Veus del punk
Pendereki i els concerts
LA COLUMNA D’EN JAUME RIBELL aka PENDEREKI
Seguint amb una d’aquelles cadenes que veig que algunes i alguns heu seguit (la de concerts), i atès que haver estat anys punxant a sales totes amb programació de directes (As i 2046 de Granollers, Clap de Mataró, la 2 de l’Apolo i Sidecar de Barcelona…), i el fet de tocar 10 anys a Evripidis and his Tragedies, m’ha permès veure més concerts dels que podia arribar a pensar… doncs gairebé que era obligat fer-la, ni que sigui com a exercici de memòria, que mai no està de més amb 43 tacos, 25 dels quals veient centenars -literalment- de concerts. El porto llarguet, doncs…
Primer concert: Doncs no tinc un record clar, senyal que no va ser memorable ni va marcar res. Seria el d’algun dels grups de renom que havien vingut a la Festa Major de Parets quan de petit. El primer record clar: el d’Alaska i Dinarama al camp de futbol, amb entrada gratuïta, a la gira del “Mi novio és un zombi”.
Últim concert: doncs seria algun de proximitat, perquè fa molt que no baixo Barna a veure res. Així que el de Grushenka a la plaça de la Vila fent versions de Dylan amb motiu de la Diada de Sant Jordi.
Pitjor concert: El dels suecs Kakkmmaddaffakka a la gran del Razzmatazz. Un horror de virtuosisme mal entès i trucs descenari dignes de qualsevol banda de glam metall vuitanta hortera de tercera divisió. M’hauria anat a la tercera cançó, però ho estava cobrint per a Rockdelux, així que, a sobre que van començar a gairebé les 3 de la matinada, em vaig haver d’empassar el concert sencer. Me’ls vaig carregar, és clar.
Concert més sorollós: això de Swans la primera vegada que van actuar al Primavera Sound. La banda sonora de l’apocalipsi. Soroll, fúria, primitivisme… salvatjada molt bèstia. L’avern. I a sala (que el sorollisme sempre és més efectiu quan l’ona que surt dels bafles et colpeja l’estómac), Mogwai. Va ser a la Bikini, a finals dels 90, i com ja era sabut, repartien taps per a les orelles a l’entrada. En recinte gran (com al Sónar, encara que un va sortir a tocar amb una samarreta del Barça, que va molar molt) es diluïa l’efecte. Com a curiositat, els seus teloners van ser uns primerencs 12Twelve, que acabaven de treure el seu primer disc, i que s’anunciaven als flyers com a banda de Post-rock. També van fer un soroll d’escàndol, és clar.
Millor concert: Dues de dues dones i al mateix festival i la mateixa edició. El ja mític FIB del 98 (on per cert també van tocar Mogwai en una de les carpes, que va acabar convertida en sauna). Parlo de Björk i PJ Harvey. La Polly Jean va fer el millor concert que havia vist jo fins aleshores, amb una interpretació de Rid of me que va posar en silenci absolut una audiència de 40 i escaig mil persones. Acollonant. Però és que això va ser dissabte: diumenge, al mateix escenari principal, va ser el torn de Björk. I sembla que es va proposar de superar l’anglesa. I si amb PJ el públic assistia bocabadat i en silenci al que estava presenciant, amb la islandesa hi va haver, a més, llàgrimes. De felicitat, d’estupefacció, o de la bajona (que no perdona), però veies el públic emocionadíssim. Després de Bachelorette, faltaven kleenex al recinte.
Vesteixo més vegades: doncs el d’alguna banda de l’escena barcelonina. Segurament Veracruz, amb miniexpedició d’amics quan van presentar el seu debut a Madrid. Per aquí estarien també Cuchillo o Le Pianc. O Camping o Dusminguet de la comarca. D’internacionals, probablement a Primal Scream o Dominique A: només amb acústica i pedals d’enregistrament o acompanyat d’orquestra, sempre excel·lentíssim.
Públic més animat: La primera vegada que van tocar !!! (chk chk chk) a l’últim Primavera Sound que es va fer al Poble Espanyol. La carpa més petita, aquella que hi havia a dalt de tot, per a l’espectacle més salvatgement hedonista que he vist. Això del cantant empassant-se una rula davant el respectable i vomitant sobre les primeres files no són més que anècdotes davant el brutal desplegament de força que van oferir. Feia la sensació que havien sortit a fer el concert de la seva vida. I ho van aconseguir.
Bé, i la litúrgia col·lectiva de quan es van reunir Pixies per primera vegada, amb Frank Black i Kim Deal. El karaoke massiu més bèstia que he viscut.
Feliç d’haver vist: A Diamanda Galás a l’Auditori del Fòrum, ia DEVO al Sónar, quan es van reunir (ara ja en falta un). Tots dos regals i, per tant, inesperats.
Tant de bo hagués vist: Tom Waits. Tota la vida esperant que algú es dignés a portar-lo a Espanya i, quan el porten, no hi vaig. No m’ho perdonaré mai. És clar que les entrades més barates crec que eren de 200 euros (de fa 15 anys). I suposo que la cua per acreditar-se tenia 3 xifres com a mínim…
El meu proper concert: doncs com estic escrivint -aquesta vegada sí que de debò- el meu primer llibre, sobre com deixar l’alcohol (porto gairebé dos anys sobri, ole i reole), doncs amb prou feines tinc vida social. Així que, gairebé com a imposició, no sortiré fins que s’acabi l’artefacte en qüestió. El que queda del 2023, fix. Així que veurem per al 2024. Encara que, vist com n’és d’inesperadament bo l’últim de Depeche Mode, que feia 20 anys que no treien una cosa tan digna (i als que tinc com a assignatura pendent), potser m’acabi embolicant a anar al Primavera. Qui disposi d’una polsera d’acreditació de sobres o no tingui qui ho cobreixi, m’avisi per privat i al pitjor m’animo.
Veus del punk
La precarietat, font d’inspiració
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.
A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.
De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.
A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.
Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.
No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.
I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.
Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
-
Festival7 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques7 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques8 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible8 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga
