Bolos
Joan Colomo presenta el seu nou àlbum “Disc Trist” al Picnic Beat del Poble Espanyol

Cada cop que escolto el nou disc del Colomo, em quedo tocat. Serà que estem totes i tots en un moment fràgil: veníem d’un món que ignorava el precipici a cop de story, i que de sobte s’ha quedat a les fosques, buscant -amb distància, por i higiene de mans- l’interruptor del llum al final del túnel. Sota aquestes circumstàncies, quan algú parla amb lucidesa i ens retrata amb honestedat, ens desarmem.
Però no és tristesa el que sento quan l’escolto. En Joan diu a Cançó Animada que “volia publicar un disc alegre i no tornar a publicar un altre disc trist“. Jo crec que Disc Trist és tan depriment com encoratjador. Amarg i dolç. Tot al mateix temps, i en extrems oposats. Per això ens remou, perquè la força de les lletres d’aquest nou àlbum -potser el llibret més brillant que ha signat mai Joan Colomo- rau en la contradicció.
Cinisme amb el cor a la mà. Optimisme contra tota esperança. Del #totaniràbé al “tot va una mica malament”. Melodies bressoladores plenes de frases destructives: “jo només vull marxar, si és que puc parar de vomitar“, canta en falset a En un Món Paral·lel, mentre somia amb una dimensió utòpica que ens salvi del capitalisme de la dopamina. Energia per buscar sortides, però també certesa de la nostra inevitable autodestrucció. Salvem les balenes, i salvem la crema de contenidors (Salvem el Planeta!).
També la sonoritat conté pols oposats: una producció molt treballada, 100% pop, que sona a diva mainstream i a gravació Do It Yourself. Posar samplers de les seves filles cantant en el single del disc n’és el millor exemple. En destaco la textura de la veu del Joan (enregistrada a mig camí entre l’estudi Nautilus d’Arenys i el seu pis a Camp d’en Grassot), propera, delicada, sense ínfules de stadium rock.
Colomo es vesteix amb capes de sintetitzadors mentre es despulla d’artificis per parlar-nos dels seus defectes (Currículum) i les seves pors (Cançó de la Por). Al cap i a la fi, un concert de Joan Colomo sol ser això: hits atemporals combinats amb confessions privades, converses de sobretaula amb el seu teclista i amic Guille Caballero, cançons interrompudes… Tot és part de la litúrgia d’un espectacle que enalteix la sinceritat i abraça l’error com a company inseparable de l’encert. Una actitud d’agrair en temps d’èxits de ficció (Espectacular), empaquetats en selfies somrients i sold outs amb el 30% d’aforament.
Disc Trist és un retrat dolç i amarg del desconcert vital que tots duem a dins. El desconcert és una càrrega i alhora una força motriu, per canviar un món que no entenem però que sabem injust (En Bernat i la Maria). Per combatre allò que no sabem resoldre, però que no ens cansem d’assenyalar. Per conviure amb les nostres contradiccions i limitacions, i per exigir, com la cançó que tanca el disc (Avui), el dret a ser feliços malgrat tota la tristor.
Edi Pou – músic, periodista i activista cultural
Dissabte 19 de juny
A partir de les 16:30h
Poble Espanyol, Barcelona
Entrades aquí


Bolos
BRIGHTON 64, últim disc, última gira

BRIGHTON 64, el llegendari grup de Barcelona, tancarà durant els propers mesos la seva prolífica i exitosa carrera. Serà un comiat llarg i intens, que inclourà la publicació d’un disc amb cançons noves, dos projectes cinematogràfics i una gira final que els farà viatjar una vegada més per tots els racons del país.
El nou disc es troba en ple procés de gravació i es publicarà amb el segell BCore Disc la tardor d’enguany. Inclourà un total de deu cançons amb títols com «Lennon nunca estuvo aquí», «Juguete roto», «2024» o «Hemos tenido suerte».
L’última gira començarà coincidint amb la publicació del disc i continuarà al llarg de l’any vinent, amb dos concerts finals a la sala El Sol de Madrid i la sala Apolo de Barcelona, previstos per a finals del 2026.
Paral·lelament, el grup treballa en un documental que repassarà la seva trajectòria i també en la banda sonora d’una pel·lícula de ficció, el rodatge de la qual s’iniciarà la tardor de 2025.
Els membres de BRIGHTON 64 volen compartir aquest comunicat, adreçat als seus nombrosos i fidels seguidors:
«Es fa difícil donar una notícia com aquesta, i tots els que ens coneixeu sabreu que per a nosaltres és doblement difícil, perquè la nostra identificació amb el grup ha estat absoluta des de temps immemorials. La trajectòria d’un grup acostuma a tenir un principi i un final, i creiem que aquest moment ha arribat per a nosaltres. La primera etapa de BRIGHTON 64 es va acabar de manera abrupta, amb un concert estrany a la plaça de toros de Tomelloso, l’estiu del 1989, i aquell final va ser el reflex d’una carrera plena d’alts i baixos, alegries i decepcions. La segona etapa, que va començar l’any 2011, ha estat més estable i gratificant, però també ha provocat un cert desgast, i sobretot, la sensació d’haver assolit uns objectius que mai no hauríem imaginat el dia que vam fundar el grup. Hem publicat dotzenes de cançons i hem fet centenars de concerts davant d’un públic que ha anat canviant lleugerament al llarg dels anys, però el nucli del qual són uns seguidors acèrrims que per a nosaltres han estat el veritable combustible que ens impulsava a tirar endavant. El fet que els concerts més recents hagin estat dels més apoteòsics de la nostra carrera, i la solidesa i el respecte musical i personal que hem aconseguit entre els cinc membres del grup ens ajuden a pensar que aquest és un bon moment per acabar: acabar mentre encara estem en bona forma.
Però en aquesta ocasió no volem marxar sense acomiadar-nos de tots els que ens heu seguit, estimat i protegit al llarg dels anys. I ens agradaria que aquest comiat fos especial. Especial, per a nosaltres, vol dir treure un últim disc amb temes nous, cançons que puguin fer companyia en el futur les cançons de sempre; i especial significa també tocar en directe a totes les ciutats que ens han acollit, perquè mai ens ha fet mandra sortir a la carretera i fer quilòmetres per trobar-nos amb la nostra gent. Esperem que es vagin confirmant una pila de dates al llarg dels propers mesos i que ho puguem celebrar junts.
BRIGHTON 64 ha estat per a nosaltres una forma de vida, i tenim nombroses proves, inesborrables i constants, que per a vosaltres també ho ha estat. Per aquesta raó, no podem estar més contents. Moltes gràcies i fins aviat».
Ricky Gil, Albert Gil, Jordi Fontich, Eric Herrera, David Abadía.
-
Festival6 anys ago
El Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques6 anys ago
El Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques6 anys ago
Les Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible6 anys ago
Mercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga