Connect with us

Veus del punk

10.000 discos, la col·lecció repassa uns 50 anys de música rock

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Ara que he arribat als 10.000 discos, puc dir-vos que aquesta col·lecció repassa uns 50 anys de música rock, any amunt, any a baix, però no pretén convertir-se, ni ser, ni erigir-se en una recopilació de cap mena. Es tracta simplement d’una col·lecció personal i segurament seria just dir que es queda curta. No vull, ni puc, afirmar que aquests discos van ser el millor que va passar en aquelles èpoques concretes, però sí que se li acosta des del meu punt de vista. Jo no en tinc cap culpa que la majoria de gent tingui gustos musicals de merda.

Tampoc vull dir que no hi hagi cançons el valor de les quals com a contribucions a la música del segle XX estaria disposat a defensar fins a arribar a les mans. L’únic que passa és que, segons la meva experiència, qualsevol col·lecció de discos està subjecta a forces força arbitràries. Inclou aquell disc que vaig comprar perquè un amic me va recomanar, o perquè pensava que m’agradaria i no va ser així o fins i tot perquè pensava que era un altre disc i en escoltar-lo a casa em va agradar de totes maneres o perquè resulta que estava sonant quan va passar alguna cosa, així que l’afecte que l’hi tens està relacionat amb la música només de manera secundària. A la meva col·lecció hi ha buits en què hi hauria d’haver Lps fantàstics i fonamentals i hi ha LPs on m’agradaria que hi hagués buits, coses que em fan posar vermell quan algú ve a casa i comença a mirar i em diu alguna cosa del tipus: “De veritat has comprat això? o “Cagu’m la puta, tens tots els LPs de La Trinca?”.

També he tingut els meus triomfs, la meva petita quota de moment àlgids quan els meus gustos coincideixen amb el consens general sobre allò que té valor i val la pena. Tot i això, la major part de les relacions amb el rock són circumstancials, fruit de l’atzar i discorren en contra del sentit comú. De fet, crec que una de les grans gràcies del rock és la seva capacitat d’enviar el sentit comú a prendre per cul.

Així doncs, em sembla just advertir-vos que la meva col·lecció conté discos de música realment aberrant i, juntament amb aquests, alguns Lps de justificació de naturalesa clarament deplorable, però que m’encanten.

També inclou les edicions dels grups en què vaig tocar o toco, Budellam, Afganistan Yeyes, Orgy of One, Zombi Pujol, Culandra i Againsters, 17 edicions, sense comptar recopilatoris, que no està gens malament per a un aficionat com jo. Mai he pensat que alguns podrien arribar a “triomfar”, però sí que alguna vegada he pensat en llocs de La Roca on penjaria una placa per recordar els meus inicis, una època en què ni Déu sabia en què em convertiria. La meva habitació a casa dels avis, on em vaig traslladar a viure amb 12 anys perquè al pis de casa ja no hi cabíem tants germans i on vaig instal·lar el meu primer tocata, podria ser un dels millors candidats. Com rockejava entre aquelles quatre parets, amb la meva raqueta de tennis convertida en Gibson SG, saltant com un posseït damunt del llit. També podria ser a l’entrada de la sala d’actes de l’Institut de Cardedeu, on vaig pujar per primera vegada a un escenari amb Desertores del Arado. O a la cort de la masia de Can Llei, on vivia en Sisa, que va ser el nostre primer local d’assaig, cosa ara mateix impossible, ja que va ser enderrocada i ara hi ha uns blocs de pisos.

Bé, millor no. El millor lloc seria a la paret de l’habitació de la música de casa del meu examic Fenfi, on el seu germà em va fer escoltar per primera vegada el “Sweet Jane” del “Rock’n’roll Animal” de Lou Reed, que és on tot va començar i on, en realitat, si hagués sabut la que em venia a sobre els propers anys, segurament tot hauria estat diferent. Ni millor, ni pitjor, però sí diferent. Veure-les venir ajuda molt en aquesta vida.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.