Connect with us

Novetats discogràfiques

Bacon Radars esmolen les seves guitarres amb “Troublemaker”, primer avançament del seu àlbum de debut

Publicat fa

el

Aquest moment a la fi de la nit, quan els teus peus estan en flames i tot és gresca i diversió al garito de torn… i van i s’encenen els llums. No, Bacon Radars es neguen al fet que arribi aquesta baixada de teló, l’hora de tornar a la realitat de la teva vida quotidiana i responsable. Per això, “Keep the Lights Off”, a més de ser el crit de guerra d’aquest quintet amb membres catalans i balears, és l’eloqüent nom del seu imminent àlbum de debut, que es publicarà autoeditat aquesta primavera. Una crida a no donar-li del tot l’esquena a l’oci i al plaer, ja hi haurà temps per al deure!. Als temes despleguen el seu incontestable tonatge de guitarres afilades, veus distorsionades, i totes les seves referències creuades, que van des del garatge de Ty Segall al stoner i el rock progressiu, passant per influències com Foals, Cage the Elephant, Deerhunter o The Hives.

Com a primer avançament de “Keep the Lights Off”, Bacon Radars presenten aquests dies en directe “Troublemaker”, un cartutx de rock llibertí amb melodies desafiants, que versa sobre l’antagonisme existent entre les noves formes de consumir amor (relacions obertes, el poliamor, tinder…) i l’assumpció d’un compromís. Però, ¿qui som per jutjar què està bé i què no a l’hora de triar la forma de reclutar i mantenir la companyia afectiva? Deixem que cadascú trobi, en aquest sentit, el seu encaix en la societat. “Troublemaker” arriba acompanyat d’un videoclip obra de Cristina Tomàs.

Després de publicar un EP i un grapat de singles entre 2018 i 2019, Roger Abella (veus), Guillem Laborda (guitarra), Lluís Gelabert (guitarra i cors), Marc Fisa (baix i cors) i Santi Arderiu (bateria) culminen el seu aterratge en l’escena rock nacional amb un primer LP sòlid i entregat, aval més que suficient per aspirar a grans escenaris. Enrere queda la seva participació en el Cranc Festival 2018 i els seus concerts a sales de Barcelona com Sidecar, La Nau, Freedonia o Almo2bar. Formada arran d’amistats sorgides durant els anys d’universitat dels seus components, la banda establerta a la Ciutat Comtal està a punt per fer el salt.

Novetats discogràfiques

“Bury Me In The Craters Of The Moon” el nou disc de MADEE que marca el seu retorn

Published

on

By

Madee “Bury Me In The Craters Of The Moon” LP no sona com un simple retorn, sinó com una banda reapareixent des de les seves pròpies ruïnes per trobar una nova manera d’avançar. Després d’anys marcats per pauses, canvis interns i una trajectòria sempre travessada per anades i vingudes, aquest vuitè disc apareix com una mena de reconciliació: amb la seva història, amb les seves pèrdues i amb aquesta forma tan seva de convertir la fragilitat en intensitat melòdica. L’àlbum arribarà a l’octubre del 2026, 25 anys després del seu debut, i confirma que Madee segueixen sabent habitar aquest espai on l’èpica emocional mai no necessita aixecar la veu.

Musicalment, el disc condensa tot el que ha fet reconeixible a la banda des dels seus primers anys: aquesta cruïlla entre indie rock d’arrel noventera, slowcore, posthardcore melòdic i una sensibilitat molt propera a l’emo més atmosfèric. Però aquí hi ha res diferent: les cançons són més directes, més compactes, gairebé com si haguessin volgut reduir el seu univers a mitja hora sense cap gest sobrant. Enregistrat de nou a Ultramarinos Costa Brava amb Santi Garcia, el so conserva aquesta profunditat de sempre, però amb una llum més frontal, menys boirosa. A estones recorda Bedhead, l’etapa més emocional de The Appleseed Cast o fins i tot certs passatges de Low, on la contenció pesa tant com l’esclat.

Una part essencial del disc torna a ser a les lletres de Mark Swanson, l’escriptura de la qual segueix aportant a Madee aquesta dimensió gairebé literària que sempre els ha separat de molts grups de la seva generació. Aquí els textos giren al voltant de la pèrdua, la transformació i la presència constant dels que ja no hi són. El primer avançament, “All My Ghost Friends”, ja deixava clar aquest to: records convertits en fantasmes quotidians, la memòria com una cosa que no desapareix sinó que canvia de forma i segueix ocupant espai dins d’un. No hi ha dramatisme fàcil; més aviat una tristesa serena, com qui accepta que certes absències acaben formant part del paisatge.

El més interessant de “Bury Me In The Craters Of The Moon” és que no intenta recuperar l’aura de discos com Orion’s Belt, sinó ampliar-ne el significat des d’un altre lloc. Sona a banda que ja ha travessat prou esquerdes per entendre que la nostàlgia, per si sola, no sosté res. Les pintures d’Anna Gallés recuperen visualment l’enllaç amb les primeres portades, però el disc mira endavant: més sobri, més fosc i, potser per això, també més humà. No busca repetir una etapa mítica, sinó demostrar que fins i tot després del desgast, dels comiats i dels silencis llargs, encara es pot escriure una cosa bonica des de la vora del cràter.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.