Novetats discogràfiques
MOURN publiquen “Letra ligada”, el seu primer disc en castellà
“Letra ligada”, el sisè disc de Mourn, és un àlbum més lluminós, més pop, menys cru i més efectiu, però gens simple. Ha estat produït per Kenneth Ishak.
La història de Mourn s’ha explicat moltes vegades, i sí, tot és cert: quan algunes encara eren menors ja havien girat per mig món i editat discos amb un dels segells més cool de Brooklyn. Però més enllà d’això, el que és veritablement interessant és el que aquestes experiències els van deixar: una amistat infrangible que les uneix i una complicitat entre elles, que equilibra i potencia exponencialment una cosa màgica, una cosa única, que només passa quan els astres s’alineen. Això es percep als seus directes, però també als seus discos, i en què ens ocupa, més que mai. Per què?
Com ja ens van anticipar, la totalitat de les cançons de “Letra ligada” estan cantades en castellà. En treure’s el maquillatge idiomàtic, sent generalment les seves lletres una mena de diari personal, en lloc de semblar més vulnerables, les fa més reals i més genuïnes. En els textos d’aquest disc, la imaginació i la fantasia s’entrellacen amb les derives de la quotidianitat, narrant, sense pretendre-ho, un joc de miralls en què la majoria de nosaltres ens podem sentir reflectits: el run run de la nostra ment, allò que sentim i allò que ens agradaria sentir, allò que ens fa caure una llàgrima i allò que ens provoca una.

Pel musical, el nou disc de Mourn, produït pel músic i productor noruec Kenneth Ishak, aparentment és un disc més lluminós, més pop, menys cru i més efectiu, però per a res més simple. A cada escolta, pots anar descobrint nous detalls i apreciant l’enorme treball i talent que hi ha darrere dels arranjaments de cada cançó: uns encertats i subtils jocs de guitarres, uns hipnòtics i botons baixos, una precisa i impecable bateria, gens previsible, i la combinació de les dues veus, tan diferents i tan personals. Lletra lligada és una delícia que només pot venir de la mà d’una banda que fa moltíssims anys que comparteix experiències de tota mena, algunes de molt bones i altres de pitjors. Mourn són un tresor.
Fotos per Carla Pérez Vas i Toni Comino
PRÒXIMS CONCERTS
19/11 – Palma de Mallorca / Atomic Fest
03/1 – Madrid / La Riviera (con Viva Belgrado)
17/1 – Girona / Neu
5/2 – Valencia / 16 Toneladas
13/2 – Barcelona / Razz 3
Novetats discogràfiques
“Bury Me In The Craters Of The Moon” el nou disc de MADEE que marca el seu retorn
Madee “Bury Me In The Craters Of The Moon” LP no sona com un simple retorn, sinó com una banda reapareixent des de les seves pròpies ruïnes per trobar una nova manera d’avançar. Després d’anys marcats per pauses, canvis interns i una trajectòria sempre travessada per anades i vingudes, aquest vuitè disc apareix com una mena de reconciliació: amb la seva història, amb les seves pèrdues i amb aquesta forma tan seva de convertir la fragilitat en intensitat melòdica. L’àlbum arribarà a l’octubre del 2026, 25 anys després del seu debut, i confirma que Madee segueixen sabent habitar aquest espai on l’èpica emocional mai no necessita aixecar la veu.
Musicalment, el disc condensa tot el que ha fet reconeixible a la banda des dels seus primers anys: aquesta cruïlla entre indie rock d’arrel noventera, slowcore, posthardcore melòdic i una sensibilitat molt propera a l’emo més atmosfèric. Però aquí hi ha res diferent: les cançons són més directes, més compactes, gairebé com si haguessin volgut reduir el seu univers a mitja hora sense cap gest sobrant. Enregistrat de nou a Ultramarinos Costa Brava amb Santi Garcia, el so conserva aquesta profunditat de sempre, però amb una llum més frontal, menys boirosa. A estones recorda Bedhead, l’etapa més emocional de The Appleseed Cast o fins i tot certs passatges de Low, on la contenció pesa tant com l’esclat.
Una part essencial del disc torna a ser a les lletres de Mark Swanson, l’escriptura de la qual segueix aportant a Madee aquesta dimensió gairebé literària que sempre els ha separat de molts grups de la seva generació. Aquí els textos giren al voltant de la pèrdua, la transformació i la presència constant dels que ja no hi són. El primer avançament, “All My Ghost Friends”, ja deixava clar aquest to: records convertits en fantasmes quotidians, la memòria com una cosa que no desapareix sinó que canvia de forma i segueix ocupant espai dins d’un. No hi ha dramatisme fàcil; més aviat una tristesa serena, com qui accepta que certes absències acaben formant part del paisatge.
El més interessant de “Bury Me In The Craters Of The Moon” és que no intenta recuperar l’aura de discos com Orion’s Belt, sinó ampliar-ne el significat des d’un altre lloc. Sona a banda que ja ha travessat prou esquerdes per entendre que la nostàlgia, per si sola, no sosté res. Les pintures d’Anna Gallés recuperen visualment l’enllaç amb les primeres portades, però el disc mira endavant: més sobri, més fosc i, potser per això, també més humà. No busca repetir una etapa mítica, sinó demostrar que fins i tot després del desgast, dels comiats i dels silencis llargs, encara es pot escriure una cosa bonica des de la vora del cràter.

-
Festival7 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques7 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques7 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible7 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga
