El trio britànic estarà presentant en directe el seu darrer treball ‘When The Purple Emperor Spreads His Wings’ amb parades a: Oviedo, Saragossa, Barcelona, València, Elx (entrades exhaurides), Sevilla, Madrid, Bilbao, Santander, Tarragona i Logronyo.

“When The Purple Emperor Spreads His Wings” és un àlbum les cançons del qual són un esforç per fer música pop, a l’estil de The Wave Pictures, i inclouen l’essència de la banda: els llegendaris solos de guitarra de Dave, els seus puntejos acústics i la sòlida escriptura de cançons, a més de l’arpa country, la mandolina, l’harmònica de blues i molt més. Tota la banda, David, Franic Rozycki (baix) i Jonny ‘Huddersfield’ Helm’ (bateria) estimen el rock and roll, el country clàssic, el rock dels 70, el soul i el folk, i aquest àlbum celebra una mica de tots els seus amors musicals, alguns redescoberts durant el temps descolta extra.

The Wave Pictures van començar la seva carrera el 1998. Des d’aleshores el trio britànic no ha parat: al frenètic ritme de la seva agenda de concerts sumen una estakhanovista producció discogràfica, que avança a raó de gairebé un àlbum per any. Exemple: “Great Big Flamingo Burning Moon”, que va sortir el febrer de 2015, va ser ja el seu tretzè LP oficial (sense oblidar que a més han anat donant sortida a gran quantitat de singles, EPs, rareses i material oficiós). Però és que el febrer del 2016 ja va caure el catorzè àlbum, “A Season In Hull” -que van gravar amb un sol micròfon i només van publicar en vinil-, i el novembre d’aquell any el seu successor, “Bamboo Diner In The Rain”. Al juny de 2018 van tornar a la càrrega amb un altre LP, “Brushes With Happiness”, i aquell novembre va caure també “Look Inside Your Heart”. La pandèmia els ha fet frenar el ritme, encara que per al maig d’aquest 2022 tenien llest el retorn amb el disc “When The Purple Emperor Spreads His Wings”. Amb la guitarra i la veu de David Tattersall al capdavant -ia la rereguarda el baix de Franic Rozycki i la bateria de Jonny Helm-, The Wave Pictures juguen al que Modern Lovers van fer al seu dia -i després Herman Dune o Hefner- , només que ells ho executen com si Rory Gallagher fos la seva guitarra solista. Amb l’etiqueta del pop-rock lo-fi com a afable sambenito, mai reneguen de la màxima que col·loca l’actitud per davant de la tècnica i caminen sempre vacunats contra la moda. Passen els anys i segueixen sent els mateixos gamberros sorneguers, només que sonant cada vegada més clàssics alhora que atrevits.