Connect with us

Veus del punk

L’Unclu i els seus inicis al baix

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Tots en aquesta vida arribem fins on arribem. De vegades hi ha gent que s’esforça més i arriba més lluny, però en general tots tenim un límit més o menys genètic i això ens dona fins a un punt determinat. Per això sóc baixista. La meva assignació a la vida era aquesta. Per més que el meu cervell, al principi, pensés que el que m’esperava dins del món del rock era ser un guitarrista collonut, el mateix rock em va posar al seu lloc ja molt aviat i em va convertir en baixista. No donava per més. I això que ja de molt jove, quan vaig començar a gaudir del rock, al meu cap només hi havia guitarres, ja fossin de joguina de la fira o rascant la meva raqueta de tennis als concerts que fotia a la solitud de la meva habitació.

Quan el meu cosí em va regalar la seva guitarra espanyola perquè practiqués, ell s’havia comprat una estupenda guitarra elèctrica, aviat em vaig adonar que això de tocar la guitarra em costaria horrors. Només vaig ser capaç de tocar el riff de l’Smoke on the Water dels Deep Purple, però això ho sabia tocar fins i tot un nen de tres anys. I no us cregueu que no m’esforçava, eh? Em passava moltes tardes tocant i tocant amb la maleïda guitarra espanyola, més desafinada que el cervell de Melendi, però tocava fins que em suaven les mans i em feien mal els dits, però mai vaig ser capaç de treure res potable, excepte quatre sorolls bàsics i elementals. Fins i tot em vaig comprar un llibre, una mena de manual, amb imatges i dibuixets de com posar els dits als acords, però era incapaç de coordinar-los entre ells mentre tocava, fent aturades interminables entre cada canvi d’acord per intentar col·locar els putos dits al lloc adequat. Un drama. Seràs baixista Unclu, et posis com et posis, em deia el meu subconscient.

Així que em vaig donar per vençut i vaig decidir que el baix seria el meu destí si volia tocar un grup de rock. Vaig treure les dues últimes cordes a la puta guitarra espanyola i la vaig convertir en un baix, encara més desafinat del que estava. En el fons havia d’estar agraït, tenia una sortida a la meva vida musical, com el dia que vaig abandonar BUP per anar a estudiar FP. Sempre hi ha una merda per a un test, que diu la meva sogra moltes vegades. En el fons, el baix és un dels instruments més fàcils de dominar, és humil, lleuger i dóna el seu rotllet a l’hora d’adoptar postures roqueres mentre toques per sortir bé a les fotos. Em servia. Està clar que em servia.

També és cert que ningú, quan escolta música, es posa a fingir que toca el baix, potser que algun xalat ho faci, seria un cas aïllat i excepcional, però jo no el conec, tothom fa “air guitar” mentre escolta música . Això sí, des del primer dia vaig intentar buscar-me un model de baixista que tingués una posse vacilona a l’escenari. No volia ser un sosaines com John Entwistle dels Who, per bé que toqués, ni Bill Wyman dels Stones, un altre que es movia menys que la jaqueta d’un guàrdia. Paul Simonon dels Clash va ser l’escollit. Un paio guapo, amb presència i un glamour tocant que no te l’acabes. Dee Dee Ramone també va ser una gran influència. Baix a l’alçada de les cuixes i molta actitud. Tocar bé, ja era una cosa secundària, l’important era fer el merda tot el que fos possible. Segurament si hagués estat guitarrista no m’hauria hagut d’esforçar tant, perquè el guitarrista, normalment, ja ho porta incorporat al seu gen ser una mica vacil·ló, se sap protagonista de la moguda. Els baixistes som com les persones lletges, ens hem d’esforçar més i semblar més enrotlladets perquè la gent ens faig una mica de cas i es fixin una mica en nosaltres. I això és el que porto fent durant més de 40 anys sobre un escenari, amb més o menys encert i gràcia, però donant-ho tot sempre, i quan dic tot, em refereixo a tot allò que un baixista és capaç de donar, que tampoc és que sigui molt, però aquí estem. Hauria estat molt pitjor ser teclista, no?


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.