D’utopies també se’n viu
Darrere del cridaner i gairebé impronunciable títol del proper àlbum de Minibús Intergalàctic, Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x, s’hi amaga una col·lecció de cançons que volen reflectir les paradoxes i contradiccions que defineixen l’experiència i la psique humanes. Un treball que veurà la llum aquesta primavera, només un any després del seu darrer llançament, l’EP Música Humana: Thalassa, i tot just dos anys després del celebrat debut Meditacions des dels Miratges Mercúrics (tots ells publicats amb el segell NEU!), i del qual ja coneixem un parell d’avançaments.

Primer va ser “Per sentir-me ple”, una reflexió sobre l’egoisme que de vegades s’amaga darrere el sacrifici; i ara arriba el segon: “L’agredolça lliçó de la Vall del Mas Daurat”, una peça ballable i festiva que, tanmateix, parla d’una realitat agredolça. Pura contradicció, però que bé que els funciona!

La cançó va néixer inicialment amb una vocació més aviat folk, però gràcies al pols rítmic, als riffs d’orgue que semblen baixar del cel i al desplegament habitual de guitarres, ha acabat convertint-se en una altra cosa: una cruïlla entre Manchester i Girona, entre la pista de ball i les guitarres de rock psicodèlic que remeten a The Stone Roses, Happy Mondays, Primal Scream o The Real People. Precisament aquesta energia instrumental eufòrica actua com a contrapunt del contingut de la cançó, que amaga una lliçó important sobre la vida, els seus alts i baixos, i sobre com ens defensem del malestar construint alternatives, encara que sovint siguin utòpiques.

De fet, la inspiració d’aquest nou senzill de Minibús Intergalàctic cal buscar-la a “Big Rock Candy Mountains”, aquell clàssic del folk-country nord-americà enregistrat per primera vegada el 1928 per Harry McClintock i popularitzat després de la Gran Depressió, que descriu aquell lloc idíl·lic del qual parlaven els rodamons nord-americans de l’època: un indret on els barrots de les presons eren de goma, els gossos dels policies no tenien dents, els cigarrets eren infinits i els rius baixaven plens de vi en lloc d’aigua.

Sempre interessada en la lectura psicològica de la realitat, la banda gironina explica que, d’alguna manera, aquest estat d’eufòria, aquest excés d’energia i aquesta sensació de benestar tan absoluta que la cançó reflecteix instrumentalment no deixa de ser un mecanisme de resposta al contrari: a la melangia i a la depressió que de vegades inunden les nostres vides. I està bé que sigui així. Perquè la vida és això: la vida són aquests dos pols, i entendre aquesta veritat és una lliçó agredolça però alhora transformadora. Perquè no hi ha alegria sense tristesa, perquè els divendres no serien els mateixos sense els diumenges, ni la tardor sense la primavera.

ENTRADES A LA VENDA AQUÍ