LA COLUMNA DE L’UNCLU

A “Juliet, Naked (Julieta, nua)” (Anagrama), una novel·la del meu estimat Nick Hornby, apareixen dos madurets aficionats al northern soul que no han perdut el gust per ballar. Els caps de setmana fan un munt de quilòmetres fins a un poble del nord d’Anglaterra, on encara tenen un club on es punxa Northern Soul i ells poden escoltar i ballar la seva música preferida durant hores. És la seva forma de vida. El protagonista del llibre, un capullo esnob del rock (encara els tenim presents a puntades de peu avui dia), pretén burlar-se’n perquè no entén la seva manera de viure la música. I aquí hi ha el motiu de la meva columna, ajudar en la mesura del possible a entendre una mica això del Northern Soul.

M’encanta el soul, alguns ja ho sabeu, és la meva música de ball preferida. Pagaria el que fos perquè una màquina del temps em portés a viure una nit de mitjans dels 60’s al Theather Apollo de Harlem o a principis dels 70′ al Wigan Casino del Nord d’Anglaterra. Ja sabeu que els divendres la working class surt a ballar, seria un bon pla no? Però com que no és possible, podem fer-nos una idea veient la pel·lícula Northern Soul d’Elaine Constantine que es va estrenar el 2014. La pel·lícula explica la història de dos Northern boys els mons dels quals canvien per sempre quan descobreixen el black soul americà. Rebutjant la seva petita existència a la seva ciutat, treballant en una línia de producció, somien anar a Amèrica a la recerca de vinils que allà no tenen i que els ajudarà a convertir-se en els millors DJ’s de l’escena Northern Soul.

I és que els xavals del nord d’Anglaterra es desplaçaven els caps de setmana fins a clubs i sales com Twisted Wheel a Manchester, el Catacombs a Wolverhampton, el Highland Rooms a Blackpool o l’esmentat Wigan Casino, on punxaven la música soul més ballable i més desconeguda i on ballaven com a posseïts fins al matí següent. Es tractava generalment de temes ràpids, fets a l’ombra de les fórmules comercials de la Motown i evitant relacionar-se amb l’èxit massiu d’aquest segell. Els discos més preats pels northern boys eren els d’artistes menys coneguts i que van ser editats originalment en un nombre limitat de còpies, generalment per petits segells locals americans com Ric-Tic i Golden World de Detroit, Mirwood de Los Angeles, Califòrnia o Shout i Okeh Records. El nom de northern soul va sorgir de la botiga de discos Soul City de Covent Garden, a Londres, la qual pertanyia al periodista Dave Godin. Va ser usat per primera vegada públicament a la columna setmanal que tenia Godin a la revista Blues and Soul. Godin explica que va començar a utilitzar el terme per ajudar els empleats de la seva botiga de discos a diferenciar entre els sons més funks i moderns de la Motown amb el soul més clàssic, ballable i desconegut. Ho va fer perquè va començar a notar que els seguidors de futbol del nord d’Anglaterra quan anaven a Londres a veure els seus equips, anaven a la botiga a comprar discos, però no estaven interessats en les novetats de les llistes americanes de música negra, els xavals del nord no estaven interessats en els discos que estaven a les llistes d’èxits, ells volien el que es hi molava, és a dir, Northern Soul.

Eren fills discrets de la classe treballadora, sense programa polític ni voluntat revolucionària. El look de molts northern boys consistia en pantalons de pota d’elefant, samarretes sense mànigues i sabates per lliscar per la pista (ajudats per dosis generoses de talc). Gairebé tots duien una bossa amb mudes de roba, era normal canviar-se al llarg de sis, set o vuit hores ballant. Els passos de ball van ser inspirats majoritàriament per les actuacions d’artistes nord-americans de soul com Little Anthony & The Imperials o el gran Jackie Wilson.

Les drogues solien ser amfetamines i mastegaven xiclet per dissimular-ne els efectes. Habitualment, locals com el Wigan Casino no servien alcohol. Sexe? De vegades, al clarejar, quan els mussols es dispersaven rumb a un refugi. El públic era desproporcionadament masculí (i encara menys gai del que ara ens sembla). Col·leccionistes de discos, alguns gravaven les sessions amb aparatosos cassets, que compraven o canviaven peces rares, que molestaven els DJs per assabentar-se de les seves últimes troballes. En una escena tan elitista, on s’amagaven noms i títols de peces desitjades, tot era possible. Es potenciava les cares B de singles foscos, es rescataven maquetes, es repescaven temes perduts en elepés, i és que els singles nord-americans no portaven fotos a les seves fundes i era gairebé impossible saber de qui era la cançó, a més els Dj’s tapaven la galeta mentre punxaven els singles perquè els curiosos no poguessin verue de quina cançó es tractava. Però aquells centenars de discos il·localitzables, que van arribar a costar milers de lliures, ara estan disponibles a dotzenes de Lp’s recopilatoris o CD’s a uns preus ridículs. Si vols endinsar-te al món del northern soul és una bona opció, com també ho és veure aquesta fabulosa pel·lícula. Aquí teniu l’enllaç amb el tràiler de la pel·lícula, però és fàcil trobar-la a internet: https://youtube.com/watch?v=c6voUGHSo5I…

Que vostès ho passin bé.
I sobretot recordeu, GORA WILSON PICKET MILITARRA!!!

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.