Per aquestes dates fa exactament un any que Ultramega, el supergrup amb gent de totes les teves bandes favorites (com a mínim Una Bèstia Incontrolable ho són), llançava el seu primer EP. A aquest primer EP, titulat “Ultramega”, va seguir quatre mesos després un segon cop, “EP1”, i avui, set mesos després, sense donar temps a escopir la sang, llancen el seu “EP2”.

És possible que Ultramega no sigui nèctar per a qualsevol paladar. La seva indescriptible barreja de free jazz?, grindcore?, spazzcore?, noise?, no wave?, ROCK?, no només reme en direcció contrària a qualsevol playlist, sinó també del sentit comú i fins i tot de la civilització occidental. Recolzada per uns músics d’aquells que donen fins i tot una mica de ràbia de com toquen de bé, Ultramega estan disposats a convertir-se i convertir-te en un animal desposseït de tot rastre de convivència humana, traient a la llum tot el fàstic que portem dins i al que nedem cada dia.

Després d’aquestes belles paraules, només cal afegir que l’EP d’Ultramega compta amb quatre peces, amb títols tan suggerents com “Estrella paraolímpica”, “Un deliri judicial” o “Gulags preventius”. L’àlbum, creguin-ho o no, reflecteix una evolució totalment inesperada cap a la complexitat, la riquesa i la profunditat artística, amb passatges delicats com la introducció d’“Un deliri judicial”, canvis de ritme que farien als Boredoms doblegar-se en reverència, moments ballables , una intensitat multiplicada per mil i descomposta en fractals infinits, i, és clar, lletres de fora d’aquest món (“la jutgessa era comunista”, “vol guanyar el premi antisemita, uuuuuuu”).

Per molta importància que pretenguin treure’s, Ultramega no només són importants, sinó que de fet són necessaris. Escolta EP2 ara, i pren per sempre Ultramega com un colofó al costat del teu cor.