Novetats discogràfiques
“Dioses de la Peste”, LP debut dels Gusano

Totes les metàfores del ROCK es podrien aplicar a Gusano. Del rock, del garatge, i de qualsevol post-loquesia, en realitat. Donant-li l’esquena al segle XXI amb contumàcia d’una manera entre valent i temerari, Gusano transiten per ravals provincians, com un Shane MacGowan taverner sense rastre de folk a la sang, com un Mark E. Smith en ple procés de ser espatllat per la vida. Menys bruts del que probablement pensin, més matemàtics del que possiblement pretenguin, Gusano es troben a la cruïlla bastard de les guitarres rasposes d’Albini i els baixos hipermusculats de Jesus Lizard, amb un caos que podria remetre a Pussy Galore si alguna droga els hauria assegut veritablement malament. Un caos contingut, un caos meticulosament premeditat.
Gusano proclamen sense voler-ho el seu absolut desinterès a formar part del que sigui això que està passant, i en fer-ho es materialitzen com la banda més improbable dels nostres dies. Abocats al desastre com uns Replacements desproveïts de tota èpica, Gusano fan de la seva disfuncionalitat virtut, situant-se a un costat de, bàsicament, tothom. La llista que es podria elaborar amb els seus pitjors defectes és precisament el que els fa únics i grans, i des de la seva agosarada honestedat l’abracen sense objeccions.
Tot a “Dioses de la Peste” remet a altres temps, des d’aquella portada que podria haver estat impresa fa 30 anys, a una apatia, derrotisme i fúria que només van florir fins al 1994, aprox, i que es van anar extingint davant el fulgor d’internet i l´ascensió dels festivals. Gusano formen part d’aquesta dinastia de grups purs, en el sentit més elevat, que requereix excavar diverses generacions enrere per trobar l’últim espècimen viu. Estovalles d’hule, autoconsciència i la vista posada en camins molt rars, avui dia gairebé inexistents, fan d’aquests quatre ovetencs una excepció des de tots els punts de vista possibles.
Després d’un 7″ publicat el 2021, Gusano editen ara amb Humo Internacional el seu primer LP, “Dioses de la Peste”, disponible en vinil de 12″ a la web de Humo ia les teves botigues físiques de confiança.

Novetats discogràfiques
“Increíble” és el nou avançament del proper disc de LORENA ÁLVAREZ que sortirà a la llum a la tardor

Després de “Guíame”, Lorena Álvarez ens desvetlla una altra de les cançons que componen el seu nou disc que veurà la llum a la tardor. “INCREÍBLE”, una fresca i estiuenca cançó d’aire rumber en què la cantautora asturiana fa de cor fort, converteix l’honestedat en una virtut, i ens parla d’aquells homes covards que davant d’una dona increïble, s’espanten i fugen corrents. Parla de ser valenta, de ser sincera i de lliurar el cor sencer en tot el que es fa, costi el que costi, cosa a què la inclassificable artista ens té acostumats.
Així com “Guíame” és una pregària, la història d’una dona trencada que traspassada per la tendresa, aprèn a recompondre’s una vegada i una altra, Increïble més aviat és un crit de sana ràbia, una cosa així com: no em vols? Tu t’ho perds! Lorena Álvarez, sempre empoderada! Recorrent a la gràcia i la tendresa!
S’acompanya en aquesta entrega de les gresques de Soleá Morente, que aporten l’aire festiu i flamenc a aquesta rumba a l’estil de Lorena, amant confessa del gènere.
“Increíble” ve acompanyada d’un vídeo així mateix increïble, un vídeo que també és un catàleg de les coses increïbles que fa la Lorena. Filmat per ella mateixa amb la càmera del mòbil als voltants del seu poble, San Antolín de Ibias, comptant amb l’ajuda dels seus veïns i amics.
LORENA ÁLVAREZ, A SU AIRE
Hi ha una nissaga d’artistes difícils de classificar, perquè la seva obra es resisteix a deixar-se limitar per una etiqueta. LORENA ÁLVAREZ (Sant Antolín de Ibias, 1983) pertany a aquesta nissaga. “Un vers lliure dins del panorama musical espanyol”, “cantautora punk”, “una ànima inquieta que destil·la espontaneïtat”, o “referent de la cançó d’autora contemporània” són algunes de les qualificacions de les quals ha estat objecte, però ella s’escapoleix, obcecada en no convertir-se en una lleona domesticada obligada a passar per un passo amb la ferma convicció que la poesia i la música encara tenen alguna cosa a dir en aquests temps i sobretot que l’art no és on ens volen fer creure que està.
Compositora, productora i intèrpret, també pintora, després de la publicació de La Cinta (Sones, 2011), el seu primer LP Anònim (Sones, 2012), l’EP Dinamita (Producciones Doradas, 2014), el LP Colección de Canciones Sencillas (Primavera Labels 2 els Rondadors de la Val D´Echo (El Volcán Música, 2021), LORENA ÁLVAREZ, que va irrompre en l´escena musical com un bufa d´aire fresc i de manera visionària va explorar i va reivindicar les possibilitats de la música folklòrica, ha aconseguit traspassar els límits habituals de la música tradicional i situar-la de la mà sense complexos.
-
Festival6 anys ago
El Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques6 anys ago
El Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques6 anys ago
Les Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible7 anys ago
Mercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga