Connect with us

Cròniques

Els 10 anys del Bestiar Net Label amb Tiger Menja Zebra i Wapisimo il·luminen la nit de Barcelona

Publicat fa

el

El passat dissabte 12 de setembre vam assistir a la celebració dels 10 anys del Bestiar Net Label, una discogràfica online de distribució gratuïta amb l’objectiu de reunir, promocionar i mostrar al món diferents propostes musicals que, des de la proximitat al rock, es troben prou allunyades dels circuits habituals.

La jornada es va desarrollar al terrat del Centre Cívic La Bobila, amb totes les mesures de seguretat que demana la situació actual i va comptar amb dos propostes de primer nivell, els Granollerins Tiger Menja Zebra i els barcelonins Wapisimo.

El primer a sortir a l’escenari van ser els Tiger Menja Zebra, aprofitant que ja tenien muntat tot el tinglado de les proves de so, amb tot un arsenal de sintetitzadors i bateries. Si bateries, perquè aquesta espectacular banda van amb dues bateries comandades pels germans Tavo i Pablo García. Als aparatos i baixos, i tenim al Xavi Font i en Josep Arnan. Si amb “Com començar una guerra” (2012, Music or Nothing) Tiger Menja Zebra van convidar a la provocació, la descaradura, la intimidació i la fúria sense prejudicis, en “Super Ego” (2014, Music or Nothing) els guanyadors mostraven prepotència, superba i súper menyspreu cap als altres, orgullosos de si mateixos i de trepitjar als perdedors, al concert d’aquest dissabte ens van presentar el seu darrer treball, “Anarquia i mal de cap” (2017, Hidden Track), on tot ordre s’esvaeix de nou per preparar una futura guerra. Amb aquest tercer treball Tiger Menja Zebra tanquen l’autoproclamada “Trilogia de l’Autodestrucció de l’ésser humà” segons la seva particular visió. Aquesta va ser una de les darreres oportunitats de veure’ls en directe, un cop tanquen el cicle amb aquest format, sent de les úniques formacions que llencen tot els samplers pregavats i manera humana de tornar a mostrar els temes en directe, deixant les gravacions viníliques com a única manera de gaudir de la seva música transgressora I atronadora, per així centrar-se en el nou projecte, nou disc i una nova experiència assegurada.

Per acabar la jornada, van apareixen a l’escenari el trio de Barcelona Wapisimo, amb Edu Valldeperes a la guitarra i veu, Ivan Lorenzo al baix i teclats, i Juanjo Gómez a la bateria. Amb un EP gravat de cinc temes, els Wapisimo ja són una banda de culte i perversió, els seus directes no deixen indiferent a ningú –una cosa que ens agrada molt als amants de la música–. Una banda amb missatge, melodies i sang. Amb membres de Parmesano, Avecrem o Lasers. Hi ha bandes que no entenen què vol dir ser serioses, sinó que ‘van de’, i avorreixen fins a les pedres. I hi ha altres que semblen prendre-s’ho de manera despreocupada, però mereixen que se les escolti. Aquest últim cas és el d’aquest trio que s’autoanomenen “agricultors lisèrgics” i parlen de fer “petardeig submanirístico dedicat als bussejadors”. Diuen amb conya que cal versionar “ochentadas casposes”, però el seu pop-rock sona “guapamente” atrotinat i desenfadadament àcid i molt underground.

Imatges Enric Minguillón

Cròniques

Metadona Pop-Punk (Crònica del Anti-Sorrofest)

Published

on

Durant les llunyanes èpoques prepandèmiques, el mes de juliol es convertia en una data assenyalada amb foc per tots els amants del pop-punk. Suor i ritmes ramonians es fusionaven en una voràgine de descontrol a la pista de l’enyorada Rocksound (o Rocksauna) de Barcelona. El motiu d’aquesta bacanal punk rocker? El Sorrofest, la mare de totes les festes. L’any 2019 aquest certamen especialitzat en el pop-punk i el power pop va arribar a la seva desena edició, però l’any passat no es va poder celebrar per culpa de la pandèmia. Enguany, els seus organitzadors van decidir satisfer les necessitats més bàsiques dels addictes als dogmes de Dee Dee Ramone amb un Sorrofest de format reduït i seguint les restriccions actuals, un Anti-Sorrofest. Una dosi de metadona pop-punk protagonitzada pels mítics F.A.N.T.A. de Santa Coloma de Gramenet i Los Summers, arribats des d’Almeria.

Va ser complicat estar-se quiet a les cadires de la sala New Underground, fins i tot algun es va animar a ballar amb el cul enganxat a la cadira. Pel que fa a aquesta petita sala barcelonina, va complir de meravella amb el que se li va demanar: Un so contundent, ben adaptat als power trios de la vetllada i, a més, amb una bona organització pel que fa al control d’accessos i aforaments.

F.A.N.T.A. van ser els encarregats d’obrir els concerts. La darrera vegada que els havíem anat a veure, la Rocksound es va quedar sense llum i nosaltres sense concert, així que teníem moltes ganes de veure’ls a la New Underground. La seva fórmula és simple a la vegada que efectiva: Un huracà de guitarres frenètiques, una evolució de l’estil dels Ramones i els Queers, però més ràpids, més contundents i més sarcàstics. Jugaven a casa, així que des dels primers compassos el públic no va deixar de cantar temes com Formol, Turista en Hiroshima o Amor en descomposición. De fet, bona part del seu repertori es va centrar en el seu cèlebre disc ¡Más rápido!, però també van fer sonar cançons més antigues com Más de lo mismo o altres d’acabades de sortir del forn com Paciente Cero. Tal com van reconèixer ells mateixos, portaven més de dos anys sense actuar en directe i això es va notar en algun moment de desconcentració, però res greu que el seu públic no els pogués perdonar.

Los Summers

Els següents en saltar a l’escenari van ser Los Summers, uns vells coneguts per la família sorrofester i que tot just arribaven des d’Almeria presentant el seu flamant disc Cometerion un error…, i no diem “flamant” perquè sí, sinó perquè, d’ençà que va sortir, ens ha semblat el millor treball d’aquest trio andalús.

Després del frenesí viscut amb F.A.N.T.A., a alguns ens van agafar a contrapeu les melodies més surferes i més pausades de Los Summers, però de seguida que ens vam aclimatar amb cançons com Verano en Bélmez. En un no res, tot va anar rodat i el concert va avançar amb una comunió total entre públic i banda, fent-nos recordar amb enyorança aquells temps on haguéssim estat ballant descontroladament al son de les seves guitarres (probablement també hi hauria algú caminant pel sostre de la sala, però això millor que ho vegeu vosaltres mateixos a la pròxima edició del Sorrofest).

Acabats els dos concerts, ens vam quedar amb “mono” de més. Una dosi de metadona pop-punk no és suficient pels que ens hem quedat orfes de Sorrofest durant dos estius seguits, però no ens podem queixar pas. Dos concerts en majúscules amb dos de les millors bandes d’aquesta escena i amb el retrobament inclòs de la comunitat sorrofester, que és, sens dubte, la millor droga de totes.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.