En essència, la trajectòria de Lagartija Nick es pot definir amb aquell aforisme de Val del Omar: “Qui estima, crema. I el que crema, vola a la velocitat de la llum”.

La banda d´Antonio Arias ha desenvolupat una carrera tan brillant com temerària. S’han suïcidat diverses vegades. I sempre quan els anava bé. Han abraçat els extrems amb passió. Han trepitjat l’accelerador contra el mur per enlairar-se amb l’impacte. Arias diu que la seva universitat va ser 091, on ocupa la plaça de baixista als vuitanta. Eric Jiménez assajava al local del costat. Tots dos solien ajuntar-se per tocar temes de Siouxsie & The Banshees. Això passa el 1987: fa més de trenta anys.

El 1991, la formació, completada amb els guitarristes Juan Codorniú i M.A.R. Pareja planta les bases del seu llenguatge a Hipnosis, un dels discos de debut més excitants del rock espanyol. Tensió electrificada. Vici i paranoia a la veu-proclama d’Antonio Arias. Descàrregues de punk-rock artie, visionari i amfetamínic. Atmosferes futuristes. Flaixos pertorbadors. Riffs tòxics, entre Ron Asheton, Thurston Moore i John Cipollina. Un rampell d’idees a la ressacosa escena nacional de l’època. Un grup frontissa, com Surfin’ Bichos, Cancer Moon o Los Bichos. Però Lagartija Nick sempre ha estat un vers solt.