Connect with us

Veus del punk

“Motorhead era el nostre punt d’unió”

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Arriba un moment de l’adolescència en què per motius diversos es comença a dividir la gent. Amics que potser t’havien acompanyat durant tota l’EGB, a partir dels 14 o 15 anys, deixes d’ajuntar-te amb ells. A banda de la divisió que ja existia en la meva època entre nois i noies, per culpa nostra clar, que érem força rucs en aquest sentit, la música era la manera més racional i fàcil de dividir els xavals adolecents. Estàvem els bons, els rockeros (aprenents de punks, jevis, skins, mods, etc..) i la resta, gent a qui no els importava gaire la música o directament escoltaven Mecano, Los Pecos o merdes discotequeres que estiguessin de moda a aquell moment, motiu més que suficient d’exclusió social, escarni i befa pública.

A la nostra colla, es van fer dos bàndols. D’una banda els que els tirava més el Heavy Metal i el Hard Rock, i de l’altra els que ens va atrapar el Punk Rock i derivats. Tot i que hi havia grups als dos bàndols que ens molaven a tots. Però, segurament en l’únic grup que estàvem tots d’acord seria MOTORHEAD, un grup que tenia Lemmy Kilmister, un paio amb unes patillaques molones que recordaven els pagesos de principis de segle, un barret de vaquer/ranxer de feltre negre i una veu que sonava com si fes gàrgares amb aiguarràs. Un tio amb una pinta impressionant, dels que ningú no els tus a la cara sense rebre el seu merescut. Un ídol per a tots. Sense oblidar-nos de Phil “Animal” Taylor i Eddie Clarke, els seus companys de correries al grup, uns tios durs, gresquers estrepitosos, que produïen un so pesat, dens i ràpid, que ens tenia el cor robat. Motorhead era la cola que ens unia, així com les birres, els porros i l’odi a tota la merda que la societat de finals dels 70 i principis dels 80 ens oferia, que era molta i ben variada. Està clar que hi havia molt més darrere d’aquesta opció de fer-se rockero i antisistema. T’estimaves més formar part d’un col·lectiu de marginats socials o formar part d’una colla de banals aprenents de pijos? Volies anar amb pantalons de pinces, mocassins i camises planxades com un puto aprenent de caixa d’estalvis o amb texans, vambes i samarretes dels teus grups preferits com un potul? La decisió per a uns garrulets de poble com nosaltres va ser molt fàcil.

L’única putada és que les noies, majoritàriament, es decantaven per l’opció contrària que havíem triat nosaltres, o aquesta sensació teníem, ja que no ens feien ni puto cas. Jo vaig tenir la sort de conèixer la Sara, que pel que sembla no li va importar gaire el meu aspecte merdós, suposo que gravar-li una cinta amb el “Sara” de Fleetwood Mac em va donar algun punt extra. També el fet que a ella li molés David Bowie, Blondie, Talking Heads, Police, Pretenders, fins i tot AC/DC, els Stones o la Credence i certes bandes de la primera moguda madrilenya, també van ajudar a la nostra entesa. Sol ser bàsic saber què és una guitarra distorsionada i que t’agradi, per tenir una vida millor i més plaent. Això i sobretot, estar oberta a conèixer altres coses, que jo soc molt especialet per aquestes coses i fotre la xapa amb els meus grups preferits i els meus descobriments musicals.

Això sí, em vaig haver de canviar de comarca. Osona va ser el meu paradís. L’Hangar (un garito rockero de puta mare que el puto Ajuntament va acabar tancant) i la Pizzeria Gorgonzella de Vic, van ser la meva segona casa, ja que el Vallès Oriental em va donar sempre l’esquena en aquest sentit, una cosa de la que m’alegro i que, no sé si em va fer millor persona, però si més feliç. Molt més feliç. I així encara estem avui en dia, de gresca en gresca fins a la derrota final, que no sé quan arribarà. En el fons no es pot guanyar sempre, no?


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.