Després d’aquell explícit, descarnat i encertadament despietat primer àlbum, «Mudanza», el 2021 i després de publicar el meravellós disc de Burro (projecte a mitges amb Isasa) el 2023, Trice torna ara amb aquest artefacte col·laboratiu no mixt en forma d’epé . A «Huida de mí» Trice musica quatre poemes aliens, tot filant un bell entreteixit líric d’experiències que ens interpel·len des de vectors, arestes i punts en comú. És a dir, des de la confluència.

Amb el desig de transcendir la màscara i història pròpies per apropar-nos i comprendre les de les altres, en aquesta ocasió l’artista alacantina ha decidit treballar només amb dones i persones no binàries, allunyant-se amb això del reforç paternal masculí i projectant, al mateix temps, una autoexclusió que ens fa reflexionar sobre la identitat. En les seves paraules –El que escapa a la norma del sistema no viu, sobreviu, i jo com a dona he habitat la meva persona segons s’esperava de mi. Perquè quan una s’ha vist a si mateixa des de la mirada externa i ha entès el món sempre des d’allà, la vida no ha estat del tot pròpia. Alshores auto-excloure’s definitivament -és a dir, sortir d’aquesta narrativa de negació vital- és necessari per trobar-se una mateixa… i aquest disc parla bàsicament d’això. De trobar-nos (…).

Enregistrat a Tenerife amb Mariana Hernández; des de la portada de disc (amb la pròpia Beatriz Montiel Company de petita, jugant a ser maniquí per a les fotos artístiques de la seva germana), fins als quatre poemes escollits de Nuria Otero (Gesto terremotos), Virginia González (Oda a la migraña), Diana de Júpiter (Huida de mí) i María González Martín–Lorente (Roto); la consciència sobre lo aliè i el buit d’allò que és apropiat encenen la flama del dolor en la foscor, il·luminant el caos quotidià per relatar des d’allà mateix. Des del cor de la inseguretat i amb el gest per legítima defensa. Perquè al final la pregunta no és tant qui sóc, sinó sóc? I, a partir d’aquí, hi ha la possibilitat d’un som? A Trice li agradaria pensar que sí.