El Petit de Cal Eril segueix en guaret, prenent-se un merescut descans després d’uns anys de saludable hiperactivitat. A l’espera de nova música, ha sorgit l’oportunitat de saldar un deute històric. Aquest desembre arriba l’esperada reedició, per primer cop en vinil, del seu primer i aclamat àlbum, “I les sargantanes al sol”, amb què ens va sorprendre i captivar molt abans que ningú parlés del pop metafísic.

Publicat originalment només en CD l’any 2009, “I les sargantanes al sol” va ser la carta de presentació d’El Petit de Cal Eril i inclou algunes cançons emblemàtiques dels seus inicis: “Mandolines tralarí”, “La Caterineta per la Mercè”, “L’amistat del calamar”… Unes cançons que Joan Pons va enregistrar amb la primera formació del grup, que completaven David Paco, Lluís Rueda, Daniel Domene i Daniel Díaz. Aquest era, fins avui, l’únic àlbum del grup que no s’havia publicat mai en vinil.

La reedició en vinil de “I les sargantanes al sol” arribarà a les botigues el 15 de desembre però es pot comprar ja en pre-order, acompanyat d’una exclusiva bossa de color mostassa, a bankrobber.net i elpetitdecaleril.com

En moltes llengües del món, jugar és sinònim de tocar música. Aquesta equivalència també és bona a Guissona, dalt de l’altiplà de la Segarra, on va néixer i juga amb cançons en Joan Pons, el Petit de Cal Eril. Amb el disc “I les sargantanes al sol”, El Petit de Cal Eril demostra que també es pot fer somriure des de la cruesa i la malenconia.

Amb el seu inconfusible accent de ponent, el Petit de Cal Eril ens canta cançons senzilles que viatgen a llocs inesperats. Ens parla de coses petites i d’animals de totes les mides. De la vida desenfeinada al poble. De no fer res i fer de tot. De la boira i del sol. I ho fa sempre amb un to entranyable, com si ens conegués de tota la vida.

El Petit de Cal Eril se situa en la millor tradició del folk psicodèlic: So orgànic i càlid, girs experimentals, regust popular, moments naïf, flautes, melòdiques, xilòfons, sorollets inclassificables… Se’l podria emparentar amb Gorky’s Zygotic Mynci i Música Dispersa, amb Flaming Lips o la Incredible String Band. Però tot el que fa té un segell propi, potser per l’optimisme rural, l’olor de xiclet i el siroll de tractors de la Segarra. Folk psicodèlic de secà.