Connect with us

Novetats discogràfiques

JOAN COLOMO presenta el seu vuitè disc “Tecno Realista” el 22 de novembre a la (2) de l’Apolo

Publicat fa

el

No hi ha gaire lloc per l’optimisme a ‘Tecno Realista, el vuitè disc de Joan Colomo. Un recull de melodies amables que contrasten amb un missatge incòmode i de vegades fins i tot desesperançador. Reflexions des del sofà d’un home blanc normatiu i relativament acomodat enmig d’aquesta despietada, però entretinguda etapa del capitalisme tardà.

Entre la crònica i el diari personal, les cançons d’aquest disc parlen sobre la inèrcia quasi suïcida d’un sistema al qual no li importa la integritat física i psíquica de la majoria d’éssers vius que habiten el planeta. Colomo descriu una societat sense projectes de futur, embadalida per la nostàlgia, que viu en una espiral acceleracionista abocada al desastre, on l’única sortida sembla ser la darrera troballa tecnològica.

No exempt de contradiccions, ‘Tecno Realista és un producte de consum que canta amb tendresa contra la societat de consum i el deliri extractivista que la sustenta.

Joan Colomo és, sens dubte, un dels músics més prolífers, talentosos i carismàtics de la música catalana de l’última dècada. Segurament, també, és un dels escriptors de cançons més àcids i punyents que tenim a casa nostra. Un Ray Davies escorredís i de mirada capcota que, de mica en mica, sense fer gaire soroll i com qui no vol la cosa, ha anat acumulant un cançoner popular propi replè d’himnes atemporals que ens expliquen el dia a dia de la nostra crua i melancòlica realitat.

Joan Colomo presenta el seu nou disc dins de Curtcircuit el 22 de novembre a La (2) d’Apolo. Entradeaquí

Novetats discogràfiques

“Bury Me In The Craters Of The Moon” el nou disc de MADEE que marca el seu retorn

Published

on

By

Madee “Bury Me In The Craters Of The Moon” LP no sona com un simple retorn, sinó com una banda reapareixent des de les seves pròpies ruïnes per trobar una nova manera d’avançar. Després d’anys marcats per pauses, canvis interns i una trajectòria sempre travessada per anades i vingudes, aquest vuitè disc apareix com una mena de reconciliació: amb la seva història, amb les seves pèrdues i amb aquesta forma tan seva de convertir la fragilitat en intensitat melòdica. L’àlbum arribarà a l’octubre del 2026, 25 anys després del seu debut, i confirma que Madee segueixen sabent habitar aquest espai on l’èpica emocional mai no necessita aixecar la veu.

Musicalment, el disc condensa tot el que ha fet reconeixible a la banda des dels seus primers anys: aquesta cruïlla entre indie rock d’arrel noventera, slowcore, posthardcore melòdic i una sensibilitat molt propera a l’emo més atmosfèric. Però aquí hi ha res diferent: les cançons són més directes, més compactes, gairebé com si haguessin volgut reduir el seu univers a mitja hora sense cap gest sobrant. Enregistrat de nou a Ultramarinos Costa Brava amb Santi Garcia, el so conserva aquesta profunditat de sempre, però amb una llum més frontal, menys boirosa. A estones recorda Bedhead, l’etapa més emocional de The Appleseed Cast o fins i tot certs passatges de Low, on la contenció pesa tant com l’esclat.

Una part essencial del disc torna a ser a les lletres de Mark Swanson, l’escriptura de la qual segueix aportant a Madee aquesta dimensió gairebé literària que sempre els ha separat de molts grups de la seva generació. Aquí els textos giren al voltant de la pèrdua, la transformació i la presència constant dels que ja no hi són. El primer avançament, “All My Ghost Friends”, ja deixava clar aquest to: records convertits en fantasmes quotidians, la memòria com una cosa que no desapareix sinó que canvia de forma i segueix ocupant espai dins d’un. No hi ha dramatisme fàcil; més aviat una tristesa serena, com qui accepta que certes absències acaben formant part del paisatge.

El més interessant de “Bury Me In The Craters Of The Moon” és que no intenta recuperar l’aura de discos com Orion’s Belt, sinó ampliar-ne el significat des d’un altre lloc. Sona a banda que ja ha travessat prou esquerdes per entendre que la nostàlgia, per si sola, no sosté res. Les pintures d’Anna Gallés recuperen visualment l’enllaç amb les primeres portades, però el disc mira endavant: més sobri, més fosc i, potser per això, també més humà. No busca repetir una etapa mítica, sinó demostrar que fins i tot després del desgast, dels comiats i dels silencis llargs, encara es pot escriure una cosa bonica des de la vora del cràter.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.