Daltabaix ha nascut 10 anys tard, però també ha nascut quan havia de fer-ho. En Xavi Garcia i en Ramon Mas (Matagalls, Les Cruet, FP, Surfing Sirles, Zeidun…) portaven anys donant voltes a fer un duet que els permetés anar de gira en cotxe i dormir al seient del darrere. Daltabaix és un banda de folkpunk que va a l’arrel de les cançons, guitarra acústica i dues veus plorant a crits, sense floritures, sense solos ni estribillos que es repeteixin fins a l’avorriment.

Cançons de minut i mig a dalt de tot, lentes o ràpides, tristes o tristíssimes, sempre a dalt de tot. Com a l’”Acoustic E.P.” d’Against Me!, el disc que els ho va canviar tot, o com als millors moments de HappyHappy o Pat the Bunny.

Tot plegat portat al seu propi terreny d’incerteses i melancolia rabiosa, un univers melòdic i conceptual que és una continuació i una concreció del que ja havíem sentit a FP i, sobretot, a Matagalls.

“Per no cremar-ho tot” és el primer disc de Daltabaix, editat per Pinya Records el passat 8 d’abril, gravat per en Joan Colomo i mesclat i masteritzat per en Joan Peiron a l’Orella Escapçada. Un disc que s’enlaira a base de coros i sentències íntimes, una proposta lo-fi amb un producció d’una pulcritud inesperada.

Deu cançons de folkpunk emotiu, intens sense necessitat de bateria ni distorsió, amb lletres sobre tenir l’abisme al davant i la mort al darrere, sobre plegar el temps per encarar-te a tu mateix, sobre les persones que no ens atrevim a ser i les vides que no ens atrevim a viure.

“Per no cremar-ho tot” també és un disc altament corejable, amb un percentatge ingent de moments de puny enlaire a cançons com “Crits al cor” o “M’enganyo a mi mateix”, de llagrimotes gruixudes a la devastadora “Raül”, o d’ungles clavades al palmell a la sentidíssima “Fingim”.