LA COLUMNA DE L’UNCLU

A la primavera de l’any 1995, poc abans de fer 30 anys i mentre em prenia una cervesa al local de la Penya Blaugrana de La Roca, lloc de reunió diari del meu grup d’amics, evidentment amb futbolí, billar i màquina del milió, i un enfilall de taules on els vells del poble jugaven al dòmino, el paradís fracassat en la meva missió de convertir-me en Paul Simonon. Almenys de moment. Era a la tarda, encara que ja s’havia enfosquit, i després d’una discussió més o menys acalorada, com deuen ser les discussions, BUDELLAM havíem decidit liquidar la banda. S’ha acabat, que deia María Jiménez.

Segurament no llegissis res sobre el tema, per desgràcia van escassejar titulars irats als fanzines oa la premsa i els editorials estupefactes de les revistes del sector musical, on evidentment, no vam sortir mai. Resumint, no n’hi va haver ni un, és a dir, no es va assabentar ningú que no fos del nostre sector més íntim. Però BUDELLAM era el grup on jo tocava, i durant 7 anys aquest grup havia estat l’eix central del meu pla per convertir-me en una “estrella” del rock i de la meva campanya interna per ser el nou Paul Simonon. Havia tocat en altres grups abans, DESERTORS DE L’ARADA o SUICIDAL VAILETS, però aquest era pel qual havia apostat totes les meves fitxes, al qual havia dedicat totes les meves energies.

Des dels nostres inicis en un petit poble del Vallès Oriental, on mai no havia nascut cap músic, ni s’havia format cap banda de rock fins que ho vam fer nosaltres, i on el més memorable que mai havia succeït en relació amb el rock és la suposada anècdota que explica que els Rolling Stones la primera vegada que van venir de Catalunya a l’any 1 l’Agneta, una de les carnisseries del poble.

Per mi ja havia estat un pas triomfal el fet que un segell discogràfic, MACACO RECORDS, ens hagués tret 3 discos, un single i dos LPs, suposo que perquè ningú més ens va voler. Vendre entre 1500 i 2000 còpies de cadascun d’aquests discos, en una època en què es venien els discos com a xurros, suposo que tampoc havia estat un gran èxit, per més que a mi em semblés gaires còpies.

En fi, que aquest va ser l’inici d’una història de fracassos al món de la música i d’un amor pel rock que encara no ha desaparegut, no en va, 30 anys després d’aquests fets, un servidor continua pujant als escenaris i gravant discos, ara mateix en dues bandes, amb aquella il·lusió del principiant, però amb la seguretat que et dóna l’experiència per no tenir més monòtona i avorrida, i sobretot per no ser tan estúpid de comprar-me una Harley Davidson o apuntar-me al gimnàs per semblar més jove i musculat. I en aquestes caminem, fins que el cos aguanti o fins que la mort ens separi.

Bon Nadal a tothom.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.