Connect with us

Veus del punk

El festival del CBGB i els origens del punk

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

L’any 1975 l’escena del CBGB havia crescut considerablement. Durant la segona meitat del mes de juliol d’aquell any, el CBGB va ser la seu d’un festival de rock que va donar a conèixer més de trenta grups nous. Tot i que l’assistència va ser irregular, el festival va atreure per primer cop l’interès de la premsa. Dins del petit i incestuós món dels mitjans de comunicació novaiorquesos, el festival va ser un èxit, però seguia sent un assumpte de poca monta: la majoria de grups pretenia assolir els 40 principals (Sí, als EUA i Anglaterra ja existien els 40 principals abans que aquí).

Ningú no es posava d’acord en un nom per al nou moviment, Hilly Kirstal, el propietari del CBGB, el va anomenar Skeet Rock, però al final va ser encunyat per una revista apareguda aquell mateix hivern “PUNK”, que va començar amb dos companys d’institut de Connecticut, Legs McNeil i John Holmstrom.

Holmstrom estudiava dibuixos animats a la School of Visual Arts de Nova York. McNeil, un irlandès catòlic que havia deixat l’escola, s’hi va unir, el setembre del 1975. Holmstrom volia anomenar la revista Teenage News, però a l’irlandès li va semblar un nom estúpid (a mi també) i va proposar el nom de Punk, que finalment va ser l’escollit. McNeil va basar la seva proposta sota l’argument que, a la tele, si veies sèries de policies, Kojak, Beretta, etc.. quan els polis atrapen finalment l’assassí en sèrie, deien sempre, “Tu, sucio Punk”. Era el que et deien els professors també. Significava que eres el més rastrer. Així que els que havien abandonat els estudis i estaven fotuts per una raó o una altra, es van ajuntar i van començar el moviment.

Els havien dit sempre que no arribarien a res a la vida. Eren els que havien caigut entre les esquerdes del sistema educatiu. Era obvi que la paraula s’estava fent molt popular. La revista Creen l’emprava per descriure la música de principis dels setanta, Bomb la feia servir per descriure les bandes de garatge dels anys seixanta i una revista com Aquarian l’emprava per descriure el que estava passant al CBGBs. També es feia servir per definir Springsteen, sí, sí, com ho sentiu, Springsteen!!!, Patti Smith i els Bay City Rollers.

Així que, quan McNeil la va esmentar, van pensar a fer-la seva abans que ningú la reclamés. Volien deixar-se de gilipollades i quedar-se amb l’essència del rock and roll. Volien recuperar la diversió i lenergia. I vaja si ho van aconseguir. El primer número de PUNK, amb un format de pàgines grans plegades, va aparèixer als quioscos el desembre de 1975. Gairebé instantàniament, va agrupar els diferents components de l’escena del CBGB en una potent fantasia. La portada anunciava una entrevista amb Lou Reed sobre el disc més recent, Metal Machine Music, pel meu gust, un dels seus pitjors discos, tot sigui dit de passada, però en lloc d’una foto hi havia una caricatura perversament real, que mostrava Lou Reed com a home de metall, a més l’article de l’interior no estava escrit a màquina sinó explicat per mitjà d’entrepans d’historieta. Al primer número de PUNK, els dibuixos i gràfics són tan importants com les entrevistes o els reportatges.

En aquest número també hi havia una entrevista als Ramones. La va fer una noia canadenca, Mary Harron, que els va definir així “La primera vegada que vaig veure els Ramones no em podia creure que algú fes una cosa així. Un cop els vaig entrevistar em vaig adonar que podien ser veritables delinqüents. Tenen a més un avantatge, semblen estúpidament astuts i astutament estúpids. Ells són la definició perfecta del PUNK”.

I així, fins avui.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

Buedellam i el mini tour pel Ripollès i la Cerdanya

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Durant aquests darrers 40 anys he tocat en molts concerts. Bé molts, segurament podrien haver estat més, però veient el meu nivell i el dels grups on sempre he tocat, a mi em semblen molts. Podrien haver estat més? Per descomptat, però també podrien haver estat molts menys, sobretot veient com ha estat sempre l’escena alternativa a aquest país i els pocs espais per tocar que sempre hi ha hagut.

Si en alguna cosa no anem sobrats és en llocs on poder fer música en directe, perruqueries i fruiteries, les que vulguis, al meu poble hi ha unes vuit perruqueries i sis o set fruiteries, però ara mateix, locals que programin música en directe, zero. Això deixa clar que som un poble que va sempre ben pentinat i que fruiteja de valent, però rock’n’rolejar, ara mateix, som al vagó de cua. No es pot tenir tot, que diu aquell, elegants i sans, sí (jo m’excloc, és clar), però de guitarrassos anem ben escassos. A lo que anava, que m’embolico. Quan tens un grup, o has tocat en algun grup, sempre tens alguns concerts que els recordes per a tota la vida, per motius diferents, segur, però sempre n’hi ha alguns que et queden a la memòria. Avui us vull explicar un d’aquests concerts que actualment, després de més de 30 anys, els que vam participar aquell dia, encara el recordem amb afecte i riem amb tot el que va passar aquella nit.

Seria l’hivern del 1989 o el 1990, ara no ho recordo amb exactitud, però per aquestes dates ronda el tema, doncs bé, a Budellam ens van dir de fer un mini tour de cap de setmana pel Ripollès i la Cerdanya, concretament, divendres a Ripoll, al Bar Mundial, i dissabte a Puigcerdà, a la discoteca Pink Panther, o el que fos allò, diria que discoteca, si hi ha algú de la zona per aquí ja em rectificarà si fos el cas. Ara que ho penso amb la perspectiva del temps, per desgràcia, no he tornat a tocar a la meva puta vida ni a Ripoll, ni a Puigcerdà, ni enlloc d’aquestes dues boniques comarques catalanes. O vàrem deixar molt mal sabor de boca, que diria que no, o és possible que ja no es facin esdeveniments de hardcore i punk per la zona. No ho sé.

Doncs bé, divendres havíem de tocar a Ripoll, al Bar Mundial. No negaré que anàvem una mica escèptics, no coneixíem ningú de la zona i no sabíem que ens trobaríem, ni si hi hauria gaire públic. Arribem al lloc, no era gaire gran, ho recordo com una mena de Rock Sound, amb l’escenari al fons del bar, i amb una capacitat per a unes 100 persones, més o menys. Vam provar so i vam anar a sopar a un restaurant que el pagava molt amablement l’amo del bar, no recordo el nom, del restaurant em refereixo, el del tio tampoc. Com que aquell dia era l’aniversari del nostre guitarra Joan, el jevi de Cardedeu per als amics, ell, que era de la droga fàcil, va portar un pastís de marihuana que havia cuinat ell mateix per celebrar-ho. El molt cabronet no va dir a ningú que el pastís de xocolata portava marihuana. Jo, com que no prenc postres, vaig ser l’únic del grup que no va menjar cap porció. La resta del grup van menjar tots, sobretot en Legal, el bateria, que es va menjar diverses porcions. Quan vam tornar a la sala, quina va ser la nostra sorpresa, en veure que estava abarrotada, de gom a gom. A banda dels parroquians del poble, havien pujat des de La Roca i rodalies, uns 50 col·legues, els comando Budellam, que en aquella època ens seguien pels llocs on tocàvem. Allò pintava molt bé. Quan vaig acostar-me a la barra perquè ens donessin els tiquets de beguda, el propietari del bar, amb un somriure d’orella a orella, em va dir que podíem beure el que volguéssim durant tota la nit, que no havia vist mai el local tan ple. Això sí, em va demanar si podíem fer el concert en dues parts, com les orquestres, i fer un descans a la meitat del bolo perquè així la cosa duraria més estona i la gent beuria molt més. Li vaig dir que ni de conya, que érem un grup de punk hardcore i que això no es feia. Suposo que li vaig dir alguna xorrada més sobre el tema, l’edat, ja se sap. El tio va accedir i ho va entendre sense problema.

Quinze minuts més tard érem a sobre de l’escenari. Comença el xou i la gent com boja, com bojos estàvem els quatre del grup en veure el cinquè membre, en Legal, un tio que era i és un metrònom amb la bateria, que anava tota l’estona a destemps, equivocant-se en canvis i traient-se roba entre cada cançó. No enteníem res del que passava. Evidentment li havia pujat el pastís de marihuana i el tio portava un col·locó de tres parells de collons. No en donava una. A la setena o vuitena cançó es va aixecar de la bateria i se’n va anar corrents al carrer perquè anava a vomitar i no es trobava bé. Fora nevava i ell mig nu es va asseure en un marge davant de la sala. Quan jo vaig deixar el baix contra l’ampli i em dirigia fora per veure com estava, el propietari del bar, que no se n’havia assabentat de res, em va aixecar el polze en senyal d’aprovació i em va picar l’ullet somrient, aquí tenia la seva parada per beure.

Al cap de mitja hora vam acabar el bolo, va continuar la gresca i el tio del Bar al final ens va donar 10.000 pessetes més del pactat. Quina gran nit!!!


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.