LA COLUMNA DE L’UNCLU

L’any 1975 l’escena del CBGB havia crescut considerablement. Durant la segona meitat del mes de juliol d’aquell any, el CBGB va ser la seu d’un festival de rock que va donar a conèixer més de trenta grups nous. Tot i que l’assistència va ser irregular, el festival va atreure per primer cop l’interès de la premsa. Dins del petit i incestuós món dels mitjans de comunicació novaiorquesos, el festival va ser un èxit, però seguia sent un assumpte de poca monta: la majoria de grups pretenia assolir els 40 principals (Sí, als EUA i Anglaterra ja existien els 40 principals abans que aquí).

Ningú no es posava d’acord en un nom per al nou moviment, Hilly Kirstal, el propietari del CBGB, el va anomenar Skeet Rock, però al final va ser encunyat per una revista apareguda aquell mateix hivern “PUNK”, que va començar amb dos companys d’institut de Connecticut, Legs McNeil i John Holmstrom.

Holmstrom estudiava dibuixos animats a la School of Visual Arts de Nova York. McNeil, un irlandès catòlic que havia deixat l’escola, s’hi va unir, el setembre del 1975. Holmstrom volia anomenar la revista Teenage News, però a l’irlandès li va semblar un nom estúpid (a mi també) i va proposar el nom de Punk, que finalment va ser l’escollit. McNeil va basar la seva proposta sota l’argument que, a la tele, si veies sèries de policies, Kojak, Beretta, etc.. quan els polis atrapen finalment l’assassí en sèrie, deien sempre, “Tu, sucio Punk”. Era el que et deien els professors també. Significava que eres el més rastrer. Així que els que havien abandonat els estudis i estaven fotuts per una raó o una altra, es van ajuntar i van començar el moviment.

Els havien dit sempre que no arribarien a res a la vida. Eren els que havien caigut entre les esquerdes del sistema educatiu. Era obvi que la paraula s’estava fent molt popular. La revista Creen l’emprava per descriure la música de principis dels setanta, Bomb la feia servir per descriure les bandes de garatge dels anys seixanta i una revista com Aquarian l’emprava per descriure el que estava passant al CBGBs. També es feia servir per definir Springsteen, sí, sí, com ho sentiu, Springsteen!!!, Patti Smith i els Bay City Rollers.

Així que, quan McNeil la va esmentar, van pensar a fer-la seva abans que ningú la reclamés. Volien deixar-se de gilipollades i quedar-se amb l’essència del rock and roll. Volien recuperar la diversió i lenergia. I vaja si ho van aconseguir. El primer número de PUNK, amb un format de pàgines grans plegades, va aparèixer als quioscos el desembre de 1975. Gairebé instantàniament, va agrupar els diferents components de l’escena del CBGB en una potent fantasia. La portada anunciava una entrevista amb Lou Reed sobre el disc més recent, Metal Machine Music, pel meu gust, un dels seus pitjors discos, tot sigui dit de passada, però en lloc d’una foto hi havia una caricatura perversament real, que mostrava Lou Reed com a home de metall, a més l’article de l’interior no estava escrit a màquina sinó explicat per mitjà d’entrepans d’historieta. Al primer número de PUNK, els dibuixos i gràfics són tan importants com les entrevistes o els reportatges.

En aquest número també hi havia una entrevista als Ramones. La va fer una noia canadenca, Mary Harron, que els va definir així “La primera vegada que vaig veure els Ramones no em podia creure que algú fes una cosa així. Un cop els vaig entrevistar em vaig adonar que podien ser veritables delinqüents. Tenen a més un avantatge, semblen estúpidament astuts i astutament estúpids. Ells són la definició perfecta del PUNK”.

I així, fins avui.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.