LA COLUMNA DE L‘UNCLU

Crec que ja us ho he explicat alguna vegadai, vaig començar a comprar discos l’any 1977, tenia 12 anys. Va ser quan la meva iaia Vicenta em va regalar per al meu compleanys un tocadiscos portàtil d’aquests que la tapa era el bafle. Era de color groc cridaner. Segurament aquest hagi estat el millor regal que m’hagin fet mai. Com a mínim el més important i influent.

Arran d’això la meva vida va canviar per sempre, fins avui. Suposo que tots heu escoltat el primer LP de The Clash? Va sortir aquell mateix any 1977, però no vaig descobrir de la seva existència fins l’any següent, 1978, quan jo ja tenia 13 anys. El vaig incloure a la llista de regals que volia que els meus pares em fessin per Nadal o Reis. Mai no vaig pensar que arribaria a les meves mans.

Tanmateix, d’alguna manera, no sé com i per increïble que sembli, van aconseguir trobar-lo i comprar-me’l. El va cagar el tió, al costat dels típics regals per a nens, xutxes i merdes diverses, que van anar cagant als meus tres germans petits, que ells, per l’edat, encara creien en la màgia cagationenca. Així que quan el vaig obrir durant la nit de Nadal, que era quan es cagava el tió a casa meva, em vaig quedar patidifús. Era com tornar a sentir l’experiència del “Rock’n’Roll Animal” de Lou Reed, que va ser el primer disc que jo em vaig comprar, però un any i mig més tard i amb la sensació que aquesta vegada havia resultat massa fàcil. I llavors el meu avi Badó, que era un catxondo i el responsable de la compra del disc, resulta que li havia demanat al seu manobre que l’hi aconseguís, va dir, “per què no poses aquest disc nou que t’ha cagat el tió perquè l’escolti tothom?”.

Teníem el pis ple de familiars. Tietes, tiets, avis, cosins… hi eren tots allà. Fins i tot s’havien passat alguns veïns, una cosa molt típica del replà de l’escala, passar a cada pis per veure que havia cagat el tió als nens de cada casa. Aleshores, vaig portar el tocadiscos portàtil que tenia a la meva habitació fins al menjador, el vaig endollar, vaig arrencar el retractilat del disc de The Clash i vaig deixar caure l’agulla sobre la primera cançó. Si no esteu familiaritzats amb el disc us diré que el primer tema és “Janie Jones”, que és el que va sonar a tot volum al menjador de casa meva durant la Nit de Nadal de 1978. És una cançó molt potent quina lletra no té gens ni mica d’esperit nadalenc:

He’s in love with rock’n’roll
He’s in love with gettin’ stoned
He’s in love with Janie Jones,
He don’t like his boring job, no

Evidentment encara tinc el disc, que té una petita ratllada en aquesta cançó, de quan aquell dia va ser arrencat del tocadiscos de manera extremadament hostil. Crec que les paraules exactes de la meva mare van ser: “Què merdes és això? Xaval, estàs intentant matar-me d’un disgust? Qui cony vol escoltar això!! Què està passant aquí?!” davant les riallades de l’avi Badó i els més joves i les mirades de desaprovació de la resta de persones.

I aquesta ha estat la meva relació durant més de 40 anys amb el punk, la no comprensió de les autoritats, les riallades i la diversió per part d’alguns i la desaprovació de la gran majoria de persones humanes. Que es fotin, el 1978 i ara el 2022. Ells s’ho perden, per sort de tots els que en gaudim, tot sigui dit de passada. Reputo dilluns de merda.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.