Descobrir a poc a poc les cançons de Salvaguarda és fascinar-se amb allò que estàs escoltant. Ens va passar des que li vam donar al play, amb la primera cançó que vam trobar, ia mesura que se sumaven elements, ens quedava clar que Trazas (Aloud Music, 2025) era tot un exercici de creativitat emocional. L’EP va ser gravat i mesclat per Juan Blas als Westline Studios de Madrid.

Perquè la sensibilitat de cada un hi és. Flueixen i d’alguna manera estableixen un diàleg en què es creuen, on troben elements sobre els quals créixer(s).

I molt més, una cosa que Salvaguarda explica a la perfecció:
“De vegades els noms arriben sense avís. Els busques, els descartes, els tornes a buscar… fins que hom decideix quedar-se. “Salvaguarda” es va instal·lar en nosaltres com si sempre hi hagués estat. No va ser ni un llampec ni una Epifania. Ens recorda que tots tenim alguna cosa a protegir: un record, un lloc, un tros de nosaltres mateixos, o aquesta comunitat que vam emprendre fa un any.

Potser ens sentim a casa quan ho pronunciem. Venim de camins diferents (Alicia Nurho, Deriva, Balaena, Jardín de la Croix), ia Salvaguarda trobem un espai comú per crear comunitat, compartir les nostres diferents sensibilitats artístiques i construir una cosa molt valuosa junts.

Trazas (Aloud Music, 2025) és el nostre primer treball com a banda.

Ho hem teixit amb paciència i molta cura. Ens obsessionava trobar un punt d’equilibri entre allò que expliquen les lletres i allò que explica la música quan no hi ha paraules. Volíem que cada tema tingués la seva pròpia veu, que cada so tingués un sentit ple i propi.

En el fons, Trazas és una metàfora d’un viatge: un pelegrinatge que tots hem emprès en algun moment. Són històries que decidim mirar de front, compartint-los entre nosaltres, i amb afecte i cura, transformar-les i vestir-les de música. Històries que, en contar-les, deixen empremta.

Perquè d’això en parlen les traces: de les marques invisibles que deixa el pas del temps, de les cicatrius que de vegades fan mal i d’altres es queden vivint callades, dels petits senyals que ens recorden que hi vam ser.

El pelegrí, oníric i titànic, s’arrenca del paisatge a “Hojas”, transita laberints mentals a “Coriolis” i viu la caiguda d’un imperi olímpic amb el trencament poètic a “Óxido”.

Passaran els anys i no haurem acordat si som del front judaic popular o el front popular de Judea, però per donar una clau sonora a l’oient, sonaríem una banda sonora en clau de rock alternatiu”.