Connect with us

Cròniques

Metadona Pop-Punk (Crònica del Anti-Sorrofest)

Publicat fa

el

Durant les llunyanes èpoques prepandèmiques, el mes de juliol es convertia en una data assenyalada amb foc per tots els amants del pop-punk. Suor i ritmes ramonians es fusionaven en una voràgine de descontrol a la pista de l’enyorada Rocksound (o Rocksauna) de Barcelona. El motiu d’aquesta bacanal punk rocker? El Sorrofest, la mare de totes les festes. L’any 2019 aquest certamen especialitzat en el pop-punk i el power pop va arribar a la seva desena edició, però l’any passat no es va poder celebrar per culpa de la pandèmia. Enguany, els seus organitzadors van decidir satisfer les necessitats més bàsiques dels addictes als dogmes de Dee Dee Ramone amb un Sorrofest de format reduït i seguint les restriccions actuals, un Anti-Sorrofest. Una dosi de metadona pop-punk protagonitzada pels mítics F.A.N.T.A. de Santa Coloma de Gramenet i Los Summers, arribats des d’Almeria.

Va ser complicat estar-se quiet a les cadires de la sala New Underground, fins i tot algun es va animar a ballar amb el cul enganxat a la cadira. Pel que fa a aquesta petita sala barcelonina, va complir de meravella amb el que se li va demanar: Un so contundent, ben adaptat als power trios de la vetllada i, a més, amb una bona organització pel que fa al control d’accessos i aforaments.

F.A.N.T.A. van ser els encarregats d’obrir els concerts. La darrera vegada que els havíem anat a veure, la Rocksound es va quedar sense llum i nosaltres sense concert, així que teníem moltes ganes de veure’ls a la New Underground. La seva fórmula és simple a la vegada que efectiva: Un huracà de guitarres frenètiques, una evolució de l’estil dels Ramones i els Queers, però més ràpids, més contundents i més sarcàstics. Jugaven a casa, així que des dels primers compassos el públic no va deixar de cantar temes com Formol, Turista en Hiroshima o Amor en descomposición. De fet, bona part del seu repertori es va centrar en el seu cèlebre disc ¡Más rápido!, però també van fer sonar cançons més antigues com Más de lo mismo o altres d’acabades de sortir del forn com Paciente Cero. Tal com van reconèixer ells mateixos, portaven més de dos anys sense actuar en directe i això es va notar en algun moment de desconcentració, però res greu que el seu públic no els pogués perdonar.

Los Summers

Els següents en saltar a l’escenari van ser Los Summers, uns vells coneguts per la família sorrofester i que tot just arribaven des d’Almeria presentant el seu flamant disc Cometerion un error…, i no diem “flamant” perquè sí, sinó perquè, d’ençà que va sortir, ens ha semblat el millor treball d’aquest trio andalús.

Després del frenesí viscut amb F.A.N.T.A., a alguns ens van agafar a contrapeu les melodies més surferes i més pausades de Los Summers, però de seguida que ens vam aclimatar amb cançons com Verano en Bélmez. En un no res, tot va anar rodat i el concert va avançar amb una comunió total entre públic i banda, fent-nos recordar amb enyorança aquells temps on haguéssim estat ballant descontroladament al son de les seves guitarres (probablement també hi hauria algú caminant pel sostre de la sala, però això millor que ho vegeu vosaltres mateixos a la pròxima edició del Sorrofest).

Acabats els dos concerts, ens vam quedar amb “mono” de més. Una dosi de metadona pop-punk no és suficient pels que ens hem quedat orfes de Sorrofest durant dos estius seguits, però no ens podem queixar pas. Dos concerts en majúscules amb dos de les millors bandes d’aquesta escena i amb el retrobament inclòs de la comunitat sorrofester, que és, sens dubte, la millor droga de totes.

Cròniques

Power Burkas podria ser la teva vida (Crònica del Muerte Festival)

Published

on

Encara és aviat per assegurar que el nou treball dels vigatans Power Burkas, Naïf, potser, serà un dels discs de l’any, però d’ençà que va sortir publicat (ara fa uns mesos), teníem ganes de poder-lo tastar en directe. Sota aquesta premissa, el Muerte Festival es va convertir en l’escenari perfecte per motivar-nos a fer un viatge llampec des de Lleida fins a la barcelonina sala Upload per gaudir dels Burkas i d’un bon grapat de propostes interessants.

El festival s’havia inaugurat el divendres 2 de juliol amb un cartell amb alguns dels noms més destacats de l’undergorund (i no tan underground) català, com Fetus, Gyoza o l’incombustible Ricky Gil. La jornada de dissabte, a priori potser més discreta pel que fa a noms, va estar protagonitzada pels ja esmentats Power Burkas i per Filles Europees, Robot Emilio i Dan Peralbo.

La primera bona notícia que ens vam endur en arribar a la sala Upload era que podríem ballar (!), l’ús de la mascareta era obligatori i per beure havíem d’anar a la barra exterior de la sala i acabar-nos la cervesa abans d’entrar, però tot i les incomoditats, vam poder recuperar vells costums que creiem oblidats.

Filles Europees

Filles Europees van ser les encarregades d’obrir els concerts amb un estil que va anar viatjant des del noise al pop, passant pel post-punk o la new wave. Era un dels grups que menys controlats teníem del cartell, però sense dubte van ser el descobriment de la nit, no només per la qualitat de les seves cançons, sinó també pel seu directe, on no es van limitar a tocar cançó rere cançó, sino que van buscar diverses maneres de trencar els rígids esquemes tradicionals, intercalant temes amb parts instrumentals que semblaven gairebé improvisades. En alguns moments costava fins i tot endevinar on acabava i on començava el següent tema, però tot va fluir de meravella, deixant-nos amb ganes de més quan es va acabar el repertori. Menció especial també per la sala Upload, que va sonar prou bé durant tots els concerts, especialment en aquest de Filles Europees, on, amb sis músics (tres guitarres), no tenien una tasca fàcil.

Robot Emilio

Torn pel power pop i el garatge amb Robot Emilio, que amb una fórmula senzilla, però efectiva van arrencar els primers balls a la pista. Una pista que no es va arribar a omplir del tot durant la nit, però imaginem que amb les restriccions actuals tampoc hi havia molt més marge de maniobra. Els penúltims en tocar van ser els Dan Peralbo, els quals van començar el concert en format acústic a l’exterior de la Upload per enganxar als qui érem a fora fent una cervesa entre concert i concert. Llàstima que, un cop dins la sala, una corda de guitarra trencada tallés l’inici fulgurant del concert i fes anar a la banda a remolc durant uns quants temes. Així i tot, van comptar amb una parròquia de fidels que no van deixar de cantar els seus temes de folk-indie ensucrat.

El torn final va ser pel plat fort de la jornada: Power Burkas. Amb una pista força plena, els vigatans van descarregar gairebé tots els temes de Naïf, potser, intercalant-los amb temes més antics com Amor de garrafa, Ferralla o Flipant estímul virtual. El seu nou àlbum és, probablement, el seu treball més “equilibrat” pel que fa a la seva fórmula musical i això també es nota a dalt l’escenari: Un directe sense alts i baixos, amb tornades que ja tothom coneix i riffs que ens van fer posar als primers pogos des de feia més d’un any.

Els estatunidencs Minutemen deien en una de les seves cançons que “la nostra banda podria ser la teva vida” i sempre que veiem als Power Burkas en directe tenim la mateixa sensació. Quatre paios normals, fent música anormal, amb unes cançons i unes lletres que de seguida fas teves i les portes al teu dia a dia, com la genial La traça, Decéncia Laboral o l’ultracostumista Autorentat. Passades les dues de la nit, amb el bon gust de boca que ens havien deixat les quatre propostes del Muerte Festival i amb la samarreta molla d’una suor que ja gairebé ni recordàvem, els Burkas van tancar la Upload amb Ja ens entenem. Era el moment de tornar cap a casa sense haver de dir gran cosa més, perquè al cap i a la fi… Ja ens entenem.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.