Ahir, revisant cartells de concerts dels darrers anys que vam fer a l’Estraperlo, em vaig trobar amb el de l’homenatge al Ferran, guitarra d’Anti/Dogmatikss i fundador de Tralla Records, coincidint amb el 20è aniversari de la seva mort. Ara aviat, al maig, ja farà 29 anys que ens va deixar. Una mort injusta, fora de lloc, que mai no hauria dhaver succeït. Ningú no ha de morir amb 30 anys i amb tota una vida al davant, i encara menys a dos mesos vista que neixi la teva primera filla. Això no hauria de passar. Perdre un amic sempre és un xoc important, jo fins al dia que va morir en Ferran no havia perdut cap amic pel camí. Amb el temps, per desgràcia, si m’ha anat passant (Aranya, David, Bruno, Uri, Ferran, Pepe, etc. us recordem) però la primera vegada que reps una notícia d’aquest tipus et quedes paralitzat. És gairebé impossible assumir-ho. La ràbia et corroeix el cos de dalt a baix i la frustració de no poder fer res encara et deixa més tocat. Diuen que la gent no mor mentre estigui en el pensament de les persones que l’han estimat, així que el bo de Ferran ha estat present entre nosaltres durant aquests darrers 29 anys, perquè ningú dels que el coneixíem l’hem oblidat, per això vull tornar-lo a recordar avui públicament.

Segurament en Ferran va ser dels primers “punks” que vaig conèixer a Barcelona, ​​va ser a través d’en Sisa, quan van muntar Epidèmia (grup anterior a Anti/Dogmatikss) i he de reconèixer que era de les persones que ja et guanyava de bones a primeres, per la seva personalitat, per la seva manera de veure i fer les coses, pel seu ímpetu i il·lusió per tirar endavant projectes i, el més important, per lo bona gent que era, perquè si una cosa tenia en Ferran era ser bona persona. I crec que així el recordem tots els que el vam conèixer. Ja després de la seva mort, des de Tralla Records es va editar un recopilatori homenatge amb tots els temes d’Anti/Dogmatikss (1000 x 1000 recomanable, encara que crec que no en queden còpies) i em van demanar que escrivís alguna cosa, com ho va fer altra gent afí i que acompanya amb un llibret aquest disc. Per motius que ara no vénen a tomb, al final el meu escrit no va arribar a publicar-se sencer. Com que sóc dels que ho guardo tot, no m’ha estat difícil trobar-lo, i m’he dit, què collons Unclu, el posarem a la columna. Aquí el teniu:

“Recordo que a principis dels vuitanta, gràcies a les ganes de ser diferent i a la visió aperturista de la vida que tenia de jove el meu amic Sisa, vàrem entrar en contacte amb el món del Punk barceloní. A vegades la vida té situacions curioses, i pels altres companys del poble, això de relacionar-se amb barcelonins, per molt punks que fossin, no ho acabaven de veure gens clar. Podia més la ràbia que ens feien els pijos merdejants barcelonins amb els que ens barallàvem els caps de setmana al poble. Per això, arrel d’aquesta nova relació amb els pixapunks, a nosaltres ens veien com uns putos “intelectuals-setciències” de la música i ens havíem de sentir aquella bonica frase de “molt punk ets tu”.

En canvi a l’altra banda, sempre tant concienciada i oberta de cervell, t’havies de sentir a vegades, “mira els garrulos de La Roca” (així ens anomenaven certs VIP’S – Very Important Punk’s de Barcelona) en veuren’s arribar amb samarretes de Motorhead o Ramones, quan l’univers Crass copava les llistes d’èxits de l’època. I el que és cert és que a La Roca, el que és diu “punks” no ho hem estat mai gaire de punks, com tampoc no hem estat mai gaire “hardcores”, ni “grindcores”, ni “popcores”, ni “trashcores”, ni “brutalcores”, ni “straisnosequé”, ni res, perquè és difícil fins i tot veure aquí al poble alguns texans d’aquests escagassats de la talla XXXL que porta la canalla motxilera d’avui en dia. No hem estat mai gaire de res, hi hem estat i prou. A la nostra manera hi continuem sent, “na fent”, perquè La Roca no és New York, ni Frisco, ni Londres, i penso que amb aquest esperit roquerol i les idees tan clares que tenia el bo d’En Ferran va néixer i créixer Anti/Dogmatikss, segurament la banda de l’estat espanyol més de tot i menys de res. Podria recordar assaigs al local del carrer de les Mosques de la primera època a Barcelona o els que darrerament es feien els diumenges a la tarda a “Can Trampis” de La Roca, concerts brutals, els Kangrena, Shit SA, Tervet Kaadet, Blut Eisen, BGK, gent com en Poli, en Manel, en Joni, la Mercè, en Pepe, el Turronero o la gira per Itàlia fent de furgonetero, però prefereixo resumir-vos aquesta ja mítica banda amb una bonica frase de l’insigne filòsof roquerol Mingu Cacauet “Quantes coses que podríeu haver après i que poc us hi heu fixat nanos!!”. Un petonàs ben fort Ferran.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.