Connect with us

Veus del punk

Unclu, el Col·lectiu Matxaca, i els primers concerts

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Quan l’any 1977, amb 12 anys, vaig començar a comprar discos de rock, la veritat és que no havia vist mai en directe un grup de rock. Mai. Per la tele sí, però en directe, mai. Lo més rockero que havia tocat en un poble com La Roca fins a aquella data, segurament hauria estat La Trinca, que venien gairebé cada any per la Festa Major. Però allò que entenem per rock, zero. A La Roca encara vam haver d’esperar molts anys per fer-ho. Si descomptem a la Salseta del Poble-Sec, que també va tocar alguna vegada durant la Festa Major a principis dels 80’s, el primer concert de rock a La Roca el vam organitzar nosaltres, els del Col·lectiu Matxaca, a la Festa Major de l’any 1986, en un local buit de La Placeta que ens havia deixat el novio de la meva mare, on avui dia hi ha el Bar El Xamfrà i on abans hi va haver la LLibreria Paperots. Ens vam estrenar amb un cartell de luxe, l’ODI SOCIAL, SUBTERRANEAN KIDS i SKATALÀ. Com ja us havia explicat alguna vegada, l’endemà a les 8h. del matí tenia la guàrdia urbana a casa amb una resolució en què ens tancaven el local i ens prohibien seguir fent bolos els dies següents de les festes.

Imagino que tant la comissió de festes, com l’Ajuntament, com la gent del poble en general, consideraven que un concert de rock, en aquest cas de punk rock i ska, no era gens pedagògic per a la joventut, si no, no s’entén aquesta desídia i animadversió cap al rock que van tenir durant tants anys les forces “vives” de la població. La cosa no és que hagi millorat gaire, si exceptuem aquesta època gloriosa de La Roca Internacional Karatepunk, amb els concerts a l’antic escorxador i a La Nau durant gairebé 20 anys, morta o sent assassinada més aviat, a mans d’un govern socialista a l’any 2006, les èpoques de glòria del rock al meu poble, han estat més aviat escasses. Està clar que hi ha mogollón de pobles i ciutats que han estat molt pitjor que nosaltres, però ara mateix, cal reconèixer-ho, estem en hores baixes. El rock, en general, està en hores baixes, només has de veure la merda aquesta dels Grammys Llatins de l’altre dia a Sevilla, això és el que ara es porta. Per mi, com a bon boomer, això és un puto drama.

Per no haver-hi, ara mateix al meu poble, ja no hi ha ni tan sols el típic solista amb una guitarra espanyola o el duet amb el teclat i veu femenina, fent versions a l’hora del vermut a La Placeta i que animaven una mica el cotarro. També ho van prohibir. Hi havia queixes. Sempre hi ha queixes amb el rock, i està clar, prohibir el rock és fàcil, no costa gens, en canvi, per moltes queixes que tinguis sobre altres temes, no sé com s’ho munten, però no acaben mai prohibint res.

És graciós que una de les escusses que sempre ens posaven per torpedinar els nostres concerts era que érem minoria i que hi havia molta altra gent al poble que no li agradava el que nosaltres fèiem. La meva resposta sempre era la mateixa, que facin com nosaltres, que s’organitzin i que s’espavilin per muntar les seves mogudes tal com fem nosaltres. La famosa minoria silenciosa que sempre utilitzen per justificar allò que no els agrada. Ho veiem contínuament. Està clar que aquesta minoria silenciosa no existeix i que mai ningú va sortir a la palestra per organitzar alguna cosa. En el fons és l’excusa perfecta perquè des de les institucions oficials puguin fer allò que a ells els interessi, és a dir, donar a la població la “cultura oficial”, la que es dóna com una farineta a un nadó, apropant la cullera fins a la boca perquè s’empassin el potet dolç que els han preparat amb molta cura. Aquesta és la veritable cultura oficial, la que han pactat algun polític en un despatx amb l’agència de contractació. Com veieu, no hi ha res més democràtic que la cultura oficial.

Suposo que avui en dia encara els fa més por això d’organitzar concerts de rock per a la joventut. Tenint en compte l’edat que tenim els rockeros, la seva gran preocupació seria trobar-se amb un grup de quarantons i cinquantons, movent el cap com bojos a primera fila, els més atrevits fins i tot obrint-se pas entre la gent fins a pujar a l’escenari, per a continuació llençar-se en planxa damunt dels seus propis fills mentre el got de cervesa els esquitxa la cara. Ho fan per protegir-los, n’estic segur, a més ho diu un decret del Departament d’Afers Socials de la Generalitat de Catalunya, per a la protecció a la infància i l’adolescència, i aquí sí que amb l’església hem topat.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.