Connect with us

Novetats discogràfiques

MEDALLA es mostren incendiaris a “Mechero”, el seu tercer avançament

Publicat fa

el

Alguna vegada has intentat encendre ua cigarreta amb un llançaflames? El resultat probablement acabi semblant al meme de “en su cabeza era espectacular”. Després de col·laborar amb el duo gallec Bala, Medalla publiquen la seva nova cançó on segueixen desgranant el so de les cançons que formaran part del nou disc. Un nou àlbum on cada cop queda més palès que la fúria i la crítica demolidora s’han apoderat del quartet barceloní.

“Mechero” és una mena de caricatura grotesca d’aquest tipus d’home que està disposat a fer l’impossible per demostrar la seva espatlla, per molt estranya que acabi sent la situació. Una masculinitat fràgil on encendre una cigarreta amb una torxa acaba convertint-se en el mínim exigible. Una volta recargolada a l’home de la caverna, on tristament sembla que cada cop ens veiem més abocats.

Medalla, una vegada més, no deixen de banda la crítica contra el sistema: “Siempre vas a estar más cerca del lado del perdedor” o “en manos del yugo del opresor”. No és casualitat que totes aquestes dinàmiques de masculinitat tòxica i capitalisme voraç estiguin estretament relacionades, tot forma part del mateix marc. La violència intrínseca al sistema capitalista és una arma esmolada, una destral que et recorda el lloc al qual pertanys i el preu a pagar si t’atreveixes a abandonar el teu lloc.

El videoclip que acompanya la cançó ha estat dirigit pel cantant i guitarrista de la banda Eric Sueiro amb l’ajuda de Lidia Arruego. Pur VHS analògic amb la seva dosi de foc, fum i medievalisme, amb una sorpresa al final ja que la banda ha fet encenedors de marxandatge per al llançament d’aquest single. La direcció artística és una vegada més de l’artista madrileny Tumulus Design.

Medalla presentaran les seves noves cançons a les ciutats següents: Morradillos Festival (La Rioja, 11/7), Madrid (7/11), Daimiel (8/11), Barcelona (15/11), Valladolid (28/11), Salamanca (29/11).

Novetats discogràfiques

“Bury Me In The Craters Of The Moon” el nou disc de MADEE que marca el seu retorn

Published

on

By

Madee “Bury Me In The Craters Of The Moon” LP no sona com un simple retorn, sinó com una banda reapareixent des de les seves pròpies ruïnes per trobar una nova manera d’avançar. Després d’anys marcats per pauses, canvis interns i una trajectòria sempre travessada per anades i vingudes, aquest vuitè disc apareix com una mena de reconciliació: amb la seva història, amb les seves pèrdues i amb aquesta forma tan seva de convertir la fragilitat en intensitat melòdica. L’àlbum arribarà a l’octubre del 2026, 25 anys després del seu debut, i confirma que Madee segueixen sabent habitar aquest espai on l’èpica emocional mai no necessita aixecar la veu.

Musicalment, el disc condensa tot el que ha fet reconeixible a la banda des dels seus primers anys: aquesta cruïlla entre indie rock d’arrel noventera, slowcore, posthardcore melòdic i una sensibilitat molt propera a l’emo més atmosfèric. Però aquí hi ha res diferent: les cançons són més directes, més compactes, gairebé com si haguessin volgut reduir el seu univers a mitja hora sense cap gest sobrant. Enregistrat de nou a Ultramarinos Costa Brava amb Santi Garcia, el so conserva aquesta profunditat de sempre, però amb una llum més frontal, menys boirosa. A estones recorda Bedhead, l’etapa més emocional de The Appleseed Cast o fins i tot certs passatges de Low, on la contenció pesa tant com l’esclat.

Una part essencial del disc torna a ser a les lletres de Mark Swanson, l’escriptura de la qual segueix aportant a Madee aquesta dimensió gairebé literària que sempre els ha separat de molts grups de la seva generació. Aquí els textos giren al voltant de la pèrdua, la transformació i la presència constant dels que ja no hi són. El primer avançament, “All My Ghost Friends”, ja deixava clar aquest to: records convertits en fantasmes quotidians, la memòria com una cosa que no desapareix sinó que canvia de forma i segueix ocupant espai dins d’un. No hi ha dramatisme fàcil; més aviat una tristesa serena, com qui accepta que certes absències acaben formant part del paisatge.

El més interessant de “Bury Me In The Craters Of The Moon” és que no intenta recuperar l’aura de discos com Orion’s Belt, sinó ampliar-ne el significat des d’un altre lloc. Sona a banda que ja ha travessat prou esquerdes per entendre que la nostàlgia, per si sola, no sosté res. Les pintures d’Anna Gallés recuperen visualment l’enllaç amb les primeres portades, però el disc mira endavant: més sobri, més fosc i, potser per això, també més humà. No busca repetir una etapa mítica, sinó demostrar que fins i tot després del desgast, dels comiats i dels silencis llargs, encara es pot escriure una cosa bonica des de la vora del cràter.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.