LA COLUMNA D’EN JAUME RIBELL aka PENDEREKI

Seguint amb una d’aquelles cadenes que veig que algunes i alguns heu seguit (la de concerts), i atès que haver estat anys punxant a sales totes amb programació de directes (As i 2046 de Granollers, Clap de Mataró, la 2 de l’Apolo i Sidecar de Barcelona…), i el fet de tocar 10 anys a Evripidis and his Tragedies, m’ha permès veure més concerts dels que podia arribar a pensar… doncs gairebé que era obligat fer-la, ni que sigui com a exercici de memòria, que mai no està de més amb 43 tacos, 25 dels quals veient centenars -literalment- de concerts. El porto llarguet, doncs…

Primer concert: Doncs no tinc un record clar, senyal que no va ser memorable ni va marcar res. Seria el d’algun dels grups de renom que havien vingut a la Festa Major de Parets quan de petit. El primer record clar: el d’Alaska i Dinarama al camp de futbol, amb entrada gratuïta, a la gira del “Mi novio és un zombi”.

Últim concert: doncs seria algun de proximitat, perquè fa molt que no baixo Barna a veure res. Així que el de Grushenka a la plaça de la Vila fent versions de Dylan amb motiu de la Diada de Sant Jordi.

Pitjor concert: El dels suecs Kakkmmaddaffakka a la gran del Razzmatazz. Un horror de virtuosisme mal entès i trucs descenari dignes de qualsevol banda de glam metall vuitanta hortera de tercera divisió. M’hauria anat a la tercera cançó, però ho estava cobrint per a Rockdelux, així que, a sobre que van començar a gairebé les 3 de la matinada, em vaig haver d’empassar el concert sencer. Me’ls vaig carregar, és clar.

Concert més sorollós: això de Swans la primera vegada que van actuar al Primavera Sound. La banda sonora de l’apocalipsi. Soroll, fúria, primitivisme… salvatjada molt bèstia. L’avern. I a sala (que el sorollisme sempre és més efectiu quan l’ona que surt dels bafles et colpeja l’estómac), Mogwai. Va ser a la Bikini, a finals dels 90, i com ja era sabut, repartien taps per a les orelles a l’entrada. En recinte gran (com al Sónar, encara que un va sortir a tocar amb una samarreta del Barça, que va molar molt) es diluïa l’efecte. Com a curiositat, els seus teloners van ser uns primerencs 12Twelve, que acabaven de treure el seu primer disc, i que s’anunciaven als flyers com a banda de Post-rock. També van fer un soroll d’escàndol, és clar.

Millor concert: Dues de dues dones i al mateix festival i la mateixa edició. El ja mític FIB del 98 (on per cert també van tocar Mogwai en una de les carpes, que va acabar convertida en sauna). Parlo de Björk i PJ Harvey. La Polly Jean va fer el millor concert que havia vist jo fins aleshores, amb una interpretació de Rid of me que va posar en silenci absolut una audiència de 40 i escaig mil persones. Acollonant. Però és que això va ser dissabte: diumenge, al mateix escenari principal, va ser el torn de Björk. I sembla que es va proposar de superar l’anglesa. I si amb PJ el públic assistia bocabadat i en silenci al que estava presenciant, amb la islandesa hi va haver, a més, llàgrimes. De felicitat, d’estupefacció, o de la bajona (que no perdona), però veies el públic emocionadíssim. Després de Bachelorette, faltaven kleenex al recinte.

Vesteixo més vegades: doncs el d’alguna banda de l’escena barcelonina. Segurament Veracruz, amb miniexpedició d’amics quan van presentar el seu debut a Madrid. Per aquí estarien també Cuchillo o Le Pianc. O Camping o Dusminguet de la comarca. D’internacionals, probablement a Primal Scream o Dominique A: només amb acústica i pedals d’enregistrament o acompanyat d’orquestra, sempre excel·lentíssim.

Públic més animat: La primera vegada que van tocar !!! (chk chk chk) a l’últim Primavera Sound que es va fer al Poble Espanyol. La carpa més petita, aquella que hi havia a dalt de tot, per a l’espectacle més salvatgement hedonista que he vist. Això del cantant empassant-se una rula davant el respectable i vomitant sobre les primeres files no són més que anècdotes davant el brutal desplegament de força que van oferir. Feia la sensació que havien sortit a fer el concert de la seva vida. I ho van aconseguir.

Bé, i la litúrgia col·lectiva de quan es van reunir Pixies per primera vegada, amb Frank Black i Kim Deal. El karaoke massiu més bèstia que he viscut.

Feliç d’haver vist: A Diamanda Galás a l’Auditori del Fòrum, ia DEVO al Sónar, quan es van reunir (ara ja en falta un). Tots dos regals i, per tant, inesperats.

Tant de bo hagués vist: Tom Waits. Tota la vida esperant que algú es dignés a portar-lo a Espanya i, quan el porten, no hi vaig. No m’ho perdonaré mai. És clar que les entrades més barates crec que eren de 200 euros (de fa 15 anys). I suposo que la cua per acreditar-se tenia 3 xifres com a mínim…

El meu proper concert: doncs com estic escrivint -aquesta vegada sí que de debò- el meu primer llibre, sobre com deixar l’alcohol (porto gairebé dos anys sobri, ole i reole), doncs amb prou feines tinc vida social. Així que, gairebé com a imposició, no sortiré fins que s’acabi l’artefacte en qüestió. El que queda del 2023, fix. Així que veurem per al 2024. Encara que, vist com n’és d’inesperadament bo l’últim de Depeche Mode, que feia 20 anys que no treien una cosa tan digna (i als que tinc com a assignatura pendent), potser m’acabi embolicant a anar al Primavera. Qui disposi d’una polsera d’acreditació de sobres o no tingui qui ho cobreixi, m’avisi per privat i al pitjor m’animo.