Aquí a l’underground.cat anem una mica tard, però anem. El passat 13 de març, la banda gironina Llacuna va publicar nou disc “Incendis” (2020) a través de la discogràfica barcelonina BCore. D’alguna manera Llacuna treuen a la llum el que realment van voler fer en el seu primer treball de fa més de dos anys, però en aquell moment encara estaven investigant. Si un coneix una mica a la banda, s’adonarà que ara s’ha trobat el so i, en definitiva, el discurs que aquests nois estaven buscant.

La melodia ha sortit de veritat a la superfície. Probablement, el tall “Incendi II” contingui la seva millor tornada fins a la data i, alhora, resumeixi millor el discurs del disc: nervi punk, ganes de moure el cap i el cos, veu i cors per gaudir cantant, apuntant amb el dit cap amunt i amb una birra a l’altra mà. Es nota que les cançons busquen la melodia però, alhora, també es pot apreciar el bagatge rítmic de la banda, ben après de el post-hardcore.

El fitxatge d’un trompetista, Marçal Coll, també té part de culpa d’aquest nou so. Si bé en el primer disc la trompeta només apareixia en un trosset de l’última cançó, ara ja sona a la meitat de les composicions, i no es pot negar que la incorporació d’aquest instrument dóna una gran força i llum a la cançons.

També, ara, les guitarres donen més joc. És incontestable l’obsessió que tenen els integrants de la banda amb l’onada emo més recent. Les mil i una hores escoltant discs d‘Oliver Houston, Sport, Mom Jeans, Macseal, Dogs On Acid, I Love Your Lifestyle i una infinitat de grups similars hi són presents. Els riffs de guitarra no ho amaguen, tampoc els seus detalls més particulars, com la incorporació de afinacions obertes o la tècnica de tapping.

Si ens fixem en les lletres, encenen petites històries personals més o menys camuflades per part d’uns millennials cremant el dia a dia, en el context d’una societat capitalista clarament sense rumb. En aquest sentit, la gresca i el descontrol que tant els agrada, moltes vegades s’ajunta amb històries d’amor, introspecció personal i dosi (més o menys subliminal) de crítica social i missatge polític. La música com a forma de diversió o de protesta, però sempre com a via d’escapament personal.

Per a la gravació, mescla i mastering han tornat a confiar amb Ultramarinos Costa Brava. Aquest cop, però, Borja Pérez ha tingut un pes més decisiu, encarregant-se de tot l’enregistrament, fent tasques de productor i completant la barreja del disc. I per a l’edició en vinil, han pogut unir les forces de segells tan estimats per la banda com BCore Disc, CGTH Records, La Agonía de Vivir, Pundonor Records i Saltamarges. Ara comença la crema del disc en directe, sempre que la pandèmia ens deixi, és clar.

Imatge capçalera Sergi 1234