Connect with us

Veus del punk

Les cinc regles per crear una banda

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Any 1979. Tenia 14 anys. Ja feia més d’un metre vuitanta, però només pesava 70 quilos i tenia el cap ple d’idees que m’estaven tornant boig. El Rock havia entrat a la meva vida dos anys abans. El punk un any abans. I totes aquestes idees que tenia, jo (el ruc sempre davant) i els meus amics, la majoria giraven al voltant de formar un grup.

Ens impulsaven la més pura de les emocions: l’odi. Odiàvem absolutament tot el que sonava a les llistes d’èxits. A la música s’havia d’agafar de les solapes i fer-li un bon remeni. El punk així ens ho havia dit.

Així que, una tarda al local que teníem a Cal Cafeter, un espai infecte on Rai Gaddafi i l’Araña es dedicaven a fer salers de ceràmica i altres peces de cuina per a un artista local, ens vam asseure al voltant d’unes Xibeques i uns porrets, com solíem fer cada tarda, i vam redactar un conjunt de regles bàsiques. Cinc regles esculpides en granit, sacrosants i inviolables. Si seguíem aquestes regles podíem crear el grup perfecte.

Ahir, sense voler, rebuscant en caixes antigues a casa, vaig trobar la llibreta on aquell estiu del 1979 vam escriure les REGLES bàsiques per tenir un grup de Rock’n’Roll. Són aquestes:

1. Quatre o cinc membres com a màxim. Ni saxo, ni secció de vents, ni teclats, ni empollon amb sintetitzador Moog, ni coristes, ni res. Dues guitarres, un baix, una bateria i un cantant. Punt. Pensar en els Stooges, els Who o Ramones si sou quatre, i en els Stones o MC5 si ereu cinc.

2. El cantant es dedica a cantar. I punt. Res de penjar-se una guitarra del coll a mig concert i esquinçar uns quants acords de cowboy perquè vegin que ell també sap tocar, res d’asseure’s al piano a interpretar una o dues balades commovedores, i per descomptat, res de tocar la pandereta. I cagumdeu, res de sostenir-se sobre una sola cama xuclant una flauta i panteixant per ella com el rodamón aquest de Jethro Tull. Si no queda cap altre remei, una sacsejada de maraques, però només durant un fragment de cançó per després deixar-les de banda. Quan a un cantant no se li acut què fer amb ell mateix durant el solu d’un dels seus companys, hauria d’anar pensant a posar-se a treballar de caixer en un banc.

3. Unes bones grenyes és un requisit imprescindible i innegociable. Quan un dels membres del grup comença a tenir entrades, cal posar un anunci al Popular 1 immediatament. Si teniu una cabellera arrissada amb permanent, vergonya t’hauria de donar haver-ho ficat al grup d’entrada. Sobre aquest punt cal ser inflexible: els barrets no funcionen.

4. Res de pèl facial. Les noies, o almenys aquelles a les quals un es dignaria ficar mà, no es desmaiin veient els Grateful Dead. Jerry Garcia no és la idea de noi de calendari que tingui cap noia que s’hagi dutxat recentment i que estigui als seus cabals.

5. Res de núvies. Són cancerígenes per a l’esperit d’equip. Redueixen la vigència sexual col·lectiva del grup i són capaces de recargolar el cervell a un trist baixista fins a fer-li pensar que haurien de contractar-lo per gravar un triple àlbum en solitari i fer aparicions estel·lars a Las Vegas. Es pot resumir en dues paraules: Yoko i Ono.

En fi, segueixo considerant vàlides algunes d’aquestes regles, però, coses del destí, la majoria ens les saltem. Jo el primer.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.