Amb dos àlbums publicats, «Trapezoide» el 2019 i «Nuevo orden mágico» el 2022, així com múltiples concerts per la península i Europa a l’esquena, Espiricom tornen ara amb el seu tercer treball d’estudi, anomenat «Selección sobrenatural». Un disc que ens convida a reflexionar sobre el carreró sense sortida al qual ens han conduït segles de progrés material i un visquin les cadenes que ens adscriu a la decadència. Ara ha arribat el moment de prendre partit, i no és només una qüestió política o social, es tracta d’una urgència filosòfica que implica fer el següent pas evolutiu cap a un ésser humà amb consciència individual i col·lectiva plena, sense la qual no hi ha futur ja que la humanitat serà ètica o no serà.

Gravat per la pròpia banda al seu local d’assaig, el trio format actualment per Alfonso Alfonso (Artificiero, Nepal Napalm, Schwarz), José Luis López (Builthenburnt, Cru pebrot, Nepal Napalm) i Julián Egea (Volga) sembla guiar-se per una mena de màxima al voltant del més és més, amb què aconsegueix conciliar magistralment els extrems d’aquest rock electrònic que els fa tan particulars. Gràcies a això, ara a «Selección sobrenatural» podem degustar noves arestes formals mai abans explorades, així com una major i més orgànica contundència en l’execució. Hi ha més psicodèlia sí, però també hi ha més os i més terra.

El disc comença amb «Miedo al miedo», una senyal d’alerta contra el temor inoculat, al so de percussions i campanes que entrellacen els seus polsos entre cabalgants compassos de rock ben dens. La segueix «Las arenas largas», cançó inspirada en aquella idea de finitud de Vicente Aleixandre, que aquí fa referència al paisatge desèrtic del sud-est murcià d’on prové la banda. Després i a ritme de cops de martells, a «Ácido rojo sangre» celebrem davant del nostre doppelgänger que la persona no és illa. I novament, una altra referència poètica: en aquest cas, els versos de Gabriel Celaya afilen una de les cançons més industrials, evocadores i intimidants del disc, «Se mueven». Després d’ella, ens atropella el frenesí de «Queda el ruido», abans d’arribar a «Enciendo el fuego en el bosque del mono». Un tema explícitament tribal que ens prepara i ens condueix, ara sí, al desenllaç hipnòtic de «Káfir», on sentin els fonaments del seu autodenominat, amb ironia i convicció, electrostoner.