Cada cop que escolto el nou disc del Colomo, em quedo tocat. Serà que estem totes i tots en un moment fràgil: veníem d’un món que ignorava el precipici a cop de story, i que de sobte s’ha quedat a les fosques, buscant -amb distància, por i higiene de mans- l’interruptor del llum al final del túnel. Sota aquestes circumstàncies, quan algú parla amb lucidesa i ens retrata amb honestedat, ens desarmem. 

Però no és tristesa el que sento quan l’escolto. En Joan diu a Cançó Animada que “volia publicar un disc alegre i no tornar a publicar un altre disc trist“. Jo crec que Disc Trist és tan depriment com encoratjador. Amarg i dolç. Tot al mateix temps, i en extrems oposats. Per això ens remou, perquè la força de les lletres d’aquest nou àlbum -potser el llibret més brillant que ha signat mai Joan Colomo- rau en la contradicció.

Cinisme amb el cor a la mà. Optimisme contra tota esperança. Del #totaniràbé al “tot va una mica malament”. Melodies bressoladores plenes de frases destructives: “jo només vull marxar, si és que puc parar de vomitar“, canta en falset a En un Món Paral·lel, mentre somia amb una dimensió utòpica que ens salvi del capitalisme de la dopamina. Energia per buscar sortides, però també certesa de la nostra inevitable autodestrucció. Salvem les balenes, i salvem la crema de contenidors (Salvem el Planeta!).

També la sonoritat conté pols oposats: una producció molt treballada, 100% pop, que sona a diva mainstream i a gravació Do It Yourself. Posar samplers de les seves filles cantant en el single del disc n’és el millor exemple. En destaco la textura de la veu del Joan (enregistrada a mig camí entre l’estudi Nautilus d’Arenys i el seu pis a Camp d’en Grassot), propera, delicada, sense ínfules de stadium rock. 

Colomo es vesteix amb capes de sintetitzadors mentre es despulla d’artificis per parlar-nos dels seus defectes (Currículum) i les seves pors (Cançó de la Por). Al cap i a la fi, un concert de Joan Colomo sol ser això: hits atemporals combinats amb confessions privades, converses de sobretaula amb el seu teclista i amic Guille Caballero, cançons interrompudes… Tot és part de la litúrgia d’un espectacle que enalteix la sinceritat i abraça l’error com a company inseparable de l’encert. Una actitud d’agrair en temps d’èxits de ficció (Espectacular), empaquetats en selfies somrients i sold outs amb el 30% d’aforament.

Disc Trist és un retrat dolç i amarg del desconcert vital que tots duem a dins. El desconcert és una càrrega i alhora una força motriu, per canviar un món que no entenem però que sabem injust (En Bernat i la Maria). Per combatre allò que no sabem resoldre, però que no ens cansem d’assenyalar. Per conviure amb les nostres contradiccions i limitacions, i per exigir, com la cançó que tanca el disc (Avui), el dret a ser feliços malgrat tota la tristor.

Edi Pou – músic, periodista i activista cultural

Dissabte 19 de juny
A partir de les 16:30h
Poble Espanyol, Barcelona
Entrades aquí