LA COLUMNA DE L’UNCLU

L’abril del 1976 va sortir al carrer el primer LP dels Ramones. Al costat de la Patti Smith Group, els Ramones representaven l’avantguarda de l’escena del CBGB, i el disc va complir amb les expectatives. El seu mànager, Danny Fields, sempre explica que el LP va costar quatre duros de produir, ara no en recordo la quantitat exacta, però totes les estratègies ja havien estat planejades, de manera que aquest LP només havia de ser la declaració final d’aquesta moguda novaiorquesa. Igual que la foto de la portada, que va ser feta al carreró que hi ha darrere del CBGB, per mostrar uns tipus que s’havien fet a si mateixos al carrer.

Els Ramones eren el somni de qualsevol formalista, per a qui no ho sàpiga, la teoria formalista implica que els valors estètics poden sostenir-se pel seu compte i que el judici de l’art pot ser aïllat d’altres consideracions com les ètiques i socials. Això ho tenim present a les seves cançons, aquesta barreja simple però enginyosa. Un ritme de bateria bàsic que proporcionava l’estructura bàsica per a una veu tallada, un baix que contenia alhora melodia i una variació rítmica mínima (els baixistes no estem per a gaires floritures, hahahaha) i una guitarra simple amb una textura distorsionada i rítmica. La veritat és que el primer disc dels Ramones sona avui irrisòriament simple, comparat amb altres enregistraments actuals de grups de punk rock, però a l’època era brutal i dissonant. Després d’escoltar-lo, com en el meu cas a finals dels 70’s quan tenia 12 o 13 anys, feia que qualsevol altra cosa sonés increïblement lenta. Segurament aquest disc va fer que, a la competició per reivindicar l’“underground” dels anys 70’s, New York tingués cert avantatge sobre Londres i que l’escena del CBGB es convertís en la nova meca de les bandes “callejeras”, quan en comparació, els Sex Pistols no estaven encara ni al mapa.

El punk era a la casella de sortida, i just quan el primer LP dels Ramones va accelerar tota una generació de músics anglesos, la competició per formar bandes de punk es va intensificar. Durant la primavera de 1976, dos pintxos com Malcom McLaren i Bernie Rhodes es van dedicar activament a tractar d’ajuntar grups a partir dels músics que havien estat entrant i sortint de London SS, un grup que és conegut per les reeixides carreres posteriors dels seus membres més que per la seva existència. Formada per Mick Jones (després membre de The Clash, Big Audio Dynamite i Carbon/Silicon) i Tony James (Generation X, Sigue Sigue Sputnik, The Sisters of Mercy i Carbon/Silicon), la banda va comptar amb Brian James (després de The Damned), Matt Dangerfield i Casino Steel (tots dos de The Boys) i altres músics que hi van participar breument com Paul Simonon, Terry Chimes i Topper Headon (els tres futurs membres de The Clash) i Rat Scabies (The Damned). Rhodes també es va acostar a Joe Strummer, que tocava a 101’ers, el seu primer grup, que es deia així per l’squat on vivien, al número 101 de Walterton Terrace, i que estaven en aquell moment a l’ona del pub rock i havien tret el seu primer single “Keys to your heart”, un temarral, es miri com es miri. La solidaritat, però, no era el que primava entre ells dos. Els Ramones ja havien demostrat com es feia. Es podia fer un soroll eixordador, mostrar hostilitat, aprendre a sobre de l’escenari i aconseguir atenció.

Aquest avantatge temporal havia de ser explotat com més aviat millor, per la qual cosa el resultat va ser una frenètica disputa per ocupar el millor lloc, com en el joc de les cadires, i aquí, evidentment van guanyar la partida Malcom Mclaren i els Sex Pistols. El resultat posterior ja el sabeu tots i cadascun té els grups preferits d’aquella època. Aquí no m’hi posaré, però si us puc assegurar que entre les meves bandes preferides d’aquella època, no hi ha precisament els Sex Pistols al meu top 5.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.