Connect with us

en directe

Tricky presentarà el seu nou disc “ununiform” a Barcelona

Published

on

Tricky ens visitarà al març per presentar les cançons del seu nou disc, “ununiform”, el tretzè LP de la seva carrera, publicat al setembre del 2017. També berlinès en la seva gestació, igual que el seu anterior treball, “Skilled Mechanics” (2016) , llevat de quatre talls creats a Moscou, és potser, el seu més evident viatge discogràfic dins de la felicitat i el relaxament que té actualment a la capital alemanya.

Tricky és algú que accepta el seu llegat i que està en pau amb el trip-hop. Tot i així, fins i tot en els seus opaques i críptiques lletres es palpa el seu sentit de l’aventura, aquest hipnotisme musical que no (li) abandona. Les seves dues actuacions tindran lloc a Madrid el 3 de març (en Cool Stage) i el 4 a Barcelona (Bikini). La venda d’entrades per als dos concerts s’ha posat en marxa el divendres 22 de desembre.

El britànic va saltar a la palestra a principis dels 90, quan Bristol era aquell formiguer. Tricky (àlies artístic del músic britànic Adrian Thaws) formava part llavors de The Wild Bunch, troupe rapera de la metamorfosi va sortir Massive Attack. Quan aquests van treure el seu cèlebre “Blue Lines” el 1991, un dels àlbums que va marcar la dècada, els rapejats crucials que va ficar Tricky van fer arquejar celles. Poc després va aparèixer el seu primer single, “Aftermath”, i es va fer més evident que hi havia un estel trencant la closca. El que finalment va poder aconseguir amb el seu debut llarg, “Maxinquaye” (1995), i també amb els dos següents, “Nearly Gold” i “Pre-Millennium Tension”, ambdós del 1996. Una tripleta de visió i imaginació, el so semblava no tenir precedents i predeia un nou futur. En realitat, sí que hi havia un precedent clar, que era la porta oberta per Massive Attack, però a mans de Tricky això no va conduir, com va passar amb molts que es van pujar a aquest carro, cap a territoris confortables. Tampoc va derivar en fons musical de reunions socials. Les cançons de Tricky es movien per llocs fantasmagòrics on als gèneres se’ls donava la volta, entre sensacions amenaçadors. Establert entre els noms que marcaven l’actualitat, fins 2003 va seguir publicant amb assiduïtat, amb “Juxtapose” (1999) com a obra més destacada, però rebaixant l’exigència. Desaparegut durant un lustre per agafar aire, va tornar el 2008 amb el autobiogràfic “Knowle West Boy”, fort però accessible, en el qual recuperava el pols de la seva trilogia inicial. Des de llavors i fins al 2015, tres àlbums més en la mateixa línia. L’últim d’aquesta trilogia, “Adrian Thaws”, amb una notòria diversificació d’influències i sense zones de seguretat. Aquest risc continua sent la seva meta. Un nou exemple d’això va ser “Skilled Mechanics”, de gener de 2016, on la seva veu es va posar al capdavant del projecte amb un protagonisme com feia temps no se’l veia. Gestat a Berlín (on resideix des de fa tres anys), l’àlbum compta amb diverses col·laboracions, sent les més notòries la de DJ Milo -un dels seus escuders primordials i

la primera persona amb qui Tricky va gravar; un viatge als temps de The Wild Bunch-, que participa en cinc dels tretze talls, aportant-los aire de hip hop de vella escola, però res caduc sinó molt modern, i amb Luke Harris, la seva bateria a les últimes gires. Abraçar el canvi, seguir movent-se i mutant, és el que manté a Tricky vital com a artista. Amb “ununiform” torna a inventar-se una nova empremta.

3 de març – MADRID – Cool Stage – Entrades a la venda a partir del divendres 22 de desembre en https://www.ticketea.com/entradas-concierto-tricky-tour-2018-madrid/

4 de març – BARCELONA – Bikini -Entrades a la venda a partir del divendres 22 de desembre en https://www.ticketea.com/entradas-concierto-tricky-tour-2018-barcelona/

en directe

Guadalupe Plata presenta el seu nou disc a Barcelona

Published

on

“Guadalupe Plata” (2018) al carrer des del 30 de novembre, suposa, en les seves pròpies paraules, “un nou intent d’anar més enllà en la nostra creuada de la involució i la idea de crear el nostre “Gris-Gris” particular. Per això vam decidir tornar a aprofundir en el so gibrell, com a baix principal, una bateria amb pocs micros que pogués treure la major naturalitat de so y una guitarra endollada a l’amplificador sense intermediaris ni res que pogués pertorbar la pau del convent. Vam afegir instruments nous en algunes cançons com ara una ampolla d’anís, una bandúrria desmuntada y algun so de porta vella, amb la fi d’afegir un tint de l’Espanya profunda”. Convé d’estacar que tots aquests elements rústics, una vella guitarra Harmony amb olor a encens, ampolles d’anís, bandúrries, un gibrell baix omnipresent, una bateria amb so espectral, contrastaven enormement amb la gegantesca televisió de plasma a la qual endollaven la Nintendo Switch durant els descansos de la gravació.

Composat, gravat y mesclat en tres setmanes i mitja, entre l’abril i juliol de 2018, a La Mina (Sevilla) que va servir de local d’assaig i estudi. Mentre en algun dels quatre discos anteriors (o cinc si contem l’EP de debut) havíem necessitat sols tres o quatre dies, en aquest no han sigut dies si no setmanes. La raó principal: la major part s’ha composat allà, sobre la marxa, deixant-se portar pel moment. Tanmateix, la possibilitat d’anar incorporant sons, com el cas del grinyolar d’una porta, feia que tot es dilatés més del compte. Recordo durant la tercera setmana de gravació trucar al Mark Kitkatt, d’Everlasting Records, per dir-l’hi que tot anava bé però que ens calien uns dies més. Em va respondre que semblàvem els putos My Bloody Valentine. No el vaig entendre gaire però em va entrar el riure nerviòs. Per fi, el 25 de juliol vaig rebre aquest missatge de Raúl Pérez, el productor: “He neutralitzat els darrers 10 arranjaments que volia fotre en Perico. I hem acabat el disc”.

El resultat final són dotze cançons on podem trobar el clàssic i inconfusible so de sempre de Guadalupe Plata i la immersió en altres barems com són les “corraleras”, la “cueca”, el vals i els ritmes ocults. Cal destacar també dos homenatges: un al sant patró, Screamin’ Jay Hawkins (“Oigo voces”), i un altre a un vell amic d’Úbeda, “Corral”, amb el que per fi acompleixen la promesa de dedicar-li una cançó fent servir a més la lletra que ell mateix els va suggerir: “Corral, Corral, ¿por qué asustas a las chicas? No sé, no sé”.

Respecte al disc anterior (el qual es va endur un Premi MIN al millor àlbum de rock, que per cert ningú de nosaltres va poder recollir) trobem a primera vista dos elements en comú. De nou hem anat a La Mina. Tot i que havíem avisat al Raúl que mai no repetim estudi vam acabar trobant a faltar la seva piscina i el menjar cubà que serveixen a la seva urbanització. I de nou, trobem una connexió amb Xile, amb Sebas Orellana de La Big Rabia capitanejant una incursió en el folklore del seu país a “Lo mataron”, relectura d’una cançó tradicional (El afuerino) popularitzada per Roberto Parra.

La portada, obra de Paloma Almagro i Pedro De Dios, és una pintura acrílica de caràcter votiu inspirada en els exvots mexicans. En aquesta, el grup agraeix a la patrona d’Úbeda la seva determinant col·laboració per impedir que uns dimonis robessin els seus instruments. Amb la fi d’aprofundir visualment en aquesta idea, el primer videoclip del LP l’està realitzant l’estudi mexicà d’animació Pneuma. El primer cartell de la gira, dissenyat per El Rapto, ha sortit també d’aquesta base. La fotografia promocional que acompanya el llançament és obra de Carlos Jimena, el nostre William Mortensen (considerat l’anticrist de la fotografia pictorialista). Com el seu propi nom diu, es tracta d’un diabòlic “Aquelarre” que va ser possible realitzar a l’església ubetense de San Lorenzo (siglo XIII) gràcies a la col·laboració de la Fundación Huerta de San Antonio (encarregada a la seva conservació) i al fet que aquest espai va ser degudament dessacralitzat.

M’agradaria acabar amb la primera conversa que vaig tenir amb Paco Luis Martos en arribar a La Mina, tan pròpia de Guadalupe Plata com la resta dels elements esmentats: “Y tú, ¿por qué has venido?”, em va preguntar, “Para que no me preguntes que por qué no he venido”, el vaig contestar. Toni Anguiano, mànager de Guadalupe Plata.


Divendres 11 de gener 2019
22.00h – Portes 21.00h
Sala Apolo Barcelona
Entrada 10€ + Despeses de gestió – Taquilla 13€

 

Continue Reading

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.