Connect with us

Veus del punk

“La meva relació amb la mort”

Publicat fa

el

LA COLUMNA D’EN JAUME ESTEVE

És ben coneguda la meva relació amb la mort per l’entorn més proper. Una cosa molt comuna entre els terrestres, sobretot entre maromos que segur té a veure, a diferència de les dones, amb aquesta manca de connexió amb la vida [i la pròpia mort]. Però és inevitable el turment que des de ben petit m’ha produït, des de les primeres vegades que entenia el “ja no n’hi haurà més” i l’ansietat que em produïa. Curiosament sempre he sentit devoció per morts, calaveres i sons d’ultra-tomba. I també sempre envoltat d’aquest Live fast, die young, encara que en el fons, i com que sempre he estat molt de Motörhead, sempre he estat del Live fast, die old.

Inconscientment vaig decidir ocupar la meva ment en mil coses, sempre en mil projectes o maquinant-ne d’altres, per mantenir-me amb el cap en mil històries i sense temps per enfrontar-me al que em fa autèntic pànic. Però no pas per por de morir, sinó per por de no viure. Reconec que m’agrada massa això de viure i allò que m’aporta la vida, la música, els i les amigues, les rialles i la de coses interessants que hi ha en aquest món i que el temps no dóna per més. Quina putada!

No obstant hi ha èpoques en què no et queda cap altra que enfrontar-t’hi perquè són massa les pèrdues al teu voltant, de gent a qui estàs connectada d’una manera o altra. I fa mal. Però això també em fa reafirmar que no val la pena caminar pel camí “deixant cadàvers”, no val la pena viure des de la rancúnia, des del sense sentit i des de la més absoluta falta d’empatia. Perquè això és morir mentre deixes cadàvers al teu pas.

Aquesta relació amb la mort, i ser-ne conscient, és una teràpia total per domar impulsos negatius que no aporten res de bo. Ni a tu ni al teu entorn, ni a la vida. Una altra teràpia és escriure sobre això, sobre els i les que per desgràcia ens deixen, és una manera de portar el dol, de dir un adéu amb dolor i alleujament alhora. I com no, escriure aquesta merda de parrafada també és teràpia per treure el que un porta dins a canvi d’un gutural a pulmó obert.

Així que, amics i amigues, cuideu-vos molt i agafeu-vos a la vida amb el millor dels seus somriures.

#menudachapa


JAUME ESTEVE
Co-Fundador i Director a Comunica N’Roll, bateria a KBKS (Manolo Kabezabolo)

Continue Reading

Veus del punk

Buedellam i el mini tour pel Ripollès i la Cerdanya

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU

Durant aquests darrers 40 anys he tocat en molts concerts. Bé molts, segurament podrien haver estat més, però veient el meu nivell i el dels grups on sempre he tocat, a mi em semblen molts. Podrien haver estat més? Per descomptat, però també podrien haver estat molts menys, sobretot veient com ha estat sempre l’escena alternativa a aquest país i els pocs espais per tocar que sempre hi ha hagut.

Si en alguna cosa no anem sobrats és en llocs on poder fer música en directe, perruqueries i fruiteries, les que vulguis, al meu poble hi ha unes vuit perruqueries i sis o set fruiteries, però ara mateix, locals que programin música en directe, zero. Això deixa clar que som un poble que va sempre ben pentinat i que fruiteja de valent, però rock’n’rolejar, ara mateix, som al vagó de cua. No es pot tenir tot, que diu aquell, elegants i sans, sí (jo m’excloc, és clar), però de guitarrassos anem ben escassos. A lo que anava, que m’embolico. Quan tens un grup, o has tocat en algun grup, sempre tens alguns concerts que els recordes per a tota la vida, per motius diferents, segur, però sempre n’hi ha alguns que et queden a la memòria. Avui us vull explicar un d’aquests concerts que actualment, després de més de 30 anys, els que vam participar aquell dia, encara el recordem amb afecte i riem amb tot el que va passar aquella nit.

Seria l’hivern del 1989 o el 1990, ara no ho recordo amb exactitud, però per aquestes dates ronda el tema, doncs bé, a Budellam ens van dir de fer un mini tour de cap de setmana pel Ripollès i la Cerdanya, concretament, divendres a Ripoll, al Bar Mundial, i dissabte a Puigcerdà, a la discoteca Pink Panther, o el que fos allò, diria que discoteca, si hi ha algú de la zona per aquí ja em rectificarà si fos el cas. Ara que ho penso amb la perspectiva del temps, per desgràcia, no he tornat a tocar a la meva puta vida ni a Ripoll, ni a Puigcerdà, ni enlloc d’aquestes dues boniques comarques catalanes. O vàrem deixar molt mal sabor de boca, que diria que no, o és possible que ja no es facin esdeveniments de hardcore i punk per la zona. No ho sé.

Doncs bé, divendres havíem de tocar a Ripoll, al Bar Mundial. No negaré que anàvem una mica escèptics, no coneixíem ningú de la zona i no sabíem que ens trobaríem, ni si hi hauria gaire públic. Arribem al lloc, no era gaire gran, ho recordo com una mena de Rock Sound, amb l’escenari al fons del bar, i amb una capacitat per a unes 100 persones, més o menys. Vam provar so i vam anar a sopar a un restaurant que el pagava molt amablement l’amo del bar, no recordo el nom, del restaurant em refereixo, el del tio tampoc. Com que aquell dia era l’aniversari del nostre guitarra Joan, el jevi de Cardedeu per als amics, ell, que era de la droga fàcil, va portar un pastís de marihuana que havia cuinat ell mateix per celebrar-ho. El molt cabronet no va dir a ningú que el pastís de xocolata portava marihuana. Jo, com que no prenc postres, vaig ser l’únic del grup que no va menjar cap porció. La resta del grup van menjar tots, sobretot en Legal, el bateria, que es va menjar diverses porcions. Quan vam tornar a la sala, quina va ser la nostra sorpresa, en veure que estava abarrotada, de gom a gom. A banda dels parroquians del poble, havien pujat des de La Roca i rodalies, uns 50 col·legues, els comando Budellam, que en aquella època ens seguien pels llocs on tocàvem. Allò pintava molt bé. Quan vaig acostar-me a la barra perquè ens donessin els tiquets de beguda, el propietari del bar, amb un somriure d’orella a orella, em va dir que podíem beure el que volguéssim durant tota la nit, que no havia vist mai el local tan ple. Això sí, em va demanar si podíem fer el concert en dues parts, com les orquestres, i fer un descans a la meitat del bolo perquè així la cosa duraria més estona i la gent beuria molt més. Li vaig dir que ni de conya, que érem un grup de punk hardcore i que això no es feia. Suposo que li vaig dir alguna xorrada més sobre el tema, l’edat, ja se sap. El tio va accedir i ho va entendre sense problema.

Quinze minuts més tard érem a sobre de l’escenari. Comença el xou i la gent com boja, com bojos estàvem els quatre del grup en veure el cinquè membre, en Legal, un tio que era i és un metrònom amb la bateria, que anava tota l’estona a destemps, equivocant-se en canvis i traient-se roba entre cada cançó. No enteníem res del que passava. Evidentment li havia pujat el pastís de marihuana i el tio portava un col·locó de tres parells de collons. No en donava una. A la setena o vuitena cançó es va aixecar de la bateria i se’n va anar corrents al carrer perquè anava a vomitar i no es trobava bé. Fora nevava i ell mig nu es va asseure en un marge davant de la sala. Quan jo vaig deixar el baix contra l’ampli i em dirigia fora per veure com estava, el propietari del bar, que no se n’havia assabentat de res, em va aixecar el polze en senyal d’aprovació i em va picar l’ullet somrient, aquí tenia la seva parada per beure.

Al cap de mitja hora vam acabar el bolo, va continuar la gresca i el tio del Bar al final ens va donar 10.000 pessetes més del pactat. Quina gran nit!!!


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.