Els Power Burkas sempre han tingut aquesta capacitat de combinar coses que, sobre el paper, no semblen fàcils d’encaixar. Hi ha molt de power pop, punk ràpid, garage i un cert llegat emo dels 90 en el seu so, però filtrat a través d’alguna cosa clarament pròpia: cançons curtes, melodies immediates i lletres que passen de l’absurditat quotidiana a una mena de malenconia generacional que s’escola gairebé desapercebuda. “A Amb la fi al davant”, aquesta fórmula roman intacta, tot i que potser més aguda que mai.

El disc gira al voltant d’una idea força simple que no necessita gaire explicació: la sensació d’un final. No en un sentit catastròfic, sinó més aviat com la constatació que moltes coses que abans assumies que eren estables ja no ho són. Feines, relacions, amistats o simplement la manera com t’imaginaves que seria la teva vida a mesura que et fessis gran. Hi ha una sensació de desgast de fons al llarg de l’àlbum, una acceptació que gairebé tot és més fràgil del que semblava, i que potser l’única manera d’afrontar-ho és seguir endavant sense convertir-ho en un drama massa gran.

Musicalment, encara sonen com si algú hagués creuat Wire, Sunny Day Real Estate i una mica de l’esperit de The Replacements en una sala d’assaig de Vic després de massa hores d’insomni. Hi ha guitarres nervioses, canvis inesperats i aquella sensació d’urgència que fa que tot sembli que es pot esfondrar en qualsevol moment, tot i que en realitat està molt controlat. També mantenen aquest gust per les melodies brillants, gairebé pop, que contrasten bellament amb lletres sobre l’ansietat, la rutina, la desil·lusió i les petites misèries de la vida quotidiana.

Una de les coses més interessants és que mai perden el sentit de l’humor. De fet, probablement aquesta és la seva manera de parlar de coses serioses. Moltes de les cançons semblen estar construïdes al voltant d’acudits, imatges gairebé ridícules o situacions domèstiques, però a sota hi ha molt més pes emocional. Aquest contrast recorda certs artistes que sempre han aconseguit dissimular la incomoditat a través de la ironia, com Quimi Portet a vegades, o fins i tot algunes de les escriptures que sortien de l’escena de Dischord Records, on la tensió sovint coexistia amb una aparent lleugeresa.

El que fa que aquest disc funcioni tan bé és que no intenta demostrar res. Sona com una banda que porta anys tocant junts i que ja no necessita justificar ni la seva barreja d’estils ni la manera com componen. Continuen fent cançons ràpides, enganxoses, lleugerament caòtiques, però ara amb una perspectiva més clara de l’etapa de la vida en què es troben, aquell moment en què encara tens ganes de riure de tot, mentre entens perfectament que moltes coses s’estan acabant. I potser això està perfectament bé.