Aquests vertiginosos temps d’internet, dels m’agrada, els retuits, els influencers i els YouTubers fan que el vell sistema de el boca a orella sembla que no tingui valor i d’efectivitat a l’hora de comunicar. Encara que hi ha ocasions en què aquesta “anacrònica” xarxa social funciona d’allò més bé i amb la mateixa eficàcia d’abans. Això és el que van aconseguir Deadyard des del moment en què van oferir els seus primers concerts, un ressò que es va veure augmentat amb la sortida del seu debut plastificat. El seu nom va començar a córrer com la pólvora per les tertúlies de el rock de la ciutat comtal.

La mitja dotzena de cançons contingudes en aquest inicial pas discogràfic, The Monkey Monggah E. P., no deixaven canya dreta i fins i tot alguns temes es van acabar convertint gairebé en himnes, «The Boys Are Out», i al costat del seu explosiu directe van fer la resta. En les converses de garito eren la banda que calia escoltar, la banda que calia veure en directe si el teu so és el punk n’roll més ferotge.

Després d’aquesta gran pujada inicial, Pablito Migraña (vocals), Carlos Santolobo (guitarra), Xavi Morell (guitarra), Marc Morell (bateria) i Rau (baix) s’enfrontaven a el sempre complicat repte del segon disc. Allà on es confirmen les expectatives o tot queda en foc d’encenalls. L’hora de la veritat.

Doncs bé, dubtes fora (en cas que n’hi hagués algun), aquests cinc addictes a la bomba de neutrons ho han tornat a fer, i amb nota. Nou nous míssils terra-aire capaços de fer miques els fonaments més sòlids i que, a més, certifiquen un pas endavant com a banda en tots els sentits. Energia sense límits i una insultant facilitat per fabricar tornades es donen la mà en composicions regades per l’herència del punk, el metall, el hardcore, el glam o la high energy, una fórmula coneguda i mil vegades utilitzada amb anterioritat, però que cobra nova vida a les seves mans. Temes que bombejen adrenalina, pugen la pressió sanguínia, tensen els músculs i rebenten altaveus. Fets per bramar puny en alt, en el fragor de les primeres files, amb cervesa plovent sobre els caps, repartint felicitat entre el que sap que aquest és el millor lloc on estar, el paradís a la terra.

Des que «The Escapist Song» dóna el tret de sortida, Deadyard deixen clar que no són aquí per fer presoners, que el seu és la voràgine, la tomba oberta, l’accelerador a fons, l’infinit i més enllà. Guitarres en zel, ritmes monolítics i un vocalista huracanat governen barbaritats com «Armaggedon It!». Ben plantat, doble contra senzill on Turbonegro donarien el seu cul per tenir-la en el seu repertori, «Old & Angry» (declaració de principis en rabiosa clau street punk) , teixeixen el mur elèctric que blinda «Music ‘s Dead» o es transformen en uns Rose Tattoo que es posen fins a les celles de speed per escopir un boogie indestructible d’alta graduació a «Stench of the City». Ni un segon de rellenu. Genis i figures amics. Recordin el seu nom, els putos Deadyard.

Texte per Manuel Celeiro