Entre la calor de les entranyes i la fredor del metall es troben les cançons del primer disc de Serpent. La seva música bé podria ser el so d’un batec dins una caixa toràcica de plom, el so d’una cosa que vol sortir i no pot, la ràbia que es conté i es deslliga a el mateix temps. El quartet format per Sergi, Eric, Fran i Marc – que potser us sonen de bandes com The Gundown, Collapse, The Anti-Patiks o Appraise – han donat a la llum “Lluna Roja” de la mà d’una llarga llista de segells amics (Bcore, La Agonía de Vivir Records, Pifia Records, Navalla Discos i Saltamarges). Anys dins el circuit punk estatal els han portat a editar un debut madur, on es veuen els fruits d’anys d’orelles ensordides.

No abaixen el pistó, encara que comparant aquest projecte amb els paral·lels o anteriors que han tingut, veiem com la ràbia es canalitza d’una altra manera, potser més elaborada però sense perdre ni ganxo, ni direcció. El post-hardcore atòmic de bandes com Fugazi, Drive Like Jehu o Hot Snakes juga amb el vessant més verinosa del punk més primigeni: Stooges, Wipers, Misfits també ressonen en un ressò misteriós, obtús i desesperat.

Sergi, també conegut com Beni dels Gundown, comença cantant que aquest món ens trencarà el cor. Ell va ser qui va iniciar el grup des de la seva habitació, qui va reclutar a Eric per als primers assajos i per gravar les bateries de la demo seminal i qui ara encapçala una banda ben greixada amb el baix d’en Marc i la segona guitarra del Fran. Sembla que la roca compacta que han creat a força d’assajos i concerts a bastions amics com el Can not Keep Us Down, l’Actitud Fest o el Saltamarges Fest, els fa resistents a la rasca del acer que es respira a l’exterior.

Serpent és una bombolla de vísceres des d’on els seus quatre integrants poden confabular al seu aire fantasies de venjança i revolució, i abocar-les cap a una realitat externa i incerta. Els llevadors d’aquest part accidentat són Xavi Escribano (Malestar Social, The Anti-Patiks) que ha gravat i mesclat el disc, i Victor García (The Unfinished Sympathy, Pau Vallvé) que l’ha masteritzat a Ultramarinos. Totes les peces semblen encaixar en un trencaclosques on també sembla necessari que hi hagi cert desencaixament. A les estructures, al so, a les bateries, a les lletres: un desfalc premeditat, una bona dosi d’energia post-hardcorera que mereix la teva atenció.