Connect with us

Veus del punk

Ramones i l’inici del punk

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

L’abril del 1976 va sortir al carrer el primer LP dels Ramones. Al costat de la Patti Smith Group, els Ramones representaven l’avantguarda de l’escena del CBGB, i el disc va complir amb les expectatives. El seu mànager, Danny Fields, sempre explica que el LP va costar quatre duros de produir, ara no en recordo la quantitat exacta, però totes les estratègies ja havien estat planejades, de manera que aquest LP només havia de ser la declaració final d’aquesta moguda novaiorquesa. Igual que la foto de la portada, que va ser feta al carreró que hi ha darrere del CBGB, per mostrar uns tipus que s’havien fet a si mateixos al carrer.

Els Ramones eren el somni de qualsevol formalista, per a qui no ho sàpiga, la teoria formalista implica que els valors estètics poden sostenir-se pel seu compte i que el judici de l’art pot ser aïllat d’altres consideracions com les ètiques i socials. Això ho tenim present a les seves cançons, aquesta barreja simple però enginyosa. Un ritme de bateria bàsic que proporcionava l’estructura bàsica per a una veu tallada, un baix que contenia alhora melodia i una variació rítmica mínima (els baixistes no estem per a gaires floritures, hahahaha) i una guitarra simple amb una textura distorsionada i rítmica. La veritat és que el primer disc dels Ramones sona avui irrisòriament simple, comparat amb altres enregistraments actuals de grups de punk rock, però a l’època era brutal i dissonant. Després d’escoltar-lo, com en el meu cas a finals dels 70’s quan tenia 12 o 13 anys, feia que qualsevol altra cosa sonés increïblement lenta. Segurament aquest disc va fer que, a la competició per reivindicar l’“underground” dels anys 70’s, New York tingués cert avantatge sobre Londres i que l’escena del CBGB es convertís en la nova meca de les bandes “callejeras”, quan en comparació, els Sex Pistols no estaven encara ni al mapa.

El punk era a la casella de sortida, i just quan el primer LP dels Ramones va accelerar tota una generació de músics anglesos, la competició per formar bandes de punk es va intensificar. Durant la primavera de 1976, dos pintxos com Malcom McLaren i Bernie Rhodes es van dedicar activament a tractar d’ajuntar grups a partir dels músics que havien estat entrant i sortint de London SS, un grup que és conegut per les reeixides carreres posteriors dels seus membres més que per la seva existència. Formada per Mick Jones (després membre de The Clash, Big Audio Dynamite i Carbon/Silicon) i Tony James (Generation X, Sigue Sigue Sputnik, The Sisters of Mercy i Carbon/Silicon), la banda va comptar amb Brian James (després de The Damned), Matt Dangerfield i Casino Steel (tots dos de The Boys) i altres músics que hi van participar breument com Paul Simonon, Terry Chimes i Topper Headon (els tres futurs membres de The Clash) i Rat Scabies (The Damned). Rhodes també es va acostar a Joe Strummer, que tocava a 101’ers, el seu primer grup, que es deia així per l’squat on vivien, al número 101 de Walterton Terrace, i que estaven en aquell moment a l’ona del pub rock i havien tret el seu primer single “Keys to your heart”, un temarral, es miri com es miri. La solidaritat, però, no era el que primava entre ells dos. Els Ramones ja havien demostrat com es feia. Es podia fer un soroll eixordador, mostrar hostilitat, aprendre a sobre de l’escenari i aconseguir atenció.

Aquest avantatge temporal havia de ser explotat com més aviat millor, per la qual cosa el resultat va ser una frenètica disputa per ocupar el millor lloc, com en el joc de les cadires, i aquí, evidentment van guanyar la partida Malcom Mclaren i els Sex Pistols. El resultat posterior ja el sabeu tots i cadascun té els grups preferits d’aquella època. Aquí no m’hi posaré, però si us puc assegurar que entre les meves bandes preferides d’aquella època, no hi ha precisament els Sex Pistols al meu top 5.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.