Veus del punk
Dr. Feelgood
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Una de les meves bandes preferides de tots els temps són Dr. Feelgood. Vaig tenir la sort de veure’ls el 29 d’agost de 1980 a la Plaça de Toros de la Monumental amb Police i XTC. Jo tenia 15 anys acabats de fer i era el meu primer concert “gran” i de grups guiris que veia. Vam anar-hi amb en Sisa i en Rai Gaddafi. Evidentment vam flipar, vam flipar molt, ja us podeu imaginar tres garrulets adolescents de poble, acabats d’iniciar-se en el punk, amb els ulls oberts com a plats al·lucinant amb tot el que allà dins s’estava coent.
Després vaig tenir la sort de veure’ls anys més tard al Festival de Blues de Cerdanyola, abans que morís Lee Brilleaux. Com sempre passava per aquella època en aquest país les mogudes arribaven tard i malament. A mitjans dels 70’s una de les coses més en voga a Londres era el pub rock. La gent va començar a portar els cabells curts, i la idea que el rock havia de tornar a ser accessible anava agafant força. Les revistes musicals van començar a prestar atenció al creixent nombre de grups que, menyspreant tota ostentació, tocaven simple Rhythm Blues en un circuit de pubs cada vegada més gran, amb el famosíssim Hope & Anchor d’Islington al capdavant, pub que va obrir les portes per primera vegada vegada el 1880 i que anys després seria una altra meca de l’incipient punk rock.
El pub rock era una cosa així com el rock d’arrels americà, és a dir el rock amb bases en sons clàssics del rock’n’roll dels 50, el blues, el folk, el pop i el blues rock dels 60 o el country amb una estètica i un enfocament que recuperava el sentit fresc i directe del rock, molt allunyat en la seva estètica de la parafernàlia glam i en el seu so de la pretenciositat que després de l’enfocament i l’equilibri de finals dels 60 i començaments dels 70 dins del gran primer prog-rock es va anar perdent per deixar pas a onanismes i bobades d’experiments “virtuosos”, que no era res més que l’aburgesament del rock amb ínfules de gran compositor o fenomen avantguardista de base pijotera, res a veure amb l’esperit originari del rock, el puto rock simfònic vaja, que van acabar ofegant i matant l’estil. Més tard aquest enfocament del pub rock, per sort, es va convertir en cançons més lúdiques o rebels, que es va prorrogar al punk rock i la new wave.
Un dels indicis de novetat que es van veure als inicis del pub rock van ser les pertorbadores i inquietants actuacions dels Kilburn and the High Roads, banda liderada per Ian Dury, per a qui no el conegui, un malalt de poliomielitis amb fulles d’afaitar a les orelles i verí al cor. Un altre gran de la música. No obstant això, va ser el petardasso dels meus estimats Dr. Feelgood (nom que s’utilitza per definir el doctor autoritzat a prescriure drogues, i sobrenom pel qual es coneixia el Bluesman Willie Perryman; d’aquest últim van agafar la idea per al nom de la banda ), les incisives actuacions dels quals van electritzar l’escena londinenca, cosa que va fer del Rhythm blues quelcom amenaçador i gamberro per primera vegada.
No era una cosa per contemplar amb una cervesa a la mà, sinó una cosa que causava intimidació: Lee Brilleaux i el grandiós Wilko Johnson, que també va tocar amb Ian Dury & The Blockheads, una de les grans parelles del rock, eren els dos puntals de la banda , que semblaven perillosos gangsters trets de qualsevol sèrie policíaca anglesa, així que els seus directes eren intensos i amenaçadors, es negaven a cantar cançons sobre relacions i la mala llet s’instal·lava sobre l’escenari durant totes les seves actuacions, allà hi havia una força escènica fora del comú en aquella època.
Resumint, els Dr. Feelgood van ser molt grans i en el seu moment també van contribuir a l’esquelet del moviment punk, que podem associar tranquil·lament al ritme trepidant dels Feelgood i que molts considerem el pont entre el pub-rock i el punk. Conèixer’ls és estimar-los.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
Veus del punk
La precarietat, font d’inspiració
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.
A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.
De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.
A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.
Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.
No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.
I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.
Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
-
Festival7 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques7 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques7 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible8 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga
