupe Plata com la resta dels elements esmentats: “Y tú, ¿por qué has venido?”, em va preguntar, “Para que no me preguntes que por qué no he venido”, el vaig contestar. Toni Anguiano, mànager de Guadalupe Plata.

Divendres 11 de gener 2019
22.00h – Portes 21.00h
Sala Apolo Barcelona
Entrada 10€ + Despeses de gestió – Taquilla 13€