Connect with us

Entrevistes

Les Buch “Cada vegada es veuen més grups formats per dones, però encara som minoria. Ja és hora de fer un salt endavant i sense por”

Publicat fa

el

Rage Girls Up!

Per les que encara no les conegueu, recordeu el seu nom perquè ho estan petant i ho petaran ben fort. Elles són Les Buch, un quartet de noies de Terrassa amb la Marina Comelles a les veus i la guitarra, la Núria Tort al baix, l’Anna López a la bateria, i des d’aquest estiu passat, la Marisa Torrent com a segona guitarra. Les egarenques fan un punk rock fresc i sense embuts, amb clares influències de bandes nord-americanes com Bad Religion, NOFX i Offspring ,i encara que com a grup no han recorregut gaire camí (el projecte va néixer el 2017), individualment tenen una llarga trajectòria dins el món de la música, pertanyent a grups amb estils tan diferents com la música clàssica o el metal, passant per l’indie, el funky i la fusió.

Segones classificades amb el Premi Joventut del concurs de bandes i solistes emergents Sona9 d’enguany, Les Buch han arribat per quedar-se, i des de Underground.cat estem encantades de poder-les entrevistar tot estrenant la nova secció “Rage Girls Up!”.

El seu recent i autogestionat EP “Ens estan matant” (2019), consta de sis temes plens de missatge feminista, reivindicatiu i rebel, amb lletres que parlen sense filtres ni floritures, de com vivim (o en molts casos malvivim) les dones en una societat encara molt marcada pel masclisme i el patriarcat.

Així doncs sense més preàmbuls i directes al gra, com a elles els agrada, comencem!

Primer de tot, gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i enhorabona pel més que merescut segon premi del Sona9. Esperem que això només sigui l’inici de molts més triomfs en la vostra trajectòria musical i professional.

Vosaltres us declareu feministes i lliures, i escoltant les vostres cançons no en tenim cap dubte.

Creieu que la dona està prou visibilitzada en el món de la música, i més concretament, en el sector de la música underground? Penseu que grups com el vostre, poden servir de trampolí perquè d’altres noies s’atreveixin a fer el salt i sortir dels locals d’assaig? 

Anna: Cada vegada es veuen més grups formats per dones, però encara som minoria. Ja és hora de fer un salt endavant i sense por. Tant de bo la nostra música serveixi per donar aquesta empenta i que altres grups es puguin expressar a dalt d’un escenari!

Marisa: De dones músic n’hi ha. Ara bé, sembla que el que es valora va més enllà de la música: com et comportes, com et vesteixes, si ets guapa o no… Sembla que les dones que triomfen a la música o són les millors del món en aquesta disciplina (millor que qualsevol home, clar) o fan quelcom que no suposi ni fer massa soroll ni escandalitzar ningú. Penso que són molt importants els grups que promouen l’autoacceptació, sent de la manera que siguis. Tothom ha de tenir les mateixes oportunitats de fer la música que vulgui de la manera que vulgui.

Com a dones dalt de l’escenari, trobeu que us comparen molt amb els homes? Ens podríeu posar algun exemple on hagi estat així? 

Anna: Jo mai m’he trobat en aquesta situació, però per desgràcia hi ha gent que ens ha ficat aquest estigma a les dones, els hem de reeducar i que la música no tingui sexe i sigui lliure, de tothom.

Nuri: Les dones que han destacat a la música gairebé sempre són les vocalistes dels grups així que si apareixen dones tocant la resta d’instruments sol ser motiu de sorpresa, però mai m’han comparat amb els homes.

Marina, tu ets la compositora de tots els temes; ens agradaria conèixer una mica quin és el procés a l’hora d’escriure i crear les lletres. Estan basades en experiències pròpies?

Marina: Normalment el meu procés creatiu neix d’una base, d’un riff o d’una progressió d’acords. A partir d’aquí es desenvolupa la cançó i és quan hi afegeixo melodia i lletra. Les lletres moltes vegades em vénen suggerides per la melodia, però totes estan basades en experiències, sentiments, o idees pròpies (o aportades pel grup). Si alguna cosa em ronda pel cap segurament acabarà en cançó.

Sabem que el vostre EP “Ens estan matant” és totalment autogestionat. Què implica aquesta manera de fer-lo? Quina és la vostra valoració final pel que fa a la metodologia i al resultat?

Marina: Hem après molt autogestionant-nos, i seguim aprenent. L’autogestió implica molt més que crear i tocar, però hem tingut la sort de trobar gent pel camí que ens ha assessorat i obert nous punts de vista.

Anna: Per una banda és més esforç, però per una altra té més llibertat creativa. Estem molt contentes del resultat, el so i la contundència que ha tret el Xavi Escribano de nosaltres. És brutal i ha sabut treure’ns la nostra essència.

Totes vosaltres teniu un bagatge d’anys en el món de la música, cadascuna en diferents projectes, però, com van néixer les Buch?

Nuri: La idea del grup neix de la Marina, ella tenia maquetades algunes cançons i buscava gent per tocar-les. Tenia les cançons, el nom, el logotip i moltes ganes. Es va posar en contacte amb mi des de la xarxa de músics Sólo Músicos. De seguida vam connectar, a mi em van agradar molt les cançons i la seva forma de cantar. En un principi jo havia de tocar la guitarra, però li vaig dir de tocar el baix perquè estava començant a torcar-lo i em va semblar que ens costaria més trobar baixista que una altra guitarra. Les dues coneixíem a l’Anna que estava començant amb la bateria, quan li vam proposar va estar encantada. Des del primer assaig hem gaudit molt de fer música juntes.

Com ha repercutit en el so i en el conjunt de la banda la recent incorporació de la Marisa com a segona guitarra?

Nuri: La Marisa ha estat una gran troballa, una segona guitarra aporta més riquesa de matisos i melodies que abans no teníem.

Anna: Sí, i com a grup ha sumat molt, ens entenem molt les quatre. Molt bona gent i ens envolta de la seva energia.

Marina: I el més important: baixa la mitjana d’edat del grup! Win-win.

Tornant al concurs Sona9, en edicions anteriors trobem guanyadores com l’any passat amb Maria Jaume, o el 2018 amb Sandra Bautista, però mai un grup de noies que fan punk rock havien arribat tan amunt com aquest any amb vosaltres. Creieu que el sector de la música alternativa és prou present en concursos com aquest? Com us vau sentir durant tot el procés, tant en la fase de selecció com en la final?

Marisa: Durant el concurs, cada vegada que ens informaven d’haver passat a la següent fase era una gran sorpresa. Nosaltres n’érem conscients, que el punk no guanya aquests tipus de concursos.

Nuri: El procés ha estat molt emocionant, cada pas que donàvem era molt enriquidor tant per l’experiència com per l’aprenentatge i la superació que suposaven. També hem conegut gent nova molt interessant, ens hi hem sentit molt còmodes.

Marina: Realment en concursos com aquest no hi ha massa presència de música alternativa, però és possible que sigui perquè els grups no s’hi presenten. Vull dir que potser estem acostumats a dirigir-nos als concursos del nostre gènere i no intentem anar més enllà.

Anna: Des d’aquí animem a que en edicions futures es presentin més grups de punk rock i el Sona9 faci un gir i s’obri a més estils urbans.

Com veieu el sector underground català? Creieu que tenim base i futur?

Anna: Penso que sí, hi ha com una mena de revifada i molta gent amb ganes de dir moltes coses, d’expressar-se i de reivindicar.

Nuri: Hi ha molts grups per tot arreu, durant el confinament la gent s’ha posat a composar i a arreglar cançons per omplir el temps de forma creativa. Crec que aviat hi haurà una explosió de grups i músiques molt interessant. També hi ha moltes ganes de concert i retrobament i és molt probable que proliferin noves sales i festivals tant privats com autogestionats.

Pel que fa a referents musicals femenines, quines bandes i/o solistes us han inspirat més durant la vostra trajectòria musical?

Anna: Per part meva, la Patti Smith m’ha acompanyat durant tota la meva vida, en quant a dones músic.

Nuri: Grups com Bangles, The Runaways (Joan Jett), Portishead (Beth Gibbons), Garbage (Shirley Manson), The Baboon Show (Cecilia Boström), Patti Smith, Pj Harvey i alguna més.

Marina: La Joan Jett ha estat una gran influència en el meu cas. Per la seva música però sobretot per la seva actitud i força. Més tard Brody Dalle (The Distillers) em va obrir nous horitzons pel que fa a la veu, em flipa.

Marisa: Sempre m’havia agradat escoltar música de tota mena i les guitarres, però per mi va ser al 2010, quan vaig descobrir la pel·lícula de The Runaways i en vaig conèixer la seva història i a la Joan Jett. També escoltava molts grups americans com Paramore (Hayley Williams), Fit For Rivals (Renée Phoenix) o Distillers (Brody Dalle).

Actualment, amb quines bandes us agradaria compartir escenari?

Les Buch: Coincidim bastant en això. Destacaríem Crim, La Inquisición, The Baboon Show…

Ara una pregunta una mica diferent i potser més difícil de respondre que les anteriors. En el món del feminisme, sempre es parla dels límits que les dones ens trobem des de fora, però, que en penseu dels límits que ens posem nosaltres mateixes? Què és el que sentiu que us ha costat més de deconstruir?

Marina: Ens hem de treure la por i la vergonya de sobre, i sobretot deixar de jutjar-nos a nosaltres mateixes.

Marisa: La nostra societat està configurada d’una manera concreta i nosaltres, al formar-ne part, també hi ha coses que les tenim intricades sense saber-ho. Penso que tots i totes en tenim per aprendre del feminisme i de coses que sempre ens han semblat normals perquè ens ho han ensenyat així, com per exemple quan les dones es veuen entre elles com a rivals i no com a companyes, això passa molt sovint i no hauria de ser així.

Nuri: Nosaltres només hem fet el que ens agrada sense donar-hi masses voltes. Assajos, concerts, i birres i braves sempre que podem. Ho passem bé i amb això en tenim prou.

Amb la situació actual de pandèmia, fer concerts, almenys com els coneixíem abans, és pràcticament impossible. Mentre esperem que aviat acabi aquest malson, com ho feu per mantenir-vos actives dins l’escena musical sense bolos a la vista?

Nuri: La veritat és que no hem parat, hem tocat molt durant les fases del Sona9, dos concerts en streaming, preparar tres temes acústics, aviat comencem a gravar el segon EP i més sorpreses que vindran.

Marisa: Una cosa que ara es diu molt és “crear contingut per a les Xarxes Socials”, abans no era així, però avui dia si no públiques tot el que fas… no existeixes. Intentem estar actives en aquest sentit, fer comunitat amb més gent dins del món de la música perquè quan puguem revelar les properes notícies (que vindran ben aviat) tothom qui vulgui, ja s’hagi assabentat de qui som i es pugui plantejar escoltar-nos o venir a un concert nostre.

Ja per acabar, us fem una última pregunta, però no menys important. Creieu que serà justament amb l’escena underground per on el món de la música en directe començarà a recuperar-se passada la pandèmia?

Anna: Espero que sigui per a tots els grups, ens hem de donar suport i tirar endavant junts. Esperem que durant aquest any l’escena musical vagi tornant poc a poc a una certa normalitat i tothom puguem gaudir dels concerts i de totes les arts escèniques.

Marisa: Esperem que hi pugui haver música de manera segura per a tothom ben aviat o com a mínim, anar trobant fórmules noves per poder seguir endavant.

Nuri: Si, hi ha moltes ganes de concerts tant dels grups com de la gent, així que això promet.

Doncs res més noies. Un plaer enorme estrenar-me amb vosaltres! Moltes gràcies per col·laborar amb underground.cat; espero que ens puguem retrobar quan arribin temps millors, i tornar a gaudir de la música en directe entre pogos, coros i cervesa volant, com hem fet sempre.

Fins aleshores, salut i punk rock!

Rous.

Entrevistes

Kevin dels 7Seconds “Tot el que podem fer és tractar de mantenir la nostra pròpia merda junts i no atemptar contra la vida d’altres persones, dels drets i idees”

Published

on

El nostre redactor “GOSEITAN666” va realitzar l’entrevista al gener del 2012 al vocalista de la mítica banda 7Seconds. La publiquem ara per commemorar el 60è aniversari d’en Kevin, un dels monstres del hardcore mundial.

1. A quina edat i per què et comences interessar pel punkrock/hardcore alternatiu? quines influències musicals tenies?

Tenia 16 anys. Va ser en algun moment del 1977. Jo era un adolescent avorrit que vivia a Reno, Nevada (USA). Vaig veure un reportatge a la televisió sobre els Sex Pistols i l’explosió de l’escena punk rock. Des d’aquell moment, vaig estar obsessionat amb trobar més informació al respecte. Poc després, vaig comprar el disc de Sex Pistols, seguit del dels Ramones i els primers enregistraments dels The Clash.

2. Quan decidiu formar la banda 7 seconds? Quina formació éreu?

Vaig començar amb el meu germà més jove, Steve Youth cap al final del 1979. Vam tenir un parell de noms abans que fos 7Seconds.

3. Quina escena hi havia a USA i concretament a la vostra ciutat natal de Reno, Nevada? A on es feien els concerts? Se seguia la filosofia DIY?

Hi va haver tota mena d’escenes a tot el país, Los Angeles, Nova York, Washington, DC, Boston, Phoenix. Ràpidament i amb poc temps, ens vam posar en contacte amb la gent de tots aquests llocs. Tots ens vàrem ajudar mútuament, aconseguint organitzar concerts a les ciutats on ells vivien. Tot va ser molt DIY. Cap de nosaltres tenia masss diners, i ni en els clubs nocturns o discoteques ens volien ajudar perquè ens tenien por i ens odiaven. Per tant, varem llogar sales i magatzems, per així fer els nostres propis concerts.

4. Explica’ns com va ser l’experiència de la primera gravació i edició de 7Seconds i amb quins segells ho vàreu fer?

La nostra primera gravació va ser l’EP “The Skins, Brains & Guts” que va sortir a la llum gràcies al segell Alternative Tentacles al 1982. Jello Biafra ens va veure i li va agradar molt. Ens va ajudar a moure la nostra música i que la gent ens conegués fora de les nostres ciutats.

5. Com va ser el primer concert de 7seconds? Ens podries explicar alguna anècdota?

El nostre primer show va ser el 2 de març de 1980 en un bar de rednecks a Reno. No hi havia molta gent allà, sobretot els nostres amics i familiars i un grup de motoristes que ens volien matar, però afortunadament no va ser així. Va ser bastant aterridor però nosaltres varem explotar  tocant el nostre estil de música i per la gent que mai ens havia escoltat  els va sorprendre positivament.

6. Quina opinió tens sobre el STRAIGHT EDGE i el VEGETERIANISME/VEGANISME?

Jo sóc vegetarià, no fumo, no prenc alcohol ni tampoc drogues. A part d’això, jo realment no tinc una opinió sobre res d’això. Quant ets un adult pots fer el que vulguis i no cal demostrar res a ningú.

7. Com varen anar les primeres gires Americanes i Europees?

La primera gira americana va ser una bogeria. Va ser el 1983 i hi havia un munt de rednecks que volien fer-nos mal perquè no entenien  la nostra imatge, com sonàvem i  les maneres de pensar que teníem. Per aquell temps, la gent no tenia mohawk ni portava els cabells calorejats cada dia, la gent pensaria que érem alienígenes … hahaha. La nostra primera gira europea va ser increïble! Tocàrem en un munt de concerts a Alemanya i tota la gent  que vam conèixer va ser molt amable i ens van donar molt suport . Ens va encantar!

El redactor GOSEITAN666 de l’underground.cat amb en Kevin dels 7Seconds.

8. Quant decideixes formar el segell POSITIVE FORCE RECORDS?

Jo vaig començar a Positive Force Records en el 1983. Vaig treure els discs de 7Seconds, Youth of Today, Verbal Assault, Token Entry, Bedlam hour, Pagan Babies, Weenie Roast, White flag i molts més. Va ser un gran segell,  i va durar poc perquè era difícil per a mi, especialment amb totes les gires que fèiem 7Seconds, poder-li dedicar més temps.

9. He vist que últimament estàs tocant en solitari amb format folk. Com va sortir la idea? Com està funcionant?

He estat tocant les meves cançons amb una guitarra acústica davant de la gent des del 1988. M’encanta fer-ho i en aquest dies es el millor que puc fer, però encara estimo el bon punk rock ràpid.

10. He escoltat que 7Seconds tornar a tocar de nou i a fer concerts per tot el món, és cert? Esteu gravant un nou disc?

Mai ens hem dissolt! 31 anys i  encara seguim forts. No girem com abans, però toquem tan sovint com podem. I sí, tenim noves cançons i ens agradaria  gravar-les i treure un disc  en el 2012. No estic segur de com ni quan, però es cert.

11. Com veus actualment l’escena alternativa musical (hardcore, punk, rock, indie, pop, folk)? Creus que han millorat o han empitjorat (organitzacions, segells discogràfics, distris, concerts…)?

És molt més fàcil per a les bandes d’ara. Internet ha canviat la manera en què les bandes poden aconseguir concerts i la gent pot comunicar-se. Sobretot és bo, però també crec que hem perdut una mica la cara humana del contacte personal.

12. Què opines sobre com esta el món actualment (guerres, polítics, canvi climàtic, poder, diners, crisis, ecologia)?

Les coses no semblen massa bones per a la gent al voltant del planeta en aquest moment en particular, però no vol dir que jo pugui arribar a deixar d’intentar millorar les coses a la vida. Tot el que podem fer és tractar de mantenir la nostra pròpia merda junts i no atemptar contra la vida d’altres persones, dels drets i idees. També hem de tenir mes en compte el respecte a l’aire, els boscs i els animals.

13. Diguem 5 bandes musicals, 5 pel·lícules de cinema i 5 llibres que t’agradin.

Bandes: Black Flag, The Clash, DOA, Minor Threat i Sham 69.
Llibres: Qualsevol cosa de Kurt Vonnegut i Charles Bukowski.
Pel·lícules: Godfather, Grapes of Wrath, The last picture show, One flew over the cuckoo’s nest, Dog day afternoon.

14. Quina de totes les cançons de 7Seconds has disfrutat mes escrivint-la i tocant-la en directe?

És molt difícil per a mi triar. Jo diria que Here We Go Again, Kids és una de les meves cançons favorites per tocar en directe. A més, Still Belive, Not Just Boy’s Fun i Here’s your warning.

7 Seconds – Live at Lake Braddock Community Center – 1985 (full set)

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.