Connect with us

Veus del punk

La meva relació durant més de 40 anys amb el punk

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE LUNCLU

Crec que ja us ho he explicat alguna vegadai, vaig començar a comprar discos l’any 1977, tenia 12 anys. Va ser quan la meva iaia Vicenta em va regalar per al meu compleanys un tocadiscos portàtil d’aquests que la tapa era el bafle. Era de color groc cridaner. Segurament aquest hagi estat el millor regal que m’hagin fet mai. Com a mínim el més important i influent.

Arran d’això la meva vida va canviar per sempre, fins avui. Suposo que tots heu escoltat el primer LP de The Clash? Va sortir aquell mateix any 1977, però no vaig descobrir de la seva existència fins l’any següent, 1978, quan jo ja tenia 13 anys. El vaig incloure a la llista de regals que volia que els meus pares em fessin per Nadal o Reis. Mai no vaig pensar que arribaria a les meves mans.

Tanmateix, d’alguna manera, no sé com i per increïble que sembli, van aconseguir trobar-lo i comprar-me’l. El va cagar el tió, al costat dels típics regals per a nens, xutxes i merdes diverses, que van anar cagant als meus tres germans petits, que ells, per l’edat, encara creien en la màgia cagationenca. Així que quan el vaig obrir durant la nit de Nadal, que era quan es cagava el tió a casa meva, em vaig quedar patidifús. Era com tornar a sentir l’experiència del “Rock’n’Roll Animal” de Lou Reed, que va ser el primer disc que jo em vaig comprar, però un any i mig més tard i amb la sensació que aquesta vegada havia resultat massa fàcil. I llavors el meu avi Badó, que era un catxondo i el responsable de la compra del disc, resulta que li havia demanat al seu manobre que l’hi aconseguís, va dir, “per què no poses aquest disc nou que t’ha cagat el tió perquè l’escolti tothom?”.

Teníem el pis ple de familiars. Tietes, tiets, avis, cosins… hi eren tots allà. Fins i tot s’havien passat alguns veïns, una cosa molt típica del replà de l’escala, passar a cada pis per veure que havia cagat el tió als nens de cada casa. Aleshores, vaig portar el tocadiscos portàtil que tenia a la meva habitació fins al menjador, el vaig endollar, vaig arrencar el retractilat del disc de The Clash i vaig deixar caure l’agulla sobre la primera cançó. Si no esteu familiaritzats amb el disc us diré que el primer tema és “Janie Jones”, que és el que va sonar a tot volum al menjador de casa meva durant la Nit de Nadal de 1978. És una cançó molt potent quina lletra no té gens ni mica d’esperit nadalenc:

He’s in love with rock’n’roll
He’s in love with gettin’ stoned
He’s in love with Janie Jones,
He don’t like his boring job, no

Evidentment encara tinc el disc, que té una petita ratllada en aquesta cançó, de quan aquell dia va ser arrencat del tocadiscos de manera extremadament hostil. Crec que les paraules exactes de la meva mare van ser: “Què merdes és això? Xaval, estàs intentant matar-me d’un disgust? Qui cony vol escoltar això!! Què està passant aquí?!” davant les riallades de l’avi Badó i els més joves i les mirades de desaprovació de la resta de persones.

I aquesta ha estat la meva relació durant més de 40 anys amb el punk, la no comprensió de les autoritats, les riallades i la diversió per part d’alguns i la desaprovació de la gran majoria de persones humanes. Que es fotin, el 1978 i ara el 2022. Ells s’ho perden, per sort de tots els que en gaudim, tot sigui dit de passada. Reputo dilluns de merda.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.