Et farem un favor. Perquè la teva màxima aspiració per a aquesta nit, potser per a aquest any, és que fos tranquil, i això no és poc. Però si escoltes ara mateix l’EP de Los Yolos, “ROCK CIUDAD” ditatg per Humo Internacional, les seves cinc pistes s’incrustaran al cap sense esperança, i tenyiran tot el que ha de venir d’humitat, suor i olor de cendrer. Perquè ara que tothom sona a grups dels 80, Los Yolos fan una volta de rosca i destrossen les teves orelles amb riffs atemporals, arrossegant-se per moquetes impossibles, fent el que els dóna la real gana. I compte amb aquests pantalons, aquests pantalons parlen més que tota la teva família junta.

Si “Carita de Luna” ha posat merescudament el teu estèreo en flames, i t’has sorprès més d’una vegada cantant al bany “a mí me gusta tu libertad y tu fragancia especial”, i aquests teclats a l’estil Ray Manzarek et posen els pèls com escarpies, espera’t a escoltar “Empalmao”. Segueixes tenint 15 anys, mai no has complert un sol dia més. Cantaràs “Sintético sintético, tu cuerpo” i mouràs el teu cul al ritme d’aquest vedell. Guitarres que podrien ser de Ron Asheton retregant-te per terra. Els gairebé 4 minuts de “Controlo” et transportaran als baixos fons de Miami als 80, els més perillosos que puguis imaginar-te, o potser a una claveguera amb Snake Plissken. I si encara conserves la consciència, “Bruja Mecánica” caurà sobre tu com una capa de lluentons llançada amb arrogància a un costat de l’escenari. Així és l’existència de petita. Un hit darrere l’altre.

Podríem dir que Los Yolos és un grup del munt, dels centenars que sorgeixen avui dia. Però no ens equivoquem, l’aparent ximpleria de les harmòniques guitarres de Los Yolos amaga una gran sensibilitat i complexitat que al costat de les seves lletres malenconioses creen un pastís perfecte, aquell que puja al ficar-lo al forn. De segur els orígens gallecs del cantant Raúl Paez (1995) hi tindran molt a veure, amb aquest bittersweet impregnat de patina dels vuitanta. Posem a la batedora el cap d’Ian Gallagher, els dits de Simon Gallup, pues perdudes als backstages de l’Espanya dels 80, reverbs sense ànim de lucre, diverses tauletes de barbitúrics i l’ingredient secret, que per descomptat, només ells coneixen i voilà…