Hi ha artistes que es passen mitja vida intentant caure bé i d’altres que, per pura supervivència, aprenen a caure estrany: a deshora, a contramà, amb aquesta barreja d’ironia i pudor que et fa riure just quan t’estaves començant a posar seriós. Aquí habita L’Estrella de David, àlies de David Rodríguez, figura de culte del pop independent espanyol (músic, lletrista i productor) que ha preferit sempre la brillantor domèstica (la bossa d’escombraries al portal, el bar proper) abans que el relat heroic de l’artista.

Amb “Yo quiero enamorarme de ti”, L’Estrella de David torna a la vida rockstar. Pot semblar que Sonido Muchacho ha fet un nou fitxatge estrella (de L’Estrella). Però “Consagración” el seu àlbum del 2018 i una de les màximes referències de l’indie veritable, ja estava sota el paraigua del porc blau. El que passa és que a David li és tot prou igual. Vuit anys sense publicar un LP en solitari, i tampoc no importa gaire. Perquè el temps, si escau, sempre ha funcionat d’una altra manera.

David Rodríguez escriu cançons com viu: sense gaire pressa i amb una certa desconfiança cap a qualsevol forma d’entusiasme excessiu. A les seves lletres, l’amor sol aparèixer amb la mateixa barreja de tendresa i escepticisme que travessa tota la seva obra: frases que semblen confessions però que en el fons són petits paranys de lucidesa. Històries senzilles, fràgils, de vegades burletes, inevitablement amargues. Cançons que es llancen gairebé com ganivets a la pròpia gola: una línia que et fa riure i la següent que et deixa pensant tota la tarda.

En aquest context apareix “Yo quiero enamorarme de ti”, el seu nou single. Un títol que, a la boca, ja sona sospitós. Perquè si alguna cosa sempre ha caracteritzat David Rodríguez és aquesta capacitat per mirar l’amor des de l’escepticisme més tendre: com una promesa preciosa que, en el fons, sempre arriba una mica torta. És una idea molt seva: buscar una cosa que no acaba de passar. Com algú que es passa massa temps fent preguntes i acaba paralitzat per elles. Al final, L’Estrella de David segueix ocupant aquest lloc estrany dins del pop espanyol: massa irònic per al romanticisme solemne, massa sentimental per al cinisme pur. Un compositor que sembla no prendre’s gaire seriosament a si mateix i que, precisament per això, ha acabat escrivint algunes de les cançons més lúcides i belles de la seva generació.

Per cert, ve acompanyada d’un dels solos de guitarra més camp que s’ha escoltat a la música d’aquest país des de fa uns anys.