LA COLUMNA DE L’UNCLU

Arriba un moment de l’adolescència en què per motius diversos es comença a dividir la gent. Amics que potser t’havien acompanyat durant tota l’EGB, a partir dels 14 o 15 anys, deixes d’ajuntar-te amb ells. A banda de la divisió que ja existia en la meva època entre nois i noies, per culpa nostra clar, que érem força rucs en aquest sentit, la música era la manera més racional i fàcil de dividir els xavals adolecents. Estàvem els bons, els rockeros (aprenents de punks, jevis, skins, mods, etc..) i la resta, gent a qui no els importava gaire la música o directament escoltaven Mecano, Los Pecos o merdes discotequeres que estiguessin de moda a aquell moment, motiu més que suficient d’exclusió social, escarni i befa pública.

A la nostra colla, es van fer dos bàndols. D’una banda els que els tirava més el Heavy Metal i el Hard Rock, i de l’altra els que ens va atrapar el Punk Rock i derivats. Tot i que hi havia grups als dos bàndols que ens molaven a tots. Però, segurament en l’únic grup que estàvem tots d’acord seria MOTORHEAD, un grup que tenia Lemmy Kilmister, un paio amb unes patillaques molones que recordaven els pagesos de principis de segle, un barret de vaquer/ranxer de feltre negre i una veu que sonava com si fes gàrgares amb aiguarràs. Un tio amb una pinta impressionant, dels que ningú no els tus a la cara sense rebre el seu merescut. Un ídol per a tots. Sense oblidar-nos de Phil “Animal” Taylor i Eddie Clarke, els seus companys de correries al grup, uns tios durs, gresquers estrepitosos, que produïen un so pesat, dens i ràpid, que ens tenia el cor robat. Motorhead era la cola que ens unia, així com les birres, els porros i l’odi a tota la merda que la societat de finals dels 70 i principis dels 80 ens oferia, que era molta i ben variada. Està clar que hi havia molt més darrere d’aquesta opció de fer-se rockero i antisistema. T’estimaves més formar part d’un col·lectiu de marginats socials o formar part d’una colla de banals aprenents de pijos? Volies anar amb pantalons de pinces, mocassins i camises planxades com un puto aprenent de caixa d’estalvis o amb texans, vambes i samarretes dels teus grups preferits com un potul? La decisió per a uns garrulets de poble com nosaltres va ser molt fàcil.

L’única putada és que les noies, majoritàriament, es decantaven per l’opció contrària que havíem triat nosaltres, o aquesta sensació teníem, ja que no ens feien ni puto cas. Jo vaig tenir la sort de conèixer la Sara, que pel que sembla no li va importar gaire el meu aspecte merdós, suposo que gravar-li una cinta amb el “Sara” de Fleetwood Mac em va donar algun punt extra. També el fet que a ella li molés David Bowie, Blondie, Talking Heads, Police, Pretenders, fins i tot AC/DC, els Stones o la Credence i certes bandes de la primera moguda madrilenya, també van ajudar a la nostra entesa. Sol ser bàsic saber què és una guitarra distorsionada i que t’agradi, per tenir una vida millor i més plaent. Això i sobretot, estar oberta a conèixer altres coses, que jo soc molt especialet per aquestes coses i fotre la xapa amb els meus grups preferits i els meus descobriments musicals.

Això sí, em vaig haver de canviar de comarca. Osona va ser el meu paradís. L’Hangar (un garito rockero de puta mare que el puto Ajuntament va acabar tancant) i la Pizzeria Gorgonzella de Vic, van ser la meva segona casa, ja que el Vallès Oriental em va donar sempre l’esquena en aquest sentit, una cosa de la que m’alegro i que, no sé si em va fer millor persona, però si més feliç. Molt més feliç. I així encara estem avui en dia, de gresca en gresca fins a la derrota final, que no sé quan arribarà. En el fons no es pot guanyar sempre, no?

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.