LA COLUMNA DE L’UNCLU

Any 1979. Tenia 14 anys. Ja feia més d’un metre vuitanta, però només pesava 70 quilos i tenia el cap ple d’idees que m’estaven tornant boig. El Rock havia entrat a la meva vida dos anys abans. El punk un any abans. I totes aquestes idees que tenia, jo (el ruc sempre davant) i els meus amics, la majoria giraven al voltant de formar un grup.

Ens impulsaven la més pura de les emocions: l’odi. Odiàvem absolutament tot el que sonava a les llistes d’èxits. A la música s’havia d’agafar de les solapes i fer-li un bon remeni. El punk així ens ho havia dit.

Així que, una tarda al local que teníem a Cal Cafeter, un espai infecte on Rai Gaddafi i l’Araña es dedicaven a fer salers de ceràmica i altres peces de cuina per a un artista local, ens vam asseure al voltant d’unes Xibeques i uns porrets, com solíem fer cada tarda, i vam redactar un conjunt de regles bàsiques. Cinc regles esculpides en granit, sacrosants i inviolables. Si seguíem aquestes regles podíem crear el grup perfecte.

Ahir, sense voler, rebuscant en caixes antigues a casa, vaig trobar la llibreta on aquell estiu del 1979 vam escriure les REGLES bàsiques per tenir un grup de Rock’n’Roll. Són aquestes:

1. Quatre o cinc membres com a màxim. Ni saxo, ni secció de vents, ni teclats, ni empollon amb sintetitzador Moog, ni coristes, ni res. Dues guitarres, un baix, una bateria i un cantant. Punt. Pensar en els Stooges, els Who o Ramones si sou quatre, i en els Stones o MC5 si ereu cinc.

2. El cantant es dedica a cantar. I punt. Res de penjar-se una guitarra del coll a mig concert i esquinçar uns quants acords de cowboy perquè vegin que ell també sap tocar, res d’asseure’s al piano a interpretar una o dues balades commovedores, i per descomptat, res de tocar la pandereta. I cagumdeu, res de sostenir-se sobre una sola cama xuclant una flauta i panteixant per ella com el rodamón aquest de Jethro Tull. Si no queda cap altre remei, una sacsejada de maraques, però només durant un fragment de cançó per després deixar-les de banda. Quan a un cantant no se li acut què fer amb ell mateix durant el solu d’un dels seus companys, hauria d’anar pensant a posar-se a treballar de caixer en un banc.

3. Unes bones grenyes és un requisit imprescindible i innegociable. Quan un dels membres del grup comença a tenir entrades, cal posar un anunci al Popular 1 immediatament. Si teniu una cabellera arrissada amb permanent, vergonya t’hauria de donar haver-ho ficat al grup d’entrada. Sobre aquest punt cal ser inflexible: els barrets no funcionen.

4. Res de pèl facial. Les noies, o almenys aquelles a les quals un es dignaria ficar mà, no es desmaiin veient els Grateful Dead. Jerry Garcia no és la idea de noi de calendari que tingui cap noia que s’hagi dutxat recentment i que estigui als seus cabals.

5. Res de núvies. Són cancerígenes per a l’esperit d’equip. Redueixen la vigència sexual col·lectiva del grup i són capaces de recargolar el cervell a un trist baixista fins a fer-li pensar que haurien de contractar-lo per gravar un triple àlbum en solitari i fer aparicions estel·lars a Las Vegas. Es pot resumir en dues paraules: Yoko i Ono.

En fi, segueixo considerant vàlides algunes d’aquestes regles, però, coses del destí, la majoria ens les saltem. Jo el primer.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.