“Les Pedres” i “Sona a Perdre” és el doble avanaçament amb què Roko Banana comencen a descobrir-nos del seu nou disc “Gran Muralla” (Aloud Music, 2026) que va sortir publicat l’11 de març i que ens presentaran en directe el dijous que ve 2 d’abril a la La Nau de Barcelona.

El passat 6 de gener els Roko Banana ens van sorprendre amb ”Ahir a la nit” i ”Adeu Ernest”. Dues cançons que són tot un exercici de nostàlgia i de retrobar-se. Dos temes que han traduït al català, que estaven al seu primer disc Madness & Coffee (2018).

Han passat gairebé nou anys des que va sorgir Roko Banana. Des de llavors el seu so ha canviat, ha evolucionat, els ha portat a trobar-se a si mateixos mentre les cançons se succeïen. I ho continua fent. La prova: “Les Pedres” i “Sona a Perdre”, dues noves cançons que ens descobreixen com sonarà “Gran Muralla” (Aloud Music, 2026).

Un avançament en forma de doble single que ens deixa intuir fins on volen arribar, ja que Roko Banana no s’acomoden. La seva sensibilitat va més enllà del que saben que els funciona.

“Fins que surti el sol” (2024) ens feia pensar en les petites coses que ens envolten, en l’encant del quotidià. Però les emocions s’hi queden? En absolut, era qüestió d’afinar la mirada, de no quedar-se en allò anecdòtic.

Això és el que passa a “Les Pedres” i “Sona a Perdre”, una aliteració que conté tot el que et pots trobar a la realitat. Allò que et sosté, allò que et provoca ràbia, allò que et fa créixer. Un doble avançament que deixa clar que Roko Banana poden anar més enllà, que la pena i l’alegria no són enemigues.

Igual que a “Fins que surti el sol” (Aloud Music / Saltamarges, 2024), Pau Brugada s’ha encarregat de la producció del nou treball de Roko Banana.

Roko Banana són un trio d’indie-rock de Banyoles formats el 2017 per Mak Dzinovic (guitarra i veu), Àlex Abad (bateria i veu) i Edu Rodríguez (baix i veu).

El seu segon disc “El Veïnat” (2021) els va fer merèixer l’atenció de premsa i alguns concursos per la barreja entre ràbia i calma melòdica, apostant per una sonoritat agressiva amb estructures encarades al math rock i al punk modern. El 2022, l’EP Finalment principis consolida el seu estil propi, que ells mateixos diuen pot ser la banda sonora de la teva decadència.

El 2024 van anar a més, amb la publicació “Fins que surti el sol” (Aloud Music / Saltamarges, 2024). Un treball amb què van consolidar la seva personalitat sonora, la seva capacitat per crear frases i cançons que s’enganxen. Si hi ha un punt possible d’unió entre Biffy Clyro, Lysistrata, L’Hereu Escampa i La Paloma, són ells. El que ve és molt seriós, queda dit.