Connect with us

Veus del punk

Pendereki i els concerts

Publicat fa

el

LA COLUMNA D’EN JAUME RIBELL aka PENDEREKI

Seguint amb una d’aquelles cadenes que veig que algunes i alguns heu seguit (la de concerts), i atès que haver estat anys punxant a sales totes amb programació de directes (As i 2046 de Granollers, Clap de Mataró, la 2 de l’Apolo i Sidecar de Barcelona…), i el fet de tocar 10 anys a Evripidis and his Tragedies, m’ha permès veure més concerts dels que podia arribar a pensar… doncs gairebé que era obligat fer-la, ni que sigui com a exercici de memòria, que mai no està de més amb 43 tacos, 25 dels quals veient centenars -literalment- de concerts. El porto llarguet, doncs…

Primer concert: Doncs no tinc un record clar, senyal que no va ser memorable ni va marcar res. Seria el d’algun dels grups de renom que havien vingut a la Festa Major de Parets quan de petit. El primer record clar: el d’Alaska i Dinarama al camp de futbol, amb entrada gratuïta, a la gira del “Mi novio és un zombi”.

Últim concert: doncs seria algun de proximitat, perquè fa molt que no baixo Barna a veure res. Així que el de Grushenka a la plaça de la Vila fent versions de Dylan amb motiu de la Diada de Sant Jordi.

Pitjor concert: El dels suecs Kakkmmaddaffakka a la gran del Razzmatazz. Un horror de virtuosisme mal entès i trucs descenari dignes de qualsevol banda de glam metall vuitanta hortera de tercera divisió. M’hauria anat a la tercera cançó, però ho estava cobrint per a Rockdelux, així que, a sobre que van començar a gairebé les 3 de la matinada, em vaig haver d’empassar el concert sencer. Me’ls vaig carregar, és clar.

Concert més sorollós: això de Swans la primera vegada que van actuar al Primavera Sound. La banda sonora de l’apocalipsi. Soroll, fúria, primitivisme… salvatjada molt bèstia. L’avern. I a sala (que el sorollisme sempre és més efectiu quan l’ona que surt dels bafles et colpeja l’estómac), Mogwai. Va ser a la Bikini, a finals dels 90, i com ja era sabut, repartien taps per a les orelles a l’entrada. En recinte gran (com al Sónar, encara que un va sortir a tocar amb una samarreta del Barça, que va molar molt) es diluïa l’efecte. Com a curiositat, els seus teloners van ser uns primerencs 12Twelve, que acabaven de treure el seu primer disc, i que s’anunciaven als flyers com a banda de Post-rock. També van fer un soroll d’escàndol, és clar.

Millor concert: Dues de dues dones i al mateix festival i la mateixa edició. El ja mític FIB del 98 (on per cert també van tocar Mogwai en una de les carpes, que va acabar convertida en sauna). Parlo de Björk i PJ Harvey. La Polly Jean va fer el millor concert que havia vist jo fins aleshores, amb una interpretació de Rid of me que va posar en silenci absolut una audiència de 40 i escaig mil persones. Acollonant. Però és que això va ser dissabte: diumenge, al mateix escenari principal, va ser el torn de Björk. I sembla que es va proposar de superar l’anglesa. I si amb PJ el públic assistia bocabadat i en silenci al que estava presenciant, amb la islandesa hi va haver, a més, llàgrimes. De felicitat, d’estupefacció, o de la bajona (que no perdona), però veies el públic emocionadíssim. Després de Bachelorette, faltaven kleenex al recinte.

Vesteixo més vegades: doncs el d’alguna banda de l’escena barcelonina. Segurament Veracruz, amb miniexpedició d’amics quan van presentar el seu debut a Madrid. Per aquí estarien també Cuchillo o Le Pianc. O Camping o Dusminguet de la comarca. D’internacionals, probablement a Primal Scream o Dominique A: només amb acústica i pedals d’enregistrament o acompanyat d’orquestra, sempre excel·lentíssim.

Públic més animat: La primera vegada que van tocar !!! (chk chk chk) a l’últim Primavera Sound que es va fer al Poble Espanyol. La carpa més petita, aquella que hi havia a dalt de tot, per a l’espectacle més salvatgement hedonista que he vist. Això del cantant empassant-se una rula davant el respectable i vomitant sobre les primeres files no són més que anècdotes davant el brutal desplegament de força que van oferir. Feia la sensació que havien sortit a fer el concert de la seva vida. I ho van aconseguir.

Bé, i la litúrgia col·lectiva de quan es van reunir Pixies per primera vegada, amb Frank Black i Kim Deal. El karaoke massiu més bèstia que he viscut.

Feliç d’haver vist: A Diamanda Galás a l’Auditori del Fòrum, ia DEVO al Sónar, quan es van reunir (ara ja en falta un). Tots dos regals i, per tant, inesperats.

Tant de bo hagués vist: Tom Waits. Tota la vida esperant que algú es dignés a portar-lo a Espanya i, quan el porten, no hi vaig. No m’ho perdonaré mai. És clar que les entrades més barates crec que eren de 200 euros (de fa 15 anys). I suposo que la cua per acreditar-se tenia 3 xifres com a mínim…

El meu proper concert: doncs com estic escrivint -aquesta vegada sí que de debò- el meu primer llibre, sobre com deixar l’alcohol (porto gairebé dos anys sobri, ole i reole), doncs amb prou feines tinc vida social. Així que, gairebé com a imposició, no sortiré fins que s’acabi l’artefacte en qüestió. El que queda del 2023, fix. Així que veurem per al 2024. Encara que, vist com n’és d’inesperadament bo l’últim de Depeche Mode, que feia 20 anys que no treien una cosa tan digna (i als que tinc com a assignatura pendent), potser m’acabi embolicant a anar al Primavera. Qui disposi d’una polsera d’acreditació de sobres o no tingui qui ho cobreixi, m’avisi per privat i al pitjor m’animo.

Veus del punk

Buedellam i el mini tour pel Ripollès i la Cerdanya

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Durant aquests darrers 40 anys he tocat en molts concerts. Bé molts, segurament podrien haver estat més, però veient el meu nivell i el dels grups on sempre he tocat, a mi em semblen molts. Podrien haver estat més? Per descomptat, però també podrien haver estat molts menys, sobretot veient com ha estat sempre l’escena alternativa a aquest país i els pocs espais per tocar que sempre hi ha hagut.

Si en alguna cosa no anem sobrats és en llocs on poder fer música en directe, perruqueries i fruiteries, les que vulguis, al meu poble hi ha unes vuit perruqueries i sis o set fruiteries, però ara mateix, locals que programin música en directe, zero. Això deixa clar que som un poble que va sempre ben pentinat i que fruiteja de valent, però rock’n’rolejar, ara mateix, som al vagó de cua. No es pot tenir tot, que diu aquell, elegants i sans, sí (jo m’excloc, és clar), però de guitarrassos anem ben escassos. A lo que anava, que m’embolico. Quan tens un grup, o has tocat en algun grup, sempre tens alguns concerts que els recordes per a tota la vida, per motius diferents, segur, però sempre n’hi ha alguns que et queden a la memòria. Avui us vull explicar un d’aquests concerts que actualment, després de més de 30 anys, els que vam participar aquell dia, encara el recordem amb afecte i riem amb tot el que va passar aquella nit.

Seria l’hivern del 1989 o el 1990, ara no ho recordo amb exactitud, però per aquestes dates ronda el tema, doncs bé, a Budellam ens van dir de fer un mini tour de cap de setmana pel Ripollès i la Cerdanya, concretament, divendres a Ripoll, al Bar Mundial, i dissabte a Puigcerdà, a la discoteca Pink Panther, o el que fos allò, diria que discoteca, si hi ha algú de la zona per aquí ja em rectificarà si fos el cas. Ara que ho penso amb la perspectiva del temps, per desgràcia, no he tornat a tocar a la meva puta vida ni a Ripoll, ni a Puigcerdà, ni enlloc d’aquestes dues boniques comarques catalanes. O vàrem deixar molt mal sabor de boca, que diria que no, o és possible que ja no es facin esdeveniments de hardcore i punk per la zona. No ho sé.

Doncs bé, divendres havíem de tocar a Ripoll, al Bar Mundial. No negaré que anàvem una mica escèptics, no coneixíem ningú de la zona i no sabíem que ens trobaríem, ni si hi hauria gaire públic. Arribem al lloc, no era gaire gran, ho recordo com una mena de Rock Sound, amb l’escenari al fons del bar, i amb una capacitat per a unes 100 persones, més o menys. Vam provar so i vam anar a sopar a un restaurant que el pagava molt amablement l’amo del bar, no recordo el nom, del restaurant em refereixo, el del tio tampoc. Com que aquell dia era l’aniversari del nostre guitarra Joan, el jevi de Cardedeu per als amics, ell, que era de la droga fàcil, va portar un pastís de marihuana que havia cuinat ell mateix per celebrar-ho. El molt cabronet no va dir a ningú que el pastís de xocolata portava marihuana. Jo, com que no prenc postres, vaig ser l’únic del grup que no va menjar cap porció. La resta del grup van menjar tots, sobretot en Legal, el bateria, que es va menjar diverses porcions. Quan vam tornar a la sala, quina va ser la nostra sorpresa, en veure que estava abarrotada, de gom a gom. A banda dels parroquians del poble, havien pujat des de La Roca i rodalies, uns 50 col·legues, els comando Budellam, que en aquella època ens seguien pels llocs on tocàvem. Allò pintava molt bé. Quan vaig acostar-me a la barra perquè ens donessin els tiquets de beguda, el propietari del bar, amb un somriure d’orella a orella, em va dir que podíem beure el que volguéssim durant tota la nit, que no havia vist mai el local tan ple. Això sí, em va demanar si podíem fer el concert en dues parts, com les orquestres, i fer un descans a la meitat del bolo perquè així la cosa duraria més estona i la gent beuria molt més. Li vaig dir que ni de conya, que érem un grup de punk hardcore i que això no es feia. Suposo que li vaig dir alguna xorrada més sobre el tema, l’edat, ja se sap. El tio va accedir i ho va entendre sense problema.

Quinze minuts més tard érem a sobre de l’escenari. Comença el xou i la gent com boja, com bojos estàvem els quatre del grup en veure el cinquè membre, en Legal, un tio que era i és un metrònom amb la bateria, que anava tota l’estona a destemps, equivocant-se en canvis i traient-se roba entre cada cançó. No enteníem res del que passava. Evidentment li havia pujat el pastís de marihuana i el tio portava un col·locó de tres parells de collons. No en donava una. A la setena o vuitena cançó es va aixecar de la bateria i se’n va anar corrents al carrer perquè anava a vomitar i no es trobava bé. Fora nevava i ell mig nu es va asseure en un marge davant de la sala. Quan jo vaig deixar el baix contra l’ampli i em dirigia fora per veure com estava, el propietari del bar, que no se n’havia assabentat de res, em va aixecar el polze en senyal d’aprovació i em va picar l’ullet somrient, aquí tenia la seva parada per beure.

Al cap de mitja hora vam acabar el bolo, va continuar la gresca i el tio del Bar al final ens va donar 10.000 pessetes més del pactat. Quina gran nit!!!


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.