Per fi, arribava el nou disc dels Axolotes Mexicanos, les atapeïdes agendes dels integrants de la banda (CAROLINA DURANTE, CONFETI DE ODIO, TEMERARIO MARIO, Stephen Please, NO FUCKS, etc.) han fet que es fes esperar, però us podem dir que ha valgut la pena. Perquè “: 3” (dos punts, tres) s’atreveix amb tot. És un salt endavant, una incursió impulsiva en què tot pot valer. Estils, sons, històries. Per tot això, el nou àlbum d’Olaya, Juan, Lucas, Mario i Stephen és un autèntic remolí musical, un viatge que desborda energia per tots els costats, fins el inassumible.

“Oshare Kei” és una pista clara sobre les influències que han anat donant forma a l’esdevenir del grup, mostrant homenatge a aquest subestil musical japonès nascut a partir del Visual Kei (cosa que posen en evidència al videoclip de “Que Te Pires”), marcat pel maquillatge i l’estilització tant estètica com sonora. “No Sé Si Llamarte” passa a un ritme ternari, el mig temps del disc, evocació i malenconia, intensitat i exaltació: “Puedo hacer una lista / Contar los motivos / Perderte de vista / No me eches la culpa / Ni digas mentiras / Si tú también quieres / Joderte la vida”. Una cançó que signarien gustosament LOs PLANETAS en un dels seus moments més inspirats. “Te Quiero (…)” és una altra mostra de pop dolç, amb una melodia preciosa, que tendeix un pont entre el passat i el futur del segell Elefant, entre JUNIPER MOON i LISASINSON, entre LA PEQUEÑA SUIZA i AIKO EL GRUPO. “Gotelé” és una cançó especial al disc, un tema que obre un munt de preguntes. Un apunt de maduresa en la temàtica de les cançons? Una balada d’efluvis soul que apunta el pas el temps? En qualsevol cas, exquisida. Les guitarres tornen a cruixir a “Quiero Que Vengas”, ressaques de festes infinites, arranjaments meravellosos que apareixen per sorpresa (‘PIZZICATO FIVE!!). “De Aquí A Un Año” sembla una prolongació de “Gotelé“, amb una producció increïble plena de matalassos de sintetitzadors i bases electròniques poderoses. I amb “Ending” no podia desmerèixer a la seva companya d’obertura: melodia saltadora, la increïble veu de Juan i tota una celebració, un perfecte final de festa.

Tretze cançons que posen en solfa molts dels camins de la música pop i rock de les últimes dècades, que ens mostren a una banda que manté la seva energia, la seva desimboltura i la seva irreverència intactes, però que sap gestionar amb intel·ligència i habilitat una maduresa que va traient la poteta. Perquè, no ens cansarem de dir-ho, Axolotes Mexicanos han estat, i seran, el germen de moltes coses.