LA COLUMNA DE L’UNCLU

Una de les meves bandes preferides de tots els temps són Dr. Feelgood. Vaig tenir la sort de veure’ls el 29 d’agost de 1980 a la Plaça de Toros de la Monumental amb Police i XTC. Jo tenia 15 anys acabats de fer i era el meu primer concert “gran” i de grups guiris que veia. Vam anar-hi amb en Sisa i en Rai Gaddafi. Evidentment vam flipar, vam flipar molt, ja us podeu imaginar tres garrulets adolescents de poble, acabats d’iniciar-se en el punk, amb els ulls oberts com a plats al·lucinant amb tot el que allà dins s’estava coent.

Després vaig tenir la sort de veure’ls anys més tard al Festival de Blues de Cerdanyola, abans que morís Lee Brilleaux. Com sempre passava per aquella època en aquest país les mogudes arribaven tard i malament. A mitjans dels 70’s una de les coses més en voga a Londres era el pub rock. La gent va començar a portar els cabells curts, i la idea que el rock havia de tornar a ser accessible anava agafant força. Les revistes musicals van començar a prestar atenció al creixent nombre de grups que, menyspreant tota ostentació, tocaven simple Rhythm Blues en un circuit de pubs cada vegada més gran, amb el famosíssim Hope & Anchor d’Islington al capdavant, pub que va obrir les portes per primera vegada vegada el 1880 i que anys després seria una altra meca de l’incipient punk rock.

El pub rock era una cosa així com el rock d’arrels americà, és a dir el rock amb bases en sons clàssics del rock’n’roll dels 50, el blues, el folk, el pop i el blues rock dels 60 o el country amb una estètica i un enfocament que recuperava el sentit fresc i directe del rock, molt allunyat en la seva estètica de la parafernàlia glam i en el seu so de la pretenciositat que després de l’enfocament i l’equilibri de finals dels 60 i començaments dels 70 dins del gran primer prog-rock es va anar perdent per deixar pas a onanismes i bobades d’experiments “virtuosos”, que no era res més que l’aburgesament del rock amb ínfules de gran compositor o fenomen avantguardista de base pijotera, res a veure amb l’esperit originari del rock, el puto rock simfònic vaja, que van acabar ofegant i matant l’estil. Més tard aquest enfocament del pub rock, per sort, es va convertir en cançons més lúdiques o rebels, que es va prorrogar al punk rock i la new wave.

Un dels indicis de novetat que es van veure als inicis del pub rock van ser les pertorbadores i inquietants actuacions dels Kilburn and the High Roads, banda liderada per Ian Dury, per a qui no el conegui, un malalt de poliomielitis amb fulles d’afaitar a les orelles i verí al cor. Un altre gran de la música. No obstant això, va ser el petardasso dels meus estimats Dr. Feelgood (nom que s’utilitza per definir el doctor autoritzat a prescriure drogues, i sobrenom pel qual es coneixia el Bluesman Willie Perryman; d’aquest últim van agafar la idea per al nom de la banda ), les incisives actuacions dels quals van electritzar l’escena londinenca, cosa que va fer del Rhythm blues quelcom amenaçador i gamberro per primera vegada.

No era una cosa per contemplar amb una cervesa a la mà, sinó una cosa que causava intimidació: Lee Brilleaux i el grandiós Wilko Johnson, que també va tocar amb Ian Dury & The Blockheads, una de les grans parelles del rock, eren els dos puntals de la banda , que semblaven perillosos gangsters trets de qualsevol sèrie policíaca anglesa, així que els seus directes eren intensos i amenaçadors, es negaven a cantar cançons sobre relacions i la mala llet s’instal·lava sobre l’escenari durant totes les seves actuacions, allà hi havia una força escènica fora del comú en aquella època.

Resumint, els Dr. Feelgood van ser molt grans i en el seu moment també van contribuir a l’esquelet del moviment punk, que podem associar tranquil·lament al ritme trepidant dels Feelgood i que molts considerem el pont entre el pub-rock i el punk. Conèixer’ls és estimar-los.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.