Connect with us

Veus del punk

Ramones i l’inici del punk

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

L’abril del 1976 va sortir al carrer el primer LP dels Ramones. Al costat de la Patti Smith Group, els Ramones representaven l’avantguarda de l’escena del CBGB, i el disc va complir amb les expectatives. El seu mànager, Danny Fields, sempre explica que el LP va costar quatre duros de produir, ara no en recordo la quantitat exacta, però totes les estratègies ja havien estat planejades, de manera que aquest LP només havia de ser la declaració final d’aquesta moguda novaiorquesa. Igual que la foto de la portada, que va ser feta al carreró que hi ha darrere del CBGB, per mostrar uns tipus que s’havien fet a si mateixos al carrer.

Els Ramones eren el somni de qualsevol formalista, per a qui no ho sàpiga, la teoria formalista implica que els valors estètics poden sostenir-se pel seu compte i que el judici de l’art pot ser aïllat d’altres consideracions com les ètiques i socials. Això ho tenim present a les seves cançons, aquesta barreja simple però enginyosa. Un ritme de bateria bàsic que proporcionava l’estructura bàsica per a una veu tallada, un baix que contenia alhora melodia i una variació rítmica mínima (els baixistes no estem per a gaires floritures, hahahaha) i una guitarra simple amb una textura distorsionada i rítmica. La veritat és que el primer disc dels Ramones sona avui irrisòriament simple, comparat amb altres enregistraments actuals de grups de punk rock, però a l’època era brutal i dissonant. Després d’escoltar-lo, com en el meu cas a finals dels 70’s quan tenia 12 o 13 anys, feia que qualsevol altra cosa sonés increïblement lenta. Segurament aquest disc va fer que, a la competició per reivindicar l’“underground” dels anys 70’s, New York tingués cert avantatge sobre Londres i que l’escena del CBGB es convertís en la nova meca de les bandes “callejeras”, quan en comparació, els Sex Pistols no estaven encara ni al mapa.

El punk era a la casella de sortida, i just quan el primer LP dels Ramones va accelerar tota una generació de músics anglesos, la competició per formar bandes de punk es va intensificar. Durant la primavera de 1976, dos pintxos com Malcom McLaren i Bernie Rhodes es van dedicar activament a tractar d’ajuntar grups a partir dels músics que havien estat entrant i sortint de London SS, un grup que és conegut per les reeixides carreres posteriors dels seus membres més que per la seva existència. Formada per Mick Jones (després membre de The Clash, Big Audio Dynamite i Carbon/Silicon) i Tony James (Generation X, Sigue Sigue Sputnik, The Sisters of Mercy i Carbon/Silicon), la banda va comptar amb Brian James (després de The Damned), Matt Dangerfield i Casino Steel (tots dos de The Boys) i altres músics que hi van participar breument com Paul Simonon, Terry Chimes i Topper Headon (els tres futurs membres de The Clash) i Rat Scabies (The Damned). Rhodes també es va acostar a Joe Strummer, que tocava a 101’ers, el seu primer grup, que es deia així per l’squat on vivien, al número 101 de Walterton Terrace, i que estaven en aquell moment a l’ona del pub rock i havien tret el seu primer single “Keys to your heart”, un temarral, es miri com es miri. La solidaritat, però, no era el que primava entre ells dos. Els Ramones ja havien demostrat com es feia. Es podia fer un soroll eixordador, mostrar hostilitat, aprendre a sobre de l’escenari i aconseguir atenció.

Aquest avantatge temporal havia de ser explotat com més aviat millor, per la qual cosa el resultat va ser una frenètica disputa per ocupar el millor lloc, com en el joc de les cadires, i aquí, evidentment van guanyar la partida Malcom Mclaren i els Sex Pistols. El resultat posterior ja el sabeu tots i cadascun té els grups preferits d’aquella època. Aquí no m’hi posaré, però si us puc assegurar que entre les meves bandes preferides d’aquella època, no hi ha precisament els Sex Pistols al meu top 5.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

Buedellam i el mini tour pel Ripollès i la Cerdanya

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Durant aquests darrers 40 anys he tocat en molts concerts. Bé molts, segurament podrien haver estat més, però veient el meu nivell i el dels grups on sempre he tocat, a mi em semblen molts. Podrien haver estat més? Per descomptat, però també podrien haver estat molts menys, sobretot veient com ha estat sempre l’escena alternativa a aquest país i els pocs espais per tocar que sempre hi ha hagut.

Si en alguna cosa no anem sobrats és en llocs on poder fer música en directe, perruqueries i fruiteries, les que vulguis, al meu poble hi ha unes vuit perruqueries i sis o set fruiteries, però ara mateix, locals que programin música en directe, zero. Això deixa clar que som un poble que va sempre ben pentinat i que fruiteja de valent, però rock’n’rolejar, ara mateix, som al vagó de cua. No es pot tenir tot, que diu aquell, elegants i sans, sí (jo m’excloc, és clar), però de guitarrassos anem ben escassos. A lo que anava, que m’embolico. Quan tens un grup, o has tocat en algun grup, sempre tens alguns concerts que els recordes per a tota la vida, per motius diferents, segur, però sempre n’hi ha alguns que et queden a la memòria. Avui us vull explicar un d’aquests concerts que actualment, després de més de 30 anys, els que vam participar aquell dia, encara el recordem amb afecte i riem amb tot el que va passar aquella nit.

Seria l’hivern del 1989 o el 1990, ara no ho recordo amb exactitud, però per aquestes dates ronda el tema, doncs bé, a Budellam ens van dir de fer un mini tour de cap de setmana pel Ripollès i la Cerdanya, concretament, divendres a Ripoll, al Bar Mundial, i dissabte a Puigcerdà, a la discoteca Pink Panther, o el que fos allò, diria que discoteca, si hi ha algú de la zona per aquí ja em rectificarà si fos el cas. Ara que ho penso amb la perspectiva del temps, per desgràcia, no he tornat a tocar a la meva puta vida ni a Ripoll, ni a Puigcerdà, ni enlloc d’aquestes dues boniques comarques catalanes. O vàrem deixar molt mal sabor de boca, que diria que no, o és possible que ja no es facin esdeveniments de hardcore i punk per la zona. No ho sé.

Doncs bé, divendres havíem de tocar a Ripoll, al Bar Mundial. No negaré que anàvem una mica escèptics, no coneixíem ningú de la zona i no sabíem que ens trobaríem, ni si hi hauria gaire públic. Arribem al lloc, no era gaire gran, ho recordo com una mena de Rock Sound, amb l’escenari al fons del bar, i amb una capacitat per a unes 100 persones, més o menys. Vam provar so i vam anar a sopar a un restaurant que el pagava molt amablement l’amo del bar, no recordo el nom, del restaurant em refereixo, el del tio tampoc. Com que aquell dia era l’aniversari del nostre guitarra Joan, el jevi de Cardedeu per als amics, ell, que era de la droga fàcil, va portar un pastís de marihuana que havia cuinat ell mateix per celebrar-ho. El molt cabronet no va dir a ningú que el pastís de xocolata portava marihuana. Jo, com que no prenc postres, vaig ser l’únic del grup que no va menjar cap porció. La resta del grup van menjar tots, sobretot en Legal, el bateria, que es va menjar diverses porcions. Quan vam tornar a la sala, quina va ser la nostra sorpresa, en veure que estava abarrotada, de gom a gom. A banda dels parroquians del poble, havien pujat des de La Roca i rodalies, uns 50 col·legues, els comando Budellam, que en aquella època ens seguien pels llocs on tocàvem. Allò pintava molt bé. Quan vaig acostar-me a la barra perquè ens donessin els tiquets de beguda, el propietari del bar, amb un somriure d’orella a orella, em va dir que podíem beure el que volguéssim durant tota la nit, que no havia vist mai el local tan ple. Això sí, em va demanar si podíem fer el concert en dues parts, com les orquestres, i fer un descans a la meitat del bolo perquè així la cosa duraria més estona i la gent beuria molt més. Li vaig dir que ni de conya, que érem un grup de punk hardcore i que això no es feia. Suposo que li vaig dir alguna xorrada més sobre el tema, l’edat, ja se sap. El tio va accedir i ho va entendre sense problema.

Quinze minuts més tard érem a sobre de l’escenari. Comença el xou i la gent com boja, com bojos estàvem els quatre del grup en veure el cinquè membre, en Legal, un tio que era i és un metrònom amb la bateria, que anava tota l’estona a destemps, equivocant-se en canvis i traient-se roba entre cada cançó. No enteníem res del que passava. Evidentment li havia pujat el pastís de marihuana i el tio portava un col·locó de tres parells de collons. No en donava una. A la setena o vuitena cançó es va aixecar de la bateria i se’n va anar corrents al carrer perquè anava a vomitar i no es trobava bé. Fora nevava i ell mig nu es va asseure en un marge davant de la sala. Quan jo vaig deixar el baix contra l’ampli i em dirigia fora per veure com estava, el propietari del bar, que no se n’havia assabentat de res, em va aixecar el polze en senyal d’aprovació i em va picar l’ullet somrient, aquí tenia la seva parada per beure.

Al cap de mitja hora vam acabar el bolo, va continuar la gresca i el tio del Bar al final ens va donar 10.000 pessetes més del pactat. Quina gran nit!!!


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.