Veus del punk
El festival del CBGB i els origens del punk
LA COLUMNA DE L’UNCLU
L’any 1975 l’escena del CBGB havia crescut considerablement. Durant la segona meitat del mes de juliol d’aquell any, el CBGB va ser la seu d’un festival de rock que va donar a conèixer més de trenta grups nous. Tot i que l’assistència va ser irregular, el festival va atreure per primer cop l’interès de la premsa. Dins del petit i incestuós món dels mitjans de comunicació novaiorquesos, el festival va ser un èxit, però seguia sent un assumpte de poca monta: la majoria de grups pretenia assolir els 40 principals (Sí, als EUA i Anglaterra ja existien els 40 principals abans que aquí).
Ningú no es posava d’acord en un nom per al nou moviment, Hilly Kirstal, el propietari del CBGB, el va anomenar Skeet Rock, però al final va ser encunyat per una revista apareguda aquell mateix hivern “PUNK”, que va començar amb dos companys d’institut de Connecticut, Legs McNeil i John Holmstrom.
Holmstrom estudiava dibuixos animats a la School of Visual Arts de Nova York. McNeil, un irlandès catòlic que havia deixat l’escola, s’hi va unir, el setembre del 1975. Holmstrom volia anomenar la revista Teenage News, però a l’irlandès li va semblar un nom estúpid (a mi també) i va proposar el nom de Punk, que finalment va ser l’escollit. McNeil va basar la seva proposta sota l’argument que, a la tele, si veies sèries de policies, Kojak, Beretta, etc.. quan els polis atrapen finalment l’assassí en sèrie, deien sempre, “Tu, sucio Punk”. Era el que et deien els professors també. Significava que eres el més rastrer. Així que els que havien abandonat els estudis i estaven fotuts per una raó o una altra, es van ajuntar i van començar el moviment.
Els havien dit sempre que no arribarien a res a la vida. Eren els que havien caigut entre les esquerdes del sistema educatiu. Era obvi que la paraula s’estava fent molt popular. La revista Creen l’emprava per descriure la música de principis dels setanta, Bomb la feia servir per descriure les bandes de garatge dels anys seixanta i una revista com Aquarian l’emprava per descriure el que estava passant al CBGBs. També es feia servir per definir Springsteen, sí, sí, com ho sentiu, Springsteen!!!, Patti Smith i els Bay City Rollers.
Així que, quan McNeil la va esmentar, van pensar a fer-la seva abans que ningú la reclamés. Volien deixar-se de gilipollades i quedar-se amb l’essència del rock and roll. Volien recuperar la diversió i lenergia. I vaja si ho van aconseguir. El primer número de PUNK, amb un format de pàgines grans plegades, va aparèixer als quioscos el desembre de 1975. Gairebé instantàniament, va agrupar els diferents components de l’escena del CBGB en una potent fantasia. La portada anunciava una entrevista amb Lou Reed sobre el disc més recent, Metal Machine Music, pel meu gust, un dels seus pitjors discos, tot sigui dit de passada, però en lloc d’una foto hi havia una caricatura perversament real, que mostrava Lou Reed com a home de metall, a més l’article de l’interior no estava escrit a màquina sinó explicat per mitjà d’entrepans d’historieta. Al primer número de PUNK, els dibuixos i gràfics són tan importants com les entrevistes o els reportatges.
En aquest número també hi havia una entrevista als Ramones. La va fer una noia canadenca, Mary Harron, que els va definir així “La primera vegada que vaig veure els Ramones no em podia creure que algú fes una cosa així. Un cop els vaig entrevistar em vaig adonar que podien ser veritables delinqüents. Tenen a més un avantatge, semblen estúpidament astuts i astutament estúpids. Ells són la definició perfecta del PUNK”.
I així, fins avui.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
Veus del punk
La precarietat, font d’inspiració
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.
A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.
De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.
A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.
Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.
No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.
I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.
Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
-
Festival7 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques7 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques7 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible8 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga
