Connect with us

Veus del punk

L’Unclu i en Ferran dels Anti/Dogmatikss

Publicat fa

el

Ahir, revisant cartells de concerts dels darrers anys que vam fer a l’Estraperlo, em vaig trobar amb el de l’homenatge al Ferran, guitarra d’Anti/Dogmatikss i fundador de Tralla Records, coincidint amb el 20è aniversari de la seva mort. Ara aviat, al maig, ja farà 29 anys que ens va deixar. Una mort injusta, fora de lloc, que mai no hauria dhaver succeït. Ningú no ha de morir amb 30 anys i amb tota una vida al davant, i encara menys a dos mesos vista que neixi la teva primera filla. Això no hauria de passar. Perdre un amic sempre és un xoc important, jo fins al dia que va morir en Ferran no havia perdut cap amic pel camí. Amb el temps, per desgràcia, si m’ha anat passant (Aranya, David, Bruno, Uri, Ferran, Pepe, etc. us recordem) però la primera vegada que reps una notícia d’aquest tipus et quedes paralitzat. És gairebé impossible assumir-ho. La ràbia et corroeix el cos de dalt a baix i la frustració de no poder fer res encara et deixa més tocat. Diuen que la gent no mor mentre estigui en el pensament de les persones que l’han estimat, així que el bo de Ferran ha estat present entre nosaltres durant aquests darrers 29 anys, perquè ningú dels que el coneixíem l’hem oblidat, per això vull tornar-lo a recordar avui públicament.

Segurament en Ferran va ser dels primers “punks” que vaig conèixer a Barcelona, ​​va ser a través d’en Sisa, quan van muntar Epidèmia (grup anterior a Anti/Dogmatikss) i he de reconèixer que era de les persones que ja et guanyava de bones a primeres, per la seva personalitat, per la seva manera de veure i fer les coses, pel seu ímpetu i il·lusió per tirar endavant projectes i, el més important, per lo bona gent que era, perquè si una cosa tenia en Ferran era ser bona persona. I crec que així el recordem tots els que el vam conèixer. Ja després de la seva mort, des de Tralla Records es va editar un recopilatori homenatge amb tots els temes d’Anti/Dogmatikss (1000 x 1000 recomanable, encara que crec que no en queden còpies) i em van demanar que escrivís alguna cosa, com ho va fer altra gent afí i que acompanya amb un llibret aquest disc. Per motius que ara no vénen a tomb, al final el meu escrit no va arribar a publicar-se sencer. Com que sóc dels que ho guardo tot, no m’ha estat difícil trobar-lo, i m’he dit, què collons Unclu, el posarem a la columna. Aquí el teniu:

“Recordo que a principis dels vuitanta, gràcies a les ganes de ser diferent i a la visió aperturista de la vida que tenia de jove el meu amic Sisa, vàrem entrar en contacte amb el món del Punk barceloní. A vegades la vida té situacions curioses, i pels altres companys del poble, això de relacionar-se amb barcelonins, per molt punks que fossin, no ho acabaven de veure gens clar. Podia més la ràbia que ens feien els pijos merdejants barcelonins amb els que ens barallàvem els caps de setmana al poble. Per això, arrel d’aquesta nova relació amb els pixapunks, a nosaltres ens veien com uns putos “intelectuals-setciències” de la música i ens havíem de sentir aquella bonica frase de “molt punk ets tu”.

En canvi a l’altra banda, sempre tant concienciada i oberta de cervell, t’havies de sentir a vegades, “mira els garrulos de La Roca” (així ens anomenaven certs VIP’S – Very Important Punk’s de Barcelona) en veuren’s arribar amb samarretes de Motorhead o Ramones, quan l’univers Crass copava les llistes d’èxits de l’època. I el que és cert és que a La Roca, el que és diu “punks” no ho hem estat mai gaire de punks, com tampoc no hem estat mai gaire “hardcores”, ni “grindcores”, ni “popcores”, ni “trashcores”, ni “brutalcores”, ni “straisnosequé”, ni res, perquè és difícil fins i tot veure aquí al poble alguns texans d’aquests escagassats de la talla XXXL que porta la canalla motxilera d’avui en dia. No hem estat mai gaire de res, hi hem estat i prou. A la nostra manera hi continuem sent, “na fent”, perquè La Roca no és New York, ni Frisco, ni Londres, i penso que amb aquest esperit roquerol i les idees tan clares que tenia el bo d’En Ferran va néixer i créixer Anti/Dogmatikss, segurament la banda de l’estat espanyol més de tot i menys de res. Podria recordar assaigs al local del carrer de les Mosques de la primera època a Barcelona o els que darrerament es feien els diumenges a la tarda a “Can Trampis” de La Roca, concerts brutals, els Kangrena, Shit SA, Tervet Kaadet, Blut Eisen, BGK, gent com en Poli, en Manel, en Joni, la Mercè, en Pepe, el Turronero o la gira per Itàlia fent de furgonetero, però prefereixo resumir-vos aquesta ja mítica banda amb una bonica frase de l’insigne filòsof roquerol Mingu Cacauet “Quantes coses que podríeu haver après i que poc us hi heu fixat nanos!!”. Un petonàs ben fort Ferran.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.